CREMAVERUNT, JUST CASERO
 L' article , columna  del Punt diari, era un referent.Encara ho és.
Si el recordo és  perquè és un nus en la gola de la memòria personal. El  pas per Girona, fa imprescindible el record. Abans el viatge fora de casa  tenia un sentit important perquè es visitaven els familiars i coneguts, ara  també. Anar a Girona té  un sentit de retrobament amb algú que va ser molt familiar. Ja fa 34 anys, quasi l' edat que tenia quan va faltar. A més el color de la ciutat avui s¡' assembla més al que ell volia...
El seu article està ple de sentit. Ple d' elements poètics, crec que els té tots, en un diari ordinari com El Punt, el puc repassar  en format informàtic, aquest Quiosc, és un perfecte poema en prosa.   Sempre vaig pensar que va ser escrit abans  del desembre. I no és així.  La tardor gironina està lligada a les seves paraules per sempre en el meu sentiment i memòria Un fum avui, poc abans d' arribar a Girona  produït per la crema de rostolls del pagès, normal en aquesta època, ,  és més que suficient per enyorar tot allò que un cop també es va cremar, o es va  transformar com ell afirma.
 La Devesa  és un calendari tan  preciós com inflexible  que marca  el pas del temps. Just casero  la nomena. El seu verd  ( Tots els colors del verd/28 de Juny/  80, però el que emociona  de veritat  és el que ens fa trobar  en el seu Quiosc, Les quatre estacions, del 20 de setembre del mateix any:

"D' aquí a pocs dies , m' asseuré a la part alta de la ciutat  per veure com els arriba la mort groga , lentament, als arbres de la Devesa. No sé si és crueltat fruir de la mort del plàtans gegatins. però de cop, aquell cementiri de malalts se' m torna tot ell una passió de vida, i sento estranyament que com ,
més ells s' esgoten, més creix en mi el desig de no morir: I es que també amb els arbres tenim una baralla antiga  per venjar. De tot el que es mou i viu , només l' home  ha assolit la infelicitat. 
Tardor lúcida tardor" 

En el seu QUIOSC del Punt diari del 4 de desembre del 1980, CREMAVERUNT, va escriure:
(L' aniré copiant a poc a poc. No és fàcil d' assimilar.  La profunditat traspassa igual que el primer dia. Era el seu comiat ? Tardor lúcida tardor  )

Quan  he passat al matí, el fum espiava els terrats de les cases més altes. Pilons de fulles cremaven, mentre les ànimes de monòxid o d' anhídrid-francament no ho sé en aquests moments - carbònic, entretenien la meva ascensió joguinejant amb les branques d' un desmai  o amb l' arquitectura d' un edifici. Màgica cerimònia del foc, vetllada pacientment pels empleats municipals d' un inexistent  servei de promoció d' incendis.
Al migdia, en quedaven unes cendres apilonades a la vorera.  Aquell gran foc són aquests petits residus. Aquí has aprés una altra lliçó certa. Si no ho hagués ja escrit Tomàs de Kempis , ara seria  
un bon moment per il·lustrar l' episodi amb aquell " vanitat de vanitats, i tot  vanitat" Tants grans
esforços per tan exigu moviment.  Tan perfecte sil·logisme per tan nul·la  evidència. Tanta paraula, i finalment quanta escassa veritat. Passa amb els homes, amb la cultura, amb la civilització. Totes les coses sotmeses a un  foc, a un extermini, a una pressió, acaben reduïdes a un heroic percentatge de cendres. cendres paleolítiques, sumèriques, egípcies, romàniques, noucentistes atòmiques.  

El món només té lloc per a cendres. 

Encara que provisionalment aquestes puguem adquirir formes de vivent de pensant, de rumiant de vegetant  

En aquests món de cendres, pots haver estat cridat a la muntanya més alta i t' han ofert tot el que abasten als ulls, sí adoraves un déu inconbustible. 

Fins i tot has arribat a sospitar si tu mateix  no podies ésser fet  d' aquesta aleació duradera. perenne, divina.

No ens escaparem

Les nostres cendres  continuaran reciclants-se, passant  alternativament  a molècula  d' aigua  o a àtom  d' hidrogen, esdevingudes  minúscula part  de patata fregida o nota musical sobre un pentagrama  de llibre de solfeig.

Em soprèn el món. Com és capaç de generar indefinidament la vida; i també com és incapaç de contenir-la. 

Al final del procés , hi ha la mort, o hi ha la vida.

Hi ha reducció de tot a cendres , o la resurrecció de totes les cendres. 

El fum es recompondrà en fulla , o tot serà un núvol final  en el que cada electró portarà gravats els noms  de tots els seus  recorreguts per éssers que en altres temps foren tangibles.

No em preocupa massa , el final .

 Passarà independenment de nosaltres. 

Però no deixava de ser bucòlic fer una excursió a cavall del fum d’ unes fulles que cremaven en un racó de la Devesa  

Just M. Casero 

------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 

 4 de desembre /1980