LLAMÀNTOL
Crida  la PEIXETERA RAHOLA al seu provehidor habitual de cada dia  en Josep. Ambdós personatges de litoral  en el meu imaginari .
Algú més proper que ells però de traces semblants em recorda el seu pas per un llogaret del nostre litoral on ha degustat  a bon preu,  important matís per diferenciar categories adquisitives i  de poder, la meravella culinària  d' aquest crustaci  amb arròs o amb bolets. No estic segur si la meravella per a qui em parlava era el plat o el preu. Segurament les dues coses,, en descriure el lloc, apartat, de la ruta massiva, jo  volia fer-la parlar de la meravella de l'  entorn , els llocs la carrerades de pedra seca,  de la història, de la vegatació com de muntanya en la mediterrània,  el coll , les vistes la solitud, les cerveres, , les talaies i runes glorioses, etc, no em va donar lloc ni peu a...  jo volia compartir unes coses i la meva interlocutora només el seu profitós   menjar. Hi va  cada cert temps.  L' art de la conversa i més en sobre taula  en  tertulia  privada conssiteix   en callar les coses importasnts i deixar que la paraula  envasada en la celofana del temps , faci el seu propi curs, amb totsels meus respectes...
..................
Reconec el meu fracàs en el paper de  seductor  conversador . Ni per origens de classe ,, ni per interessos, i ideologia, no podien  anar més enllà , ni per moment, ni per  lloc ...ni per temps. Em dol una mica,  mil excuses mil paraules, sobren.
El  seu LLAMÀNTOL em va caure bé, ho reconec. Estic segur que  aquell  del restaurant del llogaret perdut , l' entorn privilegiat és el condiment indispensable  que el feia tan  bo;  mai com el de casa, evidentment i per a qui s' ho pugui permetre.  Paisatges com aquest tenen aquesta virtud. La veritat d' aquest condiment ho deixo per experts de categoria culinària i literària. Sobre tot que no sigui del BULLI, insisteixo.
No diré el lloc.
Faré com en CUNÍ quan es va banyar  en aquella cala de la costa en aquell programa tan bonic on el personatge de torn  ens regalava delícies del tros del  país que els ha enamortat. Bona estratègia per un guiatge, el meu , més que inútil, íntim i personal.Ja he parlat dels amos de la costa. Ni la Pilar ni el Pau pertanyen a la categoria predadora de CADAQUÉS, o de BADALONA, "bueno", LA RAHOLA, si l' ajunto  a la  categoria  opinadora, una mena de predació que no fa mal directament sobre el paisatge, malgrat es mostra segurament interessada pel plat de llenties, o millor de LLAMÀNTOL,  alienada a determinats interessos  sobre la limitació del busseig  en alguns indrets, posem el cas. o m' ho sembla a mi?
 A vegades em pregunto com és pòssible que dos egos tant grans poden  estar en la mateixa cala, la del  del CUNI, potser és que no sempre es banyin  ique només  mengin exquisideses marines...
En la meva guia inútil de la costa ESBRAVADA aquests dos personatges públic ja  hi són  . El litoral dóna molt de si , i hi ha lloc per tota mena d' espècies. El blog pretenia ser només un recorregut per aquesta línia
El sentiment que fins ara ens ha acomanyat com  caminadors i   ciclistes és el d' exclusió,expulsals de la costa obligats  a fer marrades, per les marranades, garrinades,  que es fan  per part de qui  pensa que se l' ha apropiat. En realitat tinc l'  ingenu pensament que amb el mar no  han pogut ,  que el mar si que ens pertany a tots.  i així ha estat sempre
I també  m' entrat  la fantasia que la seva força, la del mar,  va fer possible l' expulsió del  EL CLUB MEDITERRANÉ...això ja està tocat, ho deixo aquí.  
Una  determinada classe social té a bé tenir vora mar , si pot ser entrat al mar, amb escaletat particular a la seva exclusiva i excloent  piscina/ mar, una caseta, torre, palau, castell, etc, depen de l' època, i sensibilitat o  desfici predador...
Segurament no tornaré al llogaret únicament per la cuina promesa, ara que tinc coneixença 
Quan penso en l' economia, en la quantitat de famílies  que han de de ser rescatades per la pensió dels jubilats propers, perdo les ganes de gaudir de plats com aquests , no pas del lloc , ni de la mar propera.
Darrera, una sola imatge, , un comentari,  un plat,  sempre sempre hi ha un camí amb mil paraules a recuperar,  admirar  com les espurnes que deixa  un estel fugaç.

Pilar Rahola ,pot ser peixetera tant com vulgui però és també una gran treballadora de la paraula, i com treballadora em pot semblar que em puc acostar., Si ?

Sra PILAR RAHOLA, quedeu  convidada  formalment per mi  al restaurant esmentat o a un altre, si aquell  no li plau,  quan vosté vulgui. Ja m' ho farà saber. 

Anton Vea

Al Sr Juan Goytisolo  també m' agradaria convidar-lo, crec que coneix la zona.  Veuria un paisatge no massa destruit   I segurament li agradarà la  voluntat de preservar-lo.
La seva frase   "que no ha conegut altra forma millor  que la literatura  com vehicle d' unió amb  el món "  m' ha arribat a fons
La paraula  LLAMÀNTOL és sonara, cridanera, no és tan contundent com insult, com aquella del  nen de la llengua de les papallones,  però pot pinçar amb força, com la literatura de GOYTISOLO, o  com sovint ho fan les paraules de  PILAR RAHOLA.