PARÍS, PLAÇA DE LA CREU

PARÍS, PLAÇA DE LA CREU

Intentar sentir allò que un altre va sentir ,

Recórrer  un indret  que un altre va inventar  

Fer meu el teu deliri

Per embogir transitoriament

En un  niu urdit amb

Els colors de les tevés paraules.

…

 PERE GIMFARRER , MARCEL PROUST,  poden encomanar  fàcilment  el seu deler   si no es prenen certes precaucions.   Em deixo. Però  en la lectura de  l’ “entrada” FIGURES DE LA TARDOR   del 18 de maig del  DIETARI 1979-80,  prenc  alguna cautela.

Espigolo únicament   allò que em va bé  per alimentar  el meu propi  deliri  de tardor

és la millor estació de l’ any,

diuen i estic d’ acord ara mateix

( em quedo amb aquesta part ,malgrt Proust afegia, Gimfarrer ho esmeta, )

per  visitar el BOIS DE BOULOGNE,

París em queda lluny,però el meu bar,  la meva plaça aquí ,la meva gent  com el Bois, estan

a Les acaballes de la tardor

Com ara aquest dies , daurats i dolços,

Després , vindrà el gran puny moradenc  i clos de l’ hivern. Tot tindrà, llavors, una bellesa més fosca

Etc.

Seguidament , Gimfarrer entra en materia:

 Pregunta.  

El Bois de Boulogne, el va inventar Proust ?

Respon:

Perquè era exactament el mateix paisatge d’ aquells jorns de la darreries de tardor en què  el jove narrador surt  per veure les fulles daurades que tenen una vida tan fugaç, que aviat  no hi serán…

La resposta podría ser una afirmació. Lluny de París , el meu deliri hi assenteix.

Veiem el que veia ell: 

un cel gris, una barreja de tonalitats  als arbres … i una ona daurada …

… però no veurem pas Madame Swann,

I el Bois,   que era un  parc ,esdevindrà, ,  realment un bosc : mut i feréstec i negre 

sota el cel  glaçador de noviembre als afores de París

La meva Plaça de la Creu és un deliri  ,

lluny de París, sí,però   onejant la bandera tricolor ,les plantes d’  arboç presents donen  alguna cosa més que un punt de vermellor, i les moreres  fan que la llum es perdi i

i en el silenci de les fulles caigudes segur segur que

SABREM  ALGUNA COSA DEL QUE VA SENTIR MARCEL PROUST

...

Gimferrer  a Barcelona el mes de maig,  no veu el mateix que Proust aquella tardor al bosc i al novembre , però amb les seves figures deliroses o no  si que pot saber del que va sentir. Gimferrer ens hi acosta, fa que tot  quedi més a prop. Ell mateix és dels meus   igual que el vas fer teu fa 33 anys. 

El deliri  de la paraula, de la literatura,  fa que moltes coses siguin possibles 

També que el  cel d' avui, darrer dia de novembre   sigui càlidament  glaçador, i tan fosc com lluminós

PARÍS, PLAÇA DE LA CREU

Anterior amb imatges

El diable del RIU

BRENY

AIGUABARREIG

EL CAIRAT

EL PONT DE VILOMARA

CONTRADA
 DEL NO RES MATERIAL QUE ELS  ULLS HAN MIRAT I LES MANS PODEN DESFER,
            


CONTRADA
DE JORDI LLAVINA poeta i paraula trobada avui com un regal de tardor, ferm manlleu per a mi ,  ideal  per tancar la  paret de pedra seca bastida per l´any VINYOLI i per altres parets.
M’ explico:
CONTRADA,
M’ agrada la paraula  i escric sense massa pensar:
DEL NO RES MATERIAL QUE ELS  ULLS HAN MIRAT I LES MANS PODEN DESFER,
Abans  no torna al prestatge SERRA D' OR del Juliol -Agost d' enguany  me la quedo tot clarificant que  CONTRADA  és títol del poemari de Jordi Llavina, la seva obra editada el 2013.
Llavina  és el comissari de les activitats oficials dedicades al cent anys del naixement  de JOAN VINYOLI
Fèlix Edo Tena encara les paraules de VINYOLI i LLAVINA amb les seves pròpies,  per gaudi dels lectors en el seu  article en  l' apartat LLETRES de la revista
M' hagués agradat  manllevar la paraula i prescindir de la referència a l' article, però no seria just. Em semblaria empobridor per a mi mateix  arrencar  aquesta joia del conjunt:  un article  brillant  i un solc profund en el coneixement no només dels poetes nomenats sinó  del món i les coses, que són en el ser de la nostra mirada, el paisatge, , el mar, els estels, el vi, l’ oli, la política,  i les  ametlles !!
A l’ inici de l’ estiu,  a Begur vam fer part de la ruta, senyalada pel poeta. Més endavant
de la pila de llibres del meu  poble vaig recuperar i rellegir VENT D’ ARAM, pedra seca pura !
i finalment al setembre vaig posar VENT D’ ARAM  entre ametlles acabades de collir dels meus ametllers.  Ara veig més el sentit  d’ apropament de la paraula a les coses en la imatge reflectida.  Me n’ alegro que en un acte instintiu , intuïtiu com aquell em retorni  un sentit més ara i avui, Evidentment amb companyia de les paraules de l’ article que ara pedalo.  Diu l’ autor:  
L’ acte de dir les coses és en realitat un mètode de pensament  i de coneixement de si mateix  i del món.
M’ agradaria  poder pensar  que l’ acte de prendre imatges, si més no aquelles que ens queden fixades  en la cambra interior, també és un mètode de coneixement  i un incentiu per atreure la carn de les paraules  
L’ autor de SINERA va afirmar que  donaria tota la seva obra a canvi  d’ escriure un vers de Vinyoli.
Jo que he començat aquest  Blog amb uns versos d’ Espriu...
No puc passar  per alt aquesta afirmació i   els versos que són  amics del meu amic, són els meus amics. L’ autor en posa aquests, casi a l’ inici de l’ article: 
  
El mar es ple , però jo em passo dies 
omplint-lo de mirada.
cal saber-ho fer:
que mai  no se n' adoni, com si no el tinguessis 
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric.
( El vell i el mar. DOMINI MÀGIC, 1984 ) 
...
Internet em possibilitat tenir a l’ abast    la continuïtat, del poema:
 “Com la balena que tot d’ una surt
I que amb un cop de cua  els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
A la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.

El mar, algú ha dit, és territori de poetes , Manuel VICENT , diu que és on tots s’ ofeguen. Estic segur que el prudent acostament que Vinyoli fa  en el seu poema es degut també a què va llegir la mena d’ escopinada que  Pla li va  llençar, al mar,  des del seu més  Gris quadern.  Vinyolí és tant directe com ell però la seva mirada tomba sense compassió   cap nosaltres.

A Gelida, ALT PENEDÈS, el meu assessor en temes de bici em recomana efusivament una ruta per  aquesta contrada que el seu grup va fer no fa ni  15 dies.
Ara  si jo vaig per la CONTRADA que em senyala, ja no la faré de buit. En la meva motxilla  em posaré alguna cosa de LLAVINA
Imperdonable seria  no divulgar el que ell com comissari  ens informa en  l’ article com a colofó de l’ ANY VINYOLI:
el  SEGON SIMPOSI INTERNACIONAL  JOAN VINYOLÍ
Un motiu més que sobrat per anar a SANTA COLOMA de Farrnés els dies 19, 20 i 21 de desembre. Intentarem no faltar, i més ara que   ja m’ he acostumat a pronunciar  i escriure   VINYOLI, sense accent  i no Vinyolí, si SERRA D’ OR no em falla, cosa que no crec  o la meva vista pels punts, cosa més possible. Em fascina com un simple accent  ens acosta més facilment a un altre país i llengua. Itàlia. El poeta té els origens en aquesta contrada


NOTA Les imatges són d' ahir. Cau amb forçala tardor, empenyent imatges i paraules 
Les imatges de l' Alt Penedès - LLAVINA i les de Santa Coloma - VINYOLI, pendents

 

LLAMÀNTOL
Crida  la PEIXETERA RAHOLA al seu provehidor habitual de cada dia  en Josep. Ambdós personatges de litoral  en el meu imaginari .
Algú més proper que ells però de traces semblants em recorda el seu pas per un llogaret del nostre litoral on ha degustat  a bon preu,  important matís per diferenciar categories adquisitives i  de poder, la meravella culinària  d' aquest crustaci  amb arròs o amb bolets. No estic segur si la meravella per a qui em parlava era el plat o el preu. Segurament les dues coses,, en descriure el lloc, apartat, de la ruta massiva, jo  volia fer-la parlar de la meravella de l'  entorn , els llocs la carrerades de pedra seca,  de la història, de la vegatació com de muntanya en la mediterrània,  el coll , les vistes la solitud, les cerveres, , les talaies i runes glorioses, etc, no em va donar lloc ni peu a...  jo volia compartir unes coses i la meva interlocutora només el seu profitós   menjar. Hi va  cada cert temps.  L' art de la conversa i més en sobre taula  en  tertulia  privada conssiteix   en callar les coses importasnts i deixar que la paraula  envasada en la celofana del temps , faci el seu propi curs, amb totsels meus respectes...
..................
Reconec el meu fracàs en el paper de  seductor  conversador . Ni per origens de classe ,, ni per interessos, i ideologia, no podien  anar més enllà , ni per moment, ni per  lloc ...ni per temps. Em dol una mica,  mil excuses mil paraules, sobren.
El  seu LLAMÀNTOL em va caure bé, ho reconec. Estic segur que  aquell  del restaurant del llogaret perdut , l' entorn privilegiat és el condiment indispensable  que el feia tan  bo;  mai com el de casa, evidentment i per a qui s' ho pugui permetre.  Paisatges com aquest tenen aquesta virtud. La veritat d' aquest condiment ho deixo per experts de categoria culinària i literària. Sobre tot que no sigui del BULLI, insisteixo.
No diré el lloc.
Faré com en CUNÍ quan es va banyar  en aquella cala de la costa en aquell programa tan bonic on el personatge de torn  ens regalava delícies del tros del  país que els ha enamortat. Bona estratègia per un guiatge, el meu , més que inútil, íntim i personal.Ja he parlat dels amos de la costa. Ni la Pilar ni el Pau pertanyen a la categoria predadora de CADAQUÉS, o de BADALONA, "bueno", LA RAHOLA, si l' ajunto  a la  categoria  opinadora, una mena de predació que no fa mal directament sobre el paisatge, malgrat es mostra segurament interessada pel plat de llenties, o millor de LLAMÀNTOL,  alienada a determinats interessos  sobre la limitació del busseig  en alguns indrets, posem el cas. o m' ho sembla a mi?
 A vegades em pregunto com és pòssible que dos egos tant grans poden  estar en la mateixa cala, la del  del CUNI, potser és que no sempre es banyin  ique només  mengin exquisideses marines...
En la meva guia inútil de la costa ESBRAVADA aquests dos personatges públic ja  hi són  . El litoral dóna molt de si , i hi ha lloc per tota mena d' espècies. El blog pretenia ser només un recorregut per aquesta línia
El sentiment que fins ara ens ha acomanyat com  caminadors i   ciclistes és el d' exclusió,expulsals de la costa obligats  a fer marrades, per les marranades, garrinades,  que es fan  per part de qui  pensa que se l' ha apropiat. En realitat tinc l'  ingenu pensament que amb el mar no  han pogut ,  que el mar si que ens pertany a tots.  i així ha estat sempre
I també  m' entrat  la fantasia que la seva força, la del mar,  va fer possible l' expulsió del  EL CLUB MEDITERRANÉ...això ja està tocat, ho deixo aquí.  
Una  determinada classe social té a bé tenir vora mar , si pot ser entrat al mar, amb escaletat particular a la seva exclusiva i excloent  piscina/ mar, una caseta, torre, palau, castell, etc, depen de l' època, i sensibilitat o  desfici predador...
Segurament no tornaré al llogaret únicament per la cuina promesa, ara que tinc coneixença 
Quan penso en l' economia, en la quantitat de famílies  que han de de ser rescatades per la pensió dels jubilats propers, perdo les ganes de gaudir de plats com aquests , no pas del lloc , ni de la mar propera.
Darrera, una sola imatge, , un comentari,  un plat,  sempre sempre hi ha un camí amb mil paraules a recuperar,  admirar  com les espurnes que deixa  un estel fugaç.

Pilar Rahola ,pot ser peixetera tant com vulgui però és també una gran treballadora de la paraula, i com treballadora em pot semblar que em puc acostar., Si ?

Sra PILAR RAHOLA, quedeu  convidada  formalment per mi  al restaurant esmentat o a un altre, si aquell  no li plau,  quan vosté vulgui. Ja m' ho farà saber. 

Anton Vea

Al Sr Juan Goytisolo  també m' agradaria convidar-lo, crec que coneix la zona.  Veuria un paisatge no massa destruit   I segurament li agradarà la  voluntat de preservar-lo.
La seva frase   "que no ha conegut altra forma millor  que la literatura  com vehicle d' unió amb  el món "  m' ha arribat a fons
La paraula  LLAMÀNTOL és sonara, cridanera, no és tan contundent com insult, com aquella del  nen de la llengua de les papallones,  però pot pinçar amb força, com la literatura de GOYTISOLO, o  com sovint ho fan les paraules de  PILAR RAHOLA.

ROCAFORT

Sr SALVADOR ESTEVE,
Primer li dic el que m' ha surtit de l' ànima quan hem passejat avui  pel barri de la Mina i llocs propers:
No el "BOTARIA"
Perquè Martorell està molt bonic, fa goig. Els que hem vist El Mur , el riu Anoia,...  en general tots els carrer i places d'arreu comprovem l' eviència Té raó el Sr FONOLLOSA, una ciutat amb 60.000 flors ja no és gris.
Primer aquesta broma de gust argentí - no cal que li expliciti el pensament rimat sencer-  per reconèixer que ens heu fet un hàbitat millor
Ara, 
Em dirigiré a vosté formalment en el seu moment per  acomiadar-me personalment i per agrair-li el treball que s' està portant a terme en el que nomanem castell de ROCAFORT, és a dir, SANT GENIS DE ROCAFORT.
també
Li vull demanar el que em surt de l'ànima que em  cau als peus quan camino...
En tal dia com avui hem caminat des de Castellví fins a  Martorell tot passant per la carretera,  la que nomenem C243b, popularment CARRETERA DE GELIDA.
En arribar al pont d' Anoia  comprovem que Martorell és una festa, sense cotxes 
S' inaugura  el passeig entre Martorell i El Congost a tocar  el terme de Sant Andreu
Els caminants i segurament els ciclistes estem d' enhorabona. de veritat és d' agrair poder anar sense perill  s en un lloc tant significatiu de la nostra  geografia
No puc estar de per demanar-li  si seria possible arrenjar els vorals de la carretera de GELIDA  de manera que el pas de vianants i si escau els dels ciclistes  que ho vulguem , puguessim circular amb més seguretat  Perquè s' ha pensat amb nosaltres com ciutadans quan s' ha fet fins al CONGOST, perquè no fins el terme de CASTELLVÍ. Hi ha trams quepràcticament ja estan a punt,d' altres les obres serien  mínimes, en d' altres  falta espai  per l' usuari caminant.
Suposo que és difícil i no forma part de la competència  municipal, però... la mà d' un bon gestor  com vosté pot ser molt eficaç.
El castell en obres fa goig, recomforta pensar en la vigència dels valors   que s' hi estant posant: consevació,  respecte pels llocs que s' estimen, treball. etc
Des de dalt el paisatge és bonic també.  Ha costat mantinir-lo  des de la muntanya fins la carretra i autopista,   ho sabem. Un passeig, un camí per vianants de terra, grava o herba, donaria valor cívic a aquesta part del nostre patrimoni natural, cultural i  històric.
Els plàtans de la carretera, salvats de la talla en el seu moment, s' esdevenen uns dels millors exponents  del pas de la tardor pel nostre poble. Que així sigui per molts anys.
 Li agriem sincerament les obre realitzades  tot el que s' ha fet i s' està fent  i el que s' està realitzant entre el poble i  el Psiquiàtric. Travessar Martorell   per l' antiga NII d' aquesta manera tan agradable és una molt bona manera de cultivar el civisme i la memòria històrica en els usuaris.
I ara el darrer motiu, 
Damano també permís per fer volar, encordada, la meva bici a l' arc principal del PONT DEL DIABLE en un particular performance amb l' únic objectiu de retre homenatge al poeta RAFAEL ALBERTI que va estar a la nostra vila ara fa ... eren tems de mítings, i de transició.. pel seu poema  BALADA DE LA BICICLETA CON ALAS, i  reivindicar el PONT com nucli ciclista important - van fer passar la Vuelta l' any... , donar també per suport al  projecte d' unir el Pont amb la Puda per camins transitables   a nivell humà.
 etc
Gràcia que espero de tu, amb tot el resprecte però amb la confiaça que em dóna  el coneixement i història compartida durant tant de temps.
Ell desig fora que   el  ROCA FORT que tu ets, sigui tan   ferm i  eficient en el teu continuador. No el puc votar pequè estic adscrit a un altre poble, Que per cert m' agradria que tingués igual o semblant cura amb el seu legat patrimonial, el CASTELL I sobre tot L' ERMITA DE SANT JAUME,, amb la propietat privada em topat... ?

Sota el castell

Quan algú afirma que això és vandalisme afegeixo que el grafitero ho té més fàcil sobre l' abandó, una forma de vandalisme ,  de deixadesa, o desamor  anterior a l' agrssiva expressió. Molta feina !

PETJADES