PARÍS, PLAÇA DE LA CREU

PARÍS, PLAÇA DE LA CREU

Intentar sentir allò que un altre va sentir ,

Recórrer  un indret  que un altre va inventar  

Fer meu el teu deliri

Per embogir transitoriament

En un  niu urdit amb

Els colors de les tevés paraules.

…

 PERE GIMFARRER , MARCEL PROUST,  poden encomanar  fàcilment  el seu deler   si no es prenen certes precaucions.   Em deixo. Però  en la lectura de  l’ “entrada” FIGURES DE LA TARDOR   del 18 de maig del  DIETARI 1979-80,  prenc  alguna cautela.

Espigolo únicament   allò que em va bé  per alimentar  el meu propi  deliri  de tardor

és la millor estació de l’ any,

diuen i estic d’ acord ara mateix

( em quedo amb aquesta part ,malgrt Proust afegia, Gimfarrer ho esmeta, )

per  visitar el BOIS DE BOULOGNE,

París em queda lluny,però el meu bar,  la meva plaça aquí ,la meva gent  com el Bois, estan

a Les acaballes de la tardor

Com ara aquest dies , daurats i dolços,

Després , vindrà el gran puny moradenc  i clos de l’ hivern. Tot tindrà, llavors, una bellesa més fosca

Etc.

Seguidament , Gimfarrer entra en materia:

 Pregunta.  

El Bois de Boulogne, el va inventar Proust ?

Respon:

Perquè era exactament el mateix paisatge d’ aquells jorns de la darreries de tardor en què  el jove narrador surt  per veure les fulles daurades que tenen una vida tan fugaç, que aviat  no hi serán…

La resposta podría ser una afirmació. Lluny de París , el meu deliri hi assenteix.

Veiem el que veia ell: 

un cel gris, una barreja de tonalitats  als arbres … i una ona daurada …

… però no veurem pas Madame Swann,

I el Bois,   que era un  parc ,esdevindrà, ,  realment un bosc : mut i feréstec i negre 

sota el cel  glaçador de noviembre als afores de París

La meva Plaça de la Creu és un deliri  ,

lluny de París, sí,però   onejant la bandera tricolor ,les plantes d’  arboç presents donen  alguna cosa més que un punt de vermellor, i les moreres  fan que la llum es perdi i

i en el silenci de les fulles caigudes segur segur que

SABREM  ALGUNA COSA DEL QUE VA SENTIR MARCEL PROUST

...

Gimferrer  a Barcelona el mes de maig,  no veu el mateix que Proust aquella tardor al bosc i al novembre , però amb les seves figures deliroses o no  si que pot saber del que va sentir. Gimferrer ens hi acosta, fa que tot  quedi més a prop. Ell mateix és dels meus   igual que el vas fer teu fa 33 anys. 

El deliri  de la paraula, de la literatura,  fa que moltes coses siguin possibles 

També que el  cel d' avui, darrer dia de novembre   sigui càlidament  glaçador, i tan fosc com lluminós