LA CONSTRUCCIÓ DEL PAISATGE INTERIOR
Juan Goytisolo, va escriure aviat farà un any LA DESTRUCIÓN DEL PAISAJE. Article d' opinió que considero ja un referent sobre el tema. He pensat en ell tantes vegades com he sortit de casa i mira que no hem parat !
A dos dies d' haver participat en una activitat tant de treball com de sensibilització en construció de paret seca organitzada per L' ASSOCIACIÓ PEDRA TOSCA a LA GARROTXA aquest paràgraf em resulta especialment significatiu
Lo elaborado pacientemente por nuestros agricultores y artesanos- los bancales cuidadosamente escalonados de la costa alicantina,las bellas alquerias almerienses - ha sido víctima del atropello por una seudomodernidad sin contenido estético alguno
A un any vista algú ha penjat en foto l' article. A l' agost passat quan va sortir, no vaig gosar de reproduir-lo sencer. Ara si
Curiosament sento com si l' escrit m' acompanyés en la consulta d' alguns dels escrits que salten quan obro els autors que figuren en el MAPA LITERARI dels ESPAIS ESCRITS. Mala sort ! La destrució, els causants, els mals remeis,i les malifetes ens acompanyen també disortadament arreu.
L' escrit de Goytisolo pot admetre una lectura en clau subjectiva? Més just és la consideració de peça de crua literatura realista i descriptiva més que no poètica, que també.M' ho plantejaré més a fons.: El que veus a fora, què té a veure en mi ? Uf!
Aquí volia arribar. I si no ho deixo córrer és perquè
Al rio TORMES , Cela; a Cadaqués, Pla,; en les profundes gorgesi camins de
l' Alta Garrotxa, Marià Vayreda i en el Montseny Marià Manent , aboquen tant o més que no evoquen, una tremenda subjectivitat impossible d' elidir, com escau a tota projecció. L' onmbra de qui retrata és allargada i sempre cau sobre l' objecte, sigui un riu, gorges, mal país o una muntanya , val a dir però, que en muntanyes totes són considerades en aquesta perpectiva TURÓDE L' HOME.
Pedra a pedra com si d' una paret seca es tractés, qui gasta matèria escrita construeix amb paraules un paisatge que , per més que ho intenti, no amaga allò interior, per exemple la ideologia, la subjectivitat ,i més enllà del tipus de pedra escollida ,les preferències,el disseny i la més o menys qualitat del producte construit, etc.
La subjectivitat , la ideologia s' identifica fàcilment en els autors mencionats. No es que els hi calgui amagar-la , allò que no diuen els delata tant o més que allò que ens relaten.
L' escrit de GOYTISOLO fa de pedra de base percontrastar les de tots ells.
La subjectivitat de lector es posa en marxa.
Què m' explica el Sr CELA ?
En
LA ELEGIA DEL BAÑO DE AGUA DULCE
Nadie que que no se sienta libre del concreto pecado de la civilización, debe desnudarse en la verde y blanda orilla del Tormes, que es un rio rebosante de cultura y bien dispuesto para el saber de las humanidades
...
(El Tormes al Barco de Ávila )
Y en sus aguas , y haciendo la señal de la cruz, entramos cautelosos, con Unamuno en el recuerdo. Y con fray Luis de León
Y en
UN RIO ILUSTRE NACE SILENCIOSAMENTE
(La serra des de Navarredonda )
desde Gredos, espalda de Castilla
...
Gredos, igual que un padre cansado, duerme bajo la lluvia que cae, con una mansura eterna, sobre el monte del Trueno y el Mojinete , por encima de los Cibuñales y el cerro Borreguero.
El bagabundo, con el mirar puesto en la linde de las dos aguas , la útil y la literaria , la del Alberche y la del Torme, piensa en el fin que han de tener las aguas aún colgadas del cielo, las grises vientres de las nubes a quienes mece la brisa, quizá sin darse cuenta,
A veces, en las tardes de lluvia, el bagabundo piensa cosas muy vanas, muy sin sentido.
(Camilo José Cela BALADA DEL BAGABUNDO SIN SUERTE Y OTROS PAPAELES VOLANDEROS , Austral, 1552, 1973)
Sr Cela, si me perdonara los mis pecados yo le perdono los suyos . Si gozar con usted en otros tiempos y escritos, si gozar en rios y con lluvias como usted, fuera pecado, por muy peScador me tengo y con usded me santiguo. El pecado no està en quien escribe sino en el ojo de quien mira.
Peregrino en papel a veces forzando el verbo, cuèntamne otra trola ! De aquí y de allà, puebla de sentido el mi tu paisaje
( Caçada romana conservada, Navarredonda, poble que ens deixa bones històries )
Segueixo amb Pla
Si els olivars semblen recollir la llum i aturar-la en el seu aire, sempre em sembla també fascinadora la capacitat que tenen per a atreure el silenci i fondre's en la seva música vaga. es produeix en ells , un ambient de secret inviolat i, de tots els boscos que jo conec, l' olivera produeix el bosc més enigmàtic, callat i recollit
Qui era i què va fer qui escriu això ?
En el paisatge cataclismàtic de Cadaqués es dóna admirablement ( la olivera ) Només la fascinació d' aquest arbre pot explicar els milions i milions d' hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres.
Ara, el color eclesiàstic del seu fruit sembla augmentar la gravetat de la seva fosforescència pensativa.
Afortunadament he esoltat del meu pare paraules sobre l' olivera , jo sóc hereu d' aquelles paraules que reflectien sincera fascinació. Teníem oliveres. Sóc hereu d' una part , tinc cura del meu jardí del POZUELO y de la TORRALVILLA i quan he tingut oportunitat he ofert el fruit a PACO IBAÑEZ, pagament en espècie oli, que mou el sentiment quan als seu vuitanta el sento cantar com sempre ANDALUCES de JAEN... no coneixent Pla cara a cara, és d' esperar que les paraules de Pla no surtin de boca traidora a la causa republicana , em quedo amb el mal caràcter amb els joves que dóna a entendre ESPINÀS quan el va conèixer. M' hagués agradat saludar-lo com a MARTÍ POL en el seu moment. Si les seves oliveres sonen autèntiques, el meu oli és, a més a més, real i taca. M' agrada com Pla resa a l' olivera, paraula de sant, estic temptat de dedicar una entrada exclusiva, per què no ? HOMILÍA DE LES OLIVERES a la catedral de pedra seca Cadaqués ? Les paraules seductores, atreuen, Si sabés escriure només una mica bé ...
(Oliveres al Jardí /Parc del Cap de Creus camí entre Roses i Cadaqués)
De VAYREDA m'a grada aquest quadre;
El combregar a muntanya, esbós
i l' explicadió de Jordi Canal Morell, ( tot extret de la Viqui )
quan Marià
Vayreda pintava o narrava una escena o un paisatge, immortalitzava el vell món,
que ja no existia o era en vies de desaparició, però que calia mantenir, davant
la dificultat de fer-hi front en la realitat, en la imatge, que era allò que
s'exportava i es venia. Es tractava així, doncs, d'elaborar imatges immòbils
d'un món en transformació. En efecte, els protagonistes d'aquest viatge van de
pressa i a poc a poc alhora, precipitats per la urgència de la circumstància
però entrebancats per la lentitud de l'ase i per la solemnitat del ritual. Són
els darrers exemplars d'una espècie condemnada a l'extinció. D'aquí a poc
desapareixeran les caputxes, substituïdes per les mantellines, que, al seu torn, també
s'extingiran. Desapareixeran les sotanes vermelles i les negres, i els blancs
sobrepellissos no sortiran de l'interior dels temples. Les celebracions
religioses perdran els seus ropatges externs. Els últims sagraments seran duts
als malalts sense copó i sense ombrel·la, sense candeles i sense fanal. La
fe dels moribunds es mantindrà en el terreny acotat de les qüestions
estrictament personals. Marià Vayreda va fixar, en aquest esbós, la imatge congelada d'una època
que s'acabava; la darrera i fugaç instantània d'un viatge sense retorn.
Hem passat per llocs de la GARROTXA recentment i el paisatge literari , és a dir les paraules par pair-lo les estic cercant, VAYREDA m' ofereix un assortit excel·lent , com a la xarcuteria VILARRASSA del mercar d' OLOT , bressol de les essències productives de la terra.
I de MANENT ? Marià també, , pes pesant de la cultura catalana
Aquest poema, per començar
- NOU CANT A LA VINYA; [XIII]
- A l'home bru que trepitja la fruita,
- amb una dansa pesant i sonora,
- i sent fatiga del pas de la dansa,
- darem la sang d'alguna altra collita.
- Als qui collien tot l'or sota els pàmpols,
- ritmant amb cants el treball de la vrema,
- darem la sang d'un altre any, i la força
- els pervindrà del mateix que els fatiga.
En el seu dietari la descripció d' allò que veu,- quin paisatge ?- té un presència constant . és com si per explicar allò que fa, la lectura del dia és el més sovint, quasi és un diari de lectures- necessités acotxar-se amb la descripció d' allò que l' envolta, colors, cants dels ocells... fascinat pel paisatge, transmet sensibilitat , moderació, equilibri literari... assitim a una construció, la del seu paisatge.
Com ja l' he mencionat en altres entrades, avui i aquí paro atenció en la nota de la seva "entrada del 10 de maig del 1975. JOSEP PLA.Es tracta d' una visita,
... vaig a Llofriu. En Pla ens esperava. Olor de vaques, mas solemne i vetust. Cobert amb la boina , en Pla m' ha saludat: ...
Trobo fascinant que en la nota no deixi de banda la olor ! Element oblidat - per poc poètic del paisatge ? A la viïna Plana de Vic és sunsumptuós element constant -
Ha dit que podríem anar a Besalú aquella tarda
Els apunts de Manent continuen: Xerren , dinen, etc. Pla dient "collonades a tor i a dret... comentaris esquerps, que Manent gosa reproduir...excepte quan arriben a besalú, llavors ens arriba de Manet un Pla més aplacat i generós: Si un era mestre , l' altre , també
Ens hem arribat a Besalú i en Pla comentava la bellesa del paisatge.
Aquí acabo, Imaginant les paraules de Pla - que Manent no reprodueix. a saber que va dir i què diria ell
en el cor de l' estimada GARROTXA !
Qui era Marià Manent ? Un paisatge a flor de pell , descobert a trvés del seu VEL DE MAIA i de tota la seva producció en prosa, DIETARIS, que no volia donar a la publicació,. Un seductor , com tots per més conservadors que siguin en idees i fets.
(En relació a la seva actitud políticosocial, llegim en la biografia elaborada pel seu fill Albert:
"Manent vivia amb entusiasme actiu i fins amb apassionament el
combat contra el franquisme. La vaga dels usuaris del tramvia (1951), la
campanya contra Galinsoga, director de La Vanguardia (1959) o la
detenció de Jordi Pujol (1960) eren fites d'aquest combat. El nom de
Manent era cotitzat per signar manifestos culturals o cívics de
protesta. Amic de Claudi Ametller, li contava les vicissituds del comitè
clandestí que presidia. Escoltar Ràdio París (emissió en castellà) era
un ritual al qual el meu pare s'afegia sovint. Marià era fidel al grup
d'escriptors amb els quals compartia un mateix pensament. D'ells partí
la idea de preparar els seixanta anys de Carles Riba (1963).")
El paisatge que m' arriba de tu està sempre entre entre la construció de paraules que em deixes.
