Deixo que el gran riu s' endugui la riera. En aquest punt és una platja nua, perfecta, vitalment fluvial, plena de sorres fines i còdols esgotats.
Segueixo l' espectacular ramblada fins Esparreguera, sempre per la llera. No hi ha cap més camí que les marques d' una força immensa, que sembla ho ha arrabassat tot.
L' aigua circula dins d' una canalització de ciment , com una claveguera que l' haguessin volgut desenterrada i no en el subsol, a cada tram, un tap de ferro amb la corresponent estructura encimentada recorda que potser circula alguna cosa més que no aigua.
L' aigua està absent, la seva força , no.
L' aigua, la que mulla, es fa tangible molt amunt, brolla modestament de terra mateix forma un riuet, que aviat es fa invisible.
Sorpren la netedat de rastres tipus humà propis d' abocador descontrolat, aquest seria un lloc perfecte, lluny de mirades urbanes solitari, accessible... I no, ABSÈNCIA important de restes no naturals. la por i l' angoixa d' estar en un lloc que sembla verge augmenta. estarés circulant per un lloc protegit ? les roderes de camió, alleugeren la mala consciència fins els ponts de les autovies. A partir d' aquí la tenebror augmenta, els marges es fan més opressius i les parets més altes. No hi ha roderes de vehicles i tampop de bici. Uf !, a la meva dreta les naus industrials del polígon semblen muralles d' un castell inexpugnable. Em té atrapat sense sortida, qui sap on i quan podré eixir !
Amb la figura humana absent, sembla que el grafiero vulgui compartir alguna cosa del sentiment que aquest lloc transmet
Les rieres tenen mala fama en general. Un aiguat les transforma en violentes i imprevisibles camins de forces naturals incontrolades. que poden ser mortals com és el cas. Fa fressa pasar per un lloc on saps que algú ha deixat la vida.
Em fan saber que aquí va tenir lloc un episodi de la guerra de 1714. Les cròniques nomenen EL MAS MAGAROLA . caldrà estudiar si és o no absent en l' actualitat
MAGAROLA, és el nom de la publicació d' ABRERA dels anys 70, fins... 1980 ?, Una altra absència. El nom de la revista, em va portar l' interès pel nom geogràfic i pel lloc , mil vegades sobrevolat en cotxe, en el carrilet, poques a peu , i algunes travessada en la bicicleta per sota els ponts cami d' Esparreguera o d' Abrera, és la ruta a peu a Montserrat.
Una pelegrinatge per aquesta riera des del riu fins on sigui possible s' ha de fer, al mennys una vegada a la vida. Un lloc tantes vegades vist, si els peus - poc pedal puc fer- no el trepigen pot deixar un buit massa gran en la geografia mental o un espai en blanc en el mapa de cadascú, i com aquells mapes d' Àfrica antics, que jo he pogut veure encara,que digui territori desconegut. Per conèixer un pais a fons cal endinsar-se també en les seves rieres, estic més que convençut si es deixen o no són espais protegits o paradisos perduts. Els talls que ha deixat LA MAGAROLA visibles riera amunt, l' ample i fèrtil plana en el seu final , la platja fluvial, són pàgines geològiques que ens parlen amablement , malgrat les aparences , les absències i els episodis de natural desbocament.
La sortida de la riera la puc fer per un caminet que porta just davant el conegut paisatge que porta penjat darrera el camió allà aparcat, es tracta segurament d' un camió que fa ruta per països estrangers que entenen que les rieres de Catalunya s' han de conèixer i compartir
Les absències , també
Les formes informes, tremendes surrealistes, de natural salvatgina de la MAGAROLA i les sensacions agobiants, queden enrere, com aquell paisatge somiat una nit que, com a tal somni, feia la funció de tallar i obrir la superfíe de la terra per aprofundir en els misteris que ens deixa al descobert
Els PARAIRES avui dia són també com un somni absent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada