ULLDEMAIGENTERSADOS I TRENCADIS DE VIDRE

Ciudadano
votante
consumidor
consumido
trabajador
...
EN TERESA DOS
Un bon dia per passejar entre   roselles,  tàpies de les d' abans, coronades  amb autèntic sinistre TRENCADÍS DE VIDRE  i meravelloses naus industrials vidriades immenses i senceres, refectint la verdor esclatant arreu. Veig pels noticiaris que en  alguna de les manis d' avui es fan estralls  amb les lunes  de bancs... deixo el cami  de la metàfora  sobre d' on han sortit el vidriat, bella i cruel concertina primitiva,   que pretén defensar la sacrosanta propietat privada i els estralls del salvatge cacital.
Un bon motiu, també  per tancar aquí  allò que es va iniciar dedicat a TERESA PAMIES el 7de febrer  sobre contrastos   entre memòries d' uns i altres.Aquest és el capítol DOS, també per haver indagat per l' aniversari de TERESA DE ÁVILA  ( el record de la T2, com targeta antiga de metro de valor per treballs didàctics és també en aquest record )
Puc arribar fins  la darrera pàgina  de QUAN EREM REFUGIATS. Faig veure que no me n' entero.
En una GUERRA que no s' ha acabat  de moment guanya la literatura i  el record literari de Teresa Pamies, aquella visió d' esquerres que volia contrastar queda colmada a més per coherent i per un  sempre  clar posicionament.
Tenia jo 20 anys  el 1974/75 quan es publiquen  per  primera vegada aquests relats, era un temps de dictadura inacabada. El relat referencia  sovint  l' edat de l' autora quan la vivència:  vint anys !
No em vull enterar... de les meves edats.
La darrera pàgina és escruixidora. Fa mal físicament , és relat d' una cos que comença a estar ressentit, físicament.  Afortunadament TERESA PAMIES  va  poder escriure durant tots aquests anys,  fins fa tres anys, Va morir a Granada el 2012 a casa del seu fill.  Prou intimitats de vida privada, fins i tot sé com es deia aquest fill. Els seus escrits desprenen OPTIMISME.  I va tenir una llarga vida. Au!
Tracto d'imaginar, legítimament què va suposar per ells el final de la dictadura i el pas cap a la democràcia., venint d' on venien havent sobreviscut.   Hi ha raons de  memòria personal y familiar, d' agraiment amb una generació   que va patir guerres, presons i exilis i que ens ho ha pogut  explicar, oralment perquè hem compartit un temps i una història , o bé perquè han escrit
Quan aquella  tanca de vidres ( concertina )  es va poder  traspassar sense mal,  ( compte,  abans també  la van travessar amb molt de mal sovint, pagant amb la vida alguns )
La lectura  d'  ESTEM EN GUERRA, completa  el periple iniciat el febrer. Les dades i lectures de l' obra  alimenta tant el desig de continuar amb TERESA les vegades que calgui, per   mestra de contingut i forma, com per la curiositat de saber el seu pensament i les repercusions en la ideologia dels d' aconteixements  viscuts i  en general sobre el món que ens ha tocat viure. La trajectòria vital, ideològica i literària  per ella seguida  la fa més que  interessant, imprescindible. No deixo Teresa Pamies I quan passi per Balaguer... ja no passaré de llarg...i quan passi per LLEIDA llegiré  el text,   LLEIDA NO SERÀ VENÇUDA escrit el 16 d' abril a la revista JULIOL  l' 1938:

Lleida - tingueu present els invasors- la podreu destruir , però no la vencereu. Catalunya us ho diu , podreu escopir metralla, podreu sembrar tragèdies al vostre pas però el tremp d' acer de la nostra gent no es doblega

Teresa Pamies Antologia de textos de ESTEM EN GUERRA , P114

Fuete y  poderoso ideal aquell que els movia... 
Derrotat ?  L' oblit deu ser la força del capital i un  dels seus instriuements favorits ?
Ells van patir, són la memòria, dels vençuts i nosaltres, fills portem la marca. Entenc cada vegada més el títol de SERGI PAMIES BICICLETA ESTÀTICA...alguna cosa del passat pot quedar aturada, per això s' escriu, no ? Per fer-la córrer encara que sigui un moviment tan peculiar i amb medis tan tenicament artificials.
Si no mira per on en  MARTI POL  se li han fet VIDRES A LA SANG, i la RODOREDA   aquell MIRALL TRENCAT que diuen va escriure el 1974,  sort  per ella deQUANTA...QUANTA GUERRA.  Traspassar el mut/r del record sense prendre mal és molt difícil, sobre pels  punyenteros vidres.
Alguns com Felix de AZUA, han  saltat , ho a mi m' ho sembla,  i s' ha esquinxat , "el traje, de casa bona que porta  i  se li veu el "plumero.
A TERESA PAMIES no li  ha calgut gaire travessa,  , ha estat coherent, sap a quin cantó pertany, quins són els seus i sap que  la lluita , amb lletres i treballs no s' ha de  donar mai per acabada.  
Un tipus de guerra continua, amb ella no és que em sobri munició, no és això, és que estic més preparat perquè determinats vidres no em tallin.
"Bellos cristales de colores para un dia de primavera. Insisto: bellos  y SINIESTROS,  porque lo bello siempre lo es porque  oculta el caos"
Aquell "no me n' entero" podria ser  la consciència del pas del temps que ja fa mella en la subida de la idiotez i de la por a què passi massa ràpidament  i no poder reparar els estralls de la poderosa ignorància. Por a  los  cristalitos rotos  que somos  perquè sempre ens poden ferir, només sigui de mirar-los.
Quanto aprendo de la "teresas"  que voy  conciendo unas por sus escritos , otras por compañeras  de trabajo, pero eso otro dia. dejo el paralellismo con la Santa para otro dia de más inspiración  hoy me saldrian tan  artificiasas palabras  que se cortarían en ese muro.