LA PUNYALADA,
 Terrelloners  a la GARROTXA

Mes ¿què deu ser d'ella,— seguía reflexionant,— en aquests moments, a negre nit, sola y sense amparo, en les grapes del Esparver en el fons d'alguna cova ò d'alguna d'aquelles tutes d'artigayre perdudes al mitx del bosch, hont hi vivían gent que, ab apariencies de miseria ò d'imbecilitat, eran els millors confidents y lloques de la lladregada? ¿Quína situació més desesperada la seva, presa d'un crapulós sense frè ni lley, sense entranyes ni conciencia, que de tant temps apetexía la seva carn, com el llop la del anyell guardat a la cleda? ¿Què sería d'ella en aquell precís moment? ¡Potser lluytava coratjosament! ¡potser defallía! ¡potser! ..... ja era vensuda, acabades ses forses després de clamar inútilment al cel y la terra, privada fins del sacrifici de la propia vida!

MARIÀ VAYREDA, Una pàgina qualsevol de la seva novel·la.

Costa poc imaginar o pintar en lletra  al pas d ' un  escenari com aquest,  un punt oblidat d' una  contrada remota
Les esberlades dels  Vayreda  com les de la construcció de la foto em resulten evidents, també la lluminositat  trista dels  finestrals  de  una casa sense sostre  ni volta
Ni al enamorat romàtic d' un món que  ja no existeix sedueix
Un rovellat llautó de figures missaires i personatges aberrants amb la teva  ploma escarnats escampen del teu si per les esquerdes inevitables del  temps.
Els Vayreda  no parlen d' obrers, de sindicació, de ciutats grans, d' aquelles on el moviemt anarquista manté   connexions internacionals. No són sants de la xeva olotina devoció,   només   planen per sobre de les males petges garrotxines , amb  personatges, marianistes,  engarrutxats cridaan  estrafolaris com en una pintura no creïble.

Garrucha (tortura)

La garrucha (de garrucha, polea) es una modalidad de tortura que consistía en atar las manos del condenado a la espalda, y tras esto, izarlo lentamente mediante una polea, normalmente situada en el techo. Luego se le dejaba caer con violencia, pero sin que llegara a tocar el suelo. La maniobra solía significar la dislocación de las extremidades superiores del condenado. Si el peso del cuerpo no fuera suficiente se podía añadir, colgándolo de los pies, un peso adicional.

Historia

Fue uno de los tres procedimientos de tortura más empleados por la Inquisición española junto con el «tormento del agua» y el «potro». El tormento de la garrucha consistía en colgar al reo del techo con una polea por medio de una cuerda atada a las muñecas y con pesos atados a los tobillos, ir izándolo lentamente y soltar de repente.¹

Tot i això, i sempre a la nostra mane

-

ra, el paisatge segueix atraient-nos. Potser

al final, tal com va passar a l’Albert Bardals,

una punyalada ens despertarà i serem més

conscients d’aquesta terra. O potser no,

potser un dia trobarem una paret de casa

en ruïnes i a darrere no hi haurà res. Des

-

cobrirem que és de cartró pedra i la molsa,

de feltre.

Maria Puig Parnau 

fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi celebraven els funerals de les meves il•lusions

i fins els aucells xerrotejaven agradosament per les bardisses; mes jo no sentia altra cosa que el corcó de la gelosia rosegant-me les entranyes, ni veia res més que les negrors que el meu pessimisme començava a dibuixar en l’auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a la concentració i a la tristesa. N...

( del capítol oblidat )

Eren pastors, artigaires, carboners, contrabanders, francesos de la Menera, Sant Llorenç i la Muga, culleraires de Tortellà, parcers d’Oix i Beget i terrelloners de les masies i llogarrets de cinc hores a la rodona; gent, bona part d’ella, casi tot l’any fora de la llei per un o altre concepte, si bé considero era aquest el seu pecat més petit, perquè no sé quins drets pot al•legar l’Estat sobre una gent abandonada a son propi valer entre enderrocs de muntanyes que semblen lloselles, en contacte continuo amb tota la púrria que troba sa salvaguarda vivint amb una cama a cada banda de frontera i on, quan pot, sols hi envia, per tot consol,

etc,
(  falta gent,  no ? Un altre capítol no importa quin )
...
A banda de comprovar si  la còpia és bona,  si surt una bicicleta l' estimbaré  per les gorgues més profundes que trobi
Rescato, de miracle ,la paraula  TERRELLONER , perquè hem practicat un ofici  semblant en un dels no sempre fàcils  camins de la  comarca olotina.
Les poques cases  de la contrada ,tant les habitades com les que  queden en runes, estan a vessar d' històriries.
El poema de BROSSA

Sextina cibernètica

Collint l'argent bufo desfet de galtes

Dormint als sots menjo en obrir les cendres

Ventant la pols lligo per atzar canyes

Topant amb tots tallo maror de portes

Sumant el fum resto mirall de tasques

Trobant la nit torno al costat de roques

Cosint les mans tardo i obro les roques

Sentint herbei peso rodó de galtes

Vivint al vol trobo corrents les tasques

Menjant la font xuclo camps enllà cendres

Venint del gep mato vora les portes

Duent el bosc buido i rodo les canyes

Ratllant l'estiu llimo guillat per canyes

Volent l'afany ballo sense més roques

Veient el prat llenço i pinto les portes

Buidant la fam rego per dins les galtes

Alçant el mar punxo traient les cendres

Ballant avui crido després de tasques

Lligant els daus entro a veure les tasques

Jaient als mots toco tanmateix canyes

Desfent l'espai fujo i deixo les cendres

I fent errors giro perdut per roques

Triant aiguats passo després les galtes

Plegant l'ocell munto camí de portes

Rimant el foc trinxo sentint les portes

Donant un gest penso collir les tasques

Bevent la llum menjo. Però són galtes

Traient un plat poso guia a les canyes

Tapant el gos penjo, per tant, les roques

Tenint la ment tombo ben lluny les cendres

Sembrant els mots taco només les cendres

Obrint el blat busco sense les portes

Mullant el llamp clavo més que mai roques

Perdent el gall llisco davant les tasques

Seguint el vol miro voltat de canyes

Mirant l'avet pico i plego les galtes

Guixo galtes i amant no seran cendres

Toco canyes entrant vestit per portes

Salvo tasques. Vencent muden en roques.

Aquesta sextina fou composta amb un ordinador electrònic, programat per Josep Font, Jordi Bastardes i Santiago Farré, al centre de càlcul d'AGMA, de Vilafranca del Penedès.

Joan Brossa, Vint-i-set sextines i un sonet, Edicions 62, Barcelona 1981.

Parla de ROQUES, serveix també com literària il·lustració tant de la casa abandonada com de la tasca realitzada a la VIA ANNIA, dues constants en la literatura de ficció del cap de setmana