És quasi segur que la segona prova de maduresa, pels nens de Terrassa és pujar al MONTCAU. Una muntanya molt muntanya, i de les més de totes les que he pujat. Mira-la sinó.! A que sí ?. Miris d' on miris , des de casa forma el perfil del nostre horitzò tan isolada com ben feta, que diria Pla.Jo afegiria que té la forma que qualsevol nen dibuixaria, i si l' ha pujat , només li afegiria un toque de rodonditat Si la primera prova de maduresa és renunciar el xumet i donar-lo als reis, la segona dels minyons de la contrada, no només de la gran ciutat, és experimentar la sensació d' assolir aquesta cima. Impressionant, una ferma i completa TALAIA de Catalunya, de visió abastadora circularment brutal . La sensació és la mateixa d' estar d' estar en un 8000 mil és així en el pensament dalt estant, no saps per on baixar, precipicis esfereidors... la sensació és evident proporcional a la mida, edat i possibilitat de cadascú, però la sensació pot ser la mateixa, segur, segur. Dalt , notava com si tothom , grans i petits per igual, haguéssim fet una cosa , molt important
He de dir que cada pedreta del conglomerat porta el nom no escrit de l' infant que ha complert el ritual del vital també, bateig muntanyenc. Igual que podria haver un estel per cadascú amb el nostre nom... de pedretes al Montcau tampoc no en falten , ben agafades, diferents i a quina més maca...
Hi pujaven pares amb nadons... m' agradaria, estar segur, però la forma de la muntanya, em peta que podria ser un lloc ideal, simbòlic, també de deslletament, per una més precóç encara iniciació .
El MONCAU ens fa tocar el cel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada