A l' entrada de la seu vella podem llegir aquest cartell institucional,
Són els versos inicials del sonet LA CIUTAT LLUNYANA. Prendre només una part i fer-ne aquest ús és absolutament legítim. Millor això que res. Però deixar sense el títol i data ( 5 de març del 1939 ) és imperdonable. És com escapçar una part de la història. Ho han fet, qui sigui, per por ? Encara ? Per evitar confrontacions amb els de sempre? Per evitar més "engangines" de qui sigui
M. em diu que potser caldrà esperar 300 anys per recordar allò què també va passar fa 75.
Segurament llavors els comissaris que toqui podran posar tot el poema de MARIUS TORRES i qui sap....
La memòria personal, com el poema, afortunadament és més àmplia, i no té cap por de recordar què va passar aquí durant la GUERRA CIVIL qui eren els soldats que com la ciutat i la gent patien els bombardejos del bàndol rebel. La seva història, la institucional commemorativa, no és la història que dels pares hem pogut aprendre.
Quan hom puja al turó de la SEU VELLA i fa el recorregut per la destructiva càrrega d' història acumulada en aquest tros de ciutat, el poema de MÀRIUS TORRES queda curt. Un legítim molest sentiment, de decepció recórrer el cos de la memòria personal.
Commemorar institucionalment és un fet circumstancial, recordar un poeta com Màrius Torres té sentit , però recordar el PEPE i altres, un deure, ineludible i més si és la primera vegada que fem visita i en un dia d' abril, el 8, molt senyalat
Heus aquí el poema sencer
( Jo li dedico al Pepe , perquè mai va prendre l' esperança,ens la va saber comunicar a través de la seva alegria , i ens va fer riure fins i tot explicant anècdotes de quan li va tocar d' estar precisament aquí. entre mig de runes, bombes d' una , com totes, miserable, injusta i brutal guerra )
El vers va encapçalat d' unes paraules de BAUDELAIRE
LA CIUTAT LLUNYANA
"Aux captifs. aux veincus, à bien d' autres . encore..."
BAUDELAIRE
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d' ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir ...
Entre tants crits estranys, que la seva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyar el seu sòl
Qui pogués oblidar la ciutat que s' enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n' hi ha,potser,
que ens envia, per sobre d' aquest temps presoner,
bàtecs d'aire i de fe; la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s' allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins
1939
Edició COM UN FOC INVISIBLE, ANTOLOGIA POÈTICA, col·lecció Educació 62, Cinquena edició, juny 2012. Hi ha una reproducció del poema en forma manuscrita,
NOTA, afegida per insatisfació del poema a mitges de la Seu
Lleida recorda una mica BALAGUER,no penso que sigui pel riu Segre només. Crec és més potent l' associació amb la TERESA PAPIES. Inicio de nou la lectura, de QUAN EREM... per retrobar referències de Lleida. Les trobo.També sé que si torno a Balaguer preguntaré a ANGELS M. per aquells "PÀMIES DE BALAGUER" com ella. Què hem podrà dir ? Pot ser el seu silenci parlaran més que no les paraules.
És difícil fer-se càrrec del que som , d' on venim, i de qui estem més a prop. A Lleida convé exercitar la memòria, el no oblit . Els escrit de Teresa Pàmies ens facilita les coses. Des de la lectura a l' abric de la porta d' un dels molins de PUERTO LÁPICE, no havia tornat a obrir el llibre fins avui, aquelles paraules llegides sense massa entonació, excèntriques en aquell lloc , dedicades a tots els que com ella EREN QUIXOTS van quedar escampades per aquell vent. Avui vento de nou.
I com era d' esperar: (no) trigo, collita immediata. I allò més important aquesta Teresa, de Balaguer com la d' Ávila fa no res, ajuden també a destriar amb claredat el gra del que només és palla a nivell de pensament.
MÀRIUS TORRES no és mencionat per Marià MANENT. En l' Índex Onomàstic de l' OC, no apareix el seu nom . Deixo a tots dos que els vents se'ls endugui. Religiosos, missaires, devots de sants que cada vegada s' allunyen més de la meva devoció, ideològicament parlant, evidentment
Vida i obra de TERESA PÀMIES s' ajunten més al camí que van seguir els meus. En una guerra que no està acabada, convé saber amb quin bàndol hom vol estar,, si més no convé saber d'on van i cap a on van venen els trets, per fugir si vénen baldades. En una guerra inacabada com aquesta la psicòlogica evidentment també continua i cal estar sempre "sobre /avís ja que la propaganda és essencial, els "contrarrest " imrescindibles, la memòria un pou a encegar tant com es puga., les "pedres" eina de combat, etc.
A llocs com LLEIDA amb tantes ferides mal tancades, és impossible que no es desperti. El dimoni de la GUERRA d' aquesta i de totes, "anda suelto, ara i arreu, és cosa de la mateixa vida històrica, acallar-lo no serveix, crida més,. La maleïda guerra " n' est pas finie"
Quasi diria que no és mala la comparació amb la vida de la SANTA ara que ja té 500 anys. Per a mi vides exemplars literàries, que no és poca cosa per saber què dir del món i com dir-ho, però per sobre de tot com no callar. Si amb Marià Manent contemplo meravellosos núvols i bonics paisatges, Teresa Pàmies em fa viure unes realitats menys fugisseres.
I la carta de l' ANTONIETA dirigida a l' autora em "revulsa" En trobar una referència que pot ser oportuna sobre Lleida,
"l' ajuda als presos de Lleida"
quedo jo pres de la història que l' acompanya.
No és fàcil de pair l' amargura que deixen les explicacions sobre les vivències de la pròpia autora i aquelles que l' ANTONIETA li explica. a partir de la derrota del 39. Escruixidores. Aprendré per sempre aquesta paraula. A Lleida hi havia presó i presoners , no costa gaire de pensar on eren confinats. Deixem la imaginació a banda i centrem en un detall important: la caiguda de l' ideal que suposa per la supervivent i derrotada Antonieta quan va negar l' ajuda que li era demanada per una antiga companya que li demana ajuda pels presos de Lleida.
Ai dels ideals ! Ai de la memòria que crema !
Text imprescindible. Definitivament Teresa és en el meu camí. Dels meus.
Ja que va de presons, i El poema de Màrius Torres te presoner, prenc uns versos que Teresa Pàmies fa esclatar entre les explicacions, repeteixo, ESCRUIXIDORES sobre fets històrics viscuts i recordats Versos fets per HO CHI MINH quan estava presoner a la Xina uns dedicats al so d' una flauta que un pres tocava i els altres a la rosa:
NOTA, afegida per insatisfació del poema a mitges de la Seu
Lleida recorda una mica BALAGUER,no penso que sigui pel riu Segre només. Crec és més potent l' associació amb la TERESA PAPIES. Inicio de nou la lectura, de QUAN EREM... per retrobar referències de Lleida. Les trobo.També sé que si torno a Balaguer preguntaré a ANGELS M. per aquells "PÀMIES DE BALAGUER" com ella. Què hem podrà dir ? Pot ser el seu silenci parlaran més que no les paraules.
És difícil fer-se càrrec del que som , d' on venim, i de qui estem més a prop. A Lleida convé exercitar la memòria, el no oblit . Els escrit de Teresa Pàmies ens facilita les coses. Des de la lectura a l' abric de la porta d' un dels molins de PUERTO LÁPICE, no havia tornat a obrir el llibre fins avui, aquelles paraules llegides sense massa entonació, excèntriques en aquell lloc , dedicades a tots els que com ella EREN QUIXOTS van quedar escampades per aquell vent. Avui vento de nou.
I com era d' esperar: (no) trigo, collita immediata. I allò més important aquesta Teresa, de Balaguer com la d' Ávila fa no res, ajuden també a destriar amb claredat el gra del que només és palla a nivell de pensament.
MÀRIUS TORRES no és mencionat per Marià MANENT. En l' Índex Onomàstic de l' OC, no apareix el seu nom . Deixo a tots dos que els vents se'ls endugui. Religiosos, missaires, devots de sants que cada vegada s' allunyen més de la meva devoció, ideològicament parlant, evidentment
Vida i obra de TERESA PÀMIES s' ajunten més al camí que van seguir els meus. En una guerra que no està acabada, convé saber amb quin bàndol hom vol estar,, si més no convé saber d'on van i cap a on van venen els trets, per fugir si vénen baldades. En una guerra inacabada com aquesta la psicòlogica evidentment també continua i cal estar sempre "sobre /avís ja que la propaganda és essencial, els "contrarrest " imrescindibles, la memòria un pou a encegar tant com es puga., les "pedres" eina de combat, etc.
A llocs com LLEIDA amb tantes ferides mal tancades, és impossible que no es desperti. El dimoni de la GUERRA d' aquesta i de totes, "anda suelto, ara i arreu, és cosa de la mateixa vida històrica, acallar-lo no serveix, crida més,. La maleïda guerra " n' est pas finie"
Quasi diria que no és mala la comparació amb la vida de la SANTA ara que ja té 500 anys. Per a mi vides exemplars literàries, que no és poca cosa per saber què dir del món i com dir-ho, però per sobre de tot com no callar. Si amb Marià Manent contemplo meravellosos núvols i bonics paisatges, Teresa Pàmies em fa viure unes realitats menys fugisseres.
I la carta de l' ANTONIETA dirigida a l' autora em "revulsa" En trobar una referència que pot ser oportuna sobre Lleida,
"l' ajuda als presos de Lleida"
quedo jo pres de la història que l' acompanya.
No és fàcil de pair l' amargura que deixen les explicacions sobre les vivències de la pròpia autora i aquelles que l' ANTONIETA li explica. a partir de la derrota del 39. Escruixidores. Aprendré per sempre aquesta paraula. A Lleida hi havia presó i presoners , no costa gaire de pensar on eren confinats. Deixem la imaginació a banda i centrem en un detall important: la caiguda de l' ideal que suposa per la supervivent i derrotada Antonieta quan va negar l' ajuda que li era demanada per una antiga companya que li demana ajuda pels presos de Lleida.
Ai dels ideals ! Ai de la memòria que crema !
Text imprescindible. Definitivament Teresa és en el meu camí. Dels meus.
Ja que va de presons, i El poema de Màrius Torres te presoner, prenc uns versos que Teresa Pàmies fa esclatar entre les explicacions, repeteixo, ESCRUIXIDORES sobre fets històrics viscuts i recordats Versos fets per HO CHI MINH quan estava presoner a la Xina uns dedicats al so d' una flauta que un pres tocava i els altres a la rosa:
De sobte, puja a la cella un so nostàlgic,
l' accent del qual esdevé queixa,
i el ritme sanglot
N' hi ha prou que la flaire de la rosa
entri en una presó
perquè udolin en el cor del presoner
totes les injustícies de la terra
CARTA DE TERESA PAMIES A ANTONIETA(?)
ResponElimina