NUESTRA SEÑORA DE PARÍS

Josep Pla, ja hem dit en una altra entrada que acaba el seu QUADERN GRIS  dient:  el viatge a París es produirà demà passat, era el  15 N del 1919. Gaziel,el juny de 1907,  molt fort ell,  va A LA CONQUESTA DE PARÍS , CERCANT LLUM I CAMÍ  segons títol de la Quarta part de les seves memòries. El llibre s' inicia amb aquest capítol.
CORTÁZAR... fa circular-hi en BICICLETA com ja sabem els seus personatges...
Els fills de la burgesia  del segle sempre  han acudit, a la ciutat de QUASIMODO. El viatge, l' estada a París és una constant en la majoria de biografies que  es poden consultar.  Literats, artistes,   tot aquell que s' ho podia permetre,  com Gaziel, acudien cercant llum i camí.
Compte ! Hi ha el  WALTER BENJAMIN   a París, que analitza minuciosament els seus PASSATGES del XIX, quan ja estaven desapareixent.
Compta! L' activitat del TIO PACO  exiliat republicà  consistia en rehabilitar pisos antics, per deixar-los com nous. 
El cinema ...  quin cineasta no ha tingut la ciutat per plató ?
El París de LA BELLE EPOQUE  és un tópic...
Gaziel  eaquell juny de 1907, llavors estudiant de...en  l'  anacrònica  UB , d' aquell temps,  segons explica  va pensar de vendre la seva BICICLETA CLEMENT per costejar el viatge. en una proposta esbojarrada de fugida  amb tres amics més... Pot haver una presentació més tendre per aquest BLOC d' un autor amb la  seva BICI ?
¿ Pot haver una ciutat del món que valgui la pena vendre un objecte tan preciat,  només per adquirir bitllet per anar-hi ? 
La paraula París enamora. Ens l' han fet  seductora.
La proposta del TIO PACO  al meu pare per visitar.lo va ser formalment molt ben feta i argumentada. Si expliqués només un   arguments que tinc al cap  distorsionaria el sentit total ja que confondria l' argumenari mental  propi amb aquella invitació on el comentari sobre coses a veure i fer a la gran capital era una petita part . significativa en aquell temps de les coses que aquí no eren permeses.
Què cercaven aquells  fills de...casa bona  a la gran ciutat en aquell temps ? Gaziel esdevindria segons contraportada de  del llibre, maître à penser de la burgesia del nostre país, (de qui el tingui com nostre )

Jo tenia una bicicleta gairabé nova , una magnífica Clement, la millor marca francesa , amb llantes de fusta clara. fanals d' acetilè, pinyó lliure  i fre a totes dues rodes. Vaig declarar que estava  disposat a vendre-la  immediatament

 ...

Entre quatre i cinc de la tarda   tornàvem a reunir.nos sota les palmeres universitàries. Jo era el més sortós : de la bicicleta Clement , amb tots els accessoris , me n' havien donat  sis-centes  pessetes.

...

I pujàrem al tren.  

Dels quatre , queden tres.  

Calia llençar llast, : fora boques  inútils, per idealistes que fossin . Manuel Crehuet, pes mort,  - no podia aportar diners-  havia de ser sacrificat. devia quedar-se en  terra. De res no  hi valgueren  precs i laments. la dura llei de l' aventura  ens comandava. A les set de la tarda, rics només de joventut i esperança, els tres estudiants més adinerats marxàvem en un  vagó de fusta , de tercera classe  a la conquesta de París

És d' agrair la crudité del relat tan políticament incorrecte, eren altres temps;  cal tenir en compte, a més, no per justificar el fet de deixar l' amic sense viatge,   que Gaziel havia llegit NIETZSCHE i havia treballat la teoria del superhome com ell mateix diu en un altre apartat  de les memòries. Havia pensat que el viatge a París podia ser el viatge  de tots al nostre París particular i que Gaziel tenia empenta per treure´l en  la cita que continua. Ara ja no.   Realment  aquest detall del  pobre company sense diners,  i sense  viatge  em deixa despagat. Les paraules per boniques, profundes,i  la redacció per més ben feta, em poden deixar sense aquell alè per continuar, i el regust amarg, envaeix  allò que semblava tan saborós. Passa amb la literatura  du bourgeois, fan inevitable la mirada sobre la classe social de qui escriu. Problema de sempre, i mira que PEPON,  m' ho havia dit.

Quan arrencà , semblava que ens arrencàvem també , de molt endins, un feix enorme  d' arrels mortes i munts de tarenyines . La brisa marinera  entrava per les finestres  obertes . Encara no feia un mes  que jo havia tornat , en una hora com aquella dels Jocs Florals de Lleida, en companyia de Joan Maragall i amb un goig espiritual  inefable. Ara tornava a sentir-lo.  Els tres fugitius exultàvem. Se´ns enduia , realment , un ram de follia; però no era una folia baixa i trista , sinó jove , esperançada i alegre , com un alliberament.

Llàstima m' havia fet la il·lusió  que prescindint del detall, podia  fer meves les seves paraules.  Ara crec més en el meu París, era  inevitable, i en la força del  meu viatge:  el que vaig fer en companyia,  quan ens ho vam poder permetre   i el  que no vaig fer,    tan important  com l' altre  però igual d' intens.quan tenia adolescencia i el TIO PACO  estava allà.
El de Gaziel ja perd, no sense  cert sentiment de frustració i dol de classe, interès personal,. La curiositat... vale!
Un dels tres companys que per aportació monetària, si va poder viatjar va ser un tal RICARD PERMANYER,.  ¿Podria ser parent de LLUÍS PERMANYER , cronista historiador conegut ,escriptor de L' ALBUM de La Vanguardia?  De tota manera què importa ?  I a ell  ?
La meva trobada literària amb QUASIMODO, i   en el  cinema, abocant cera ardent  a les masses de la plaça,  em sembla tan real com   el record  de  la primera trobada real  amb  NOTRE DAME,  formen part de la més estricta memòria personal
El meu viatge i el meu París és un altre. Ja és hora !
Llàstima,   em sap greu per la bicicleta, i per aquell pobre noi, què haurà estat de la seva vida... segurament cap problema , com els altres, les classes ben estants  que podien estudiar...
Llàstima era tan emocionant com Gaziel explica  l' arribada ...  París ja els havia conquistat , com a tots