EL VEL DE MAIA

 escriu MARIÀ MANENT  el 19 de gener del 1937 en el dietari
.. ens vam instal.lar en aquest recer muntanyenc,  on la pau verda dels arbres semblava un paradís. p17
A desgrat d' aquesta pau muntanyenca, la guerra ho penetra tot.p18
La guerra , què lluny, Però cor endins  no ens abandonava, p19
Prenc el títol  del lIibre de MARIÀ MANET, el subtítol del qual és Dietari de la Guerra Civil per indagar en diferents temes
De moment m' impressiona aquest poema , no és d' aquest llibre, però 
A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet

i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?

És trista la muntanya al cor del fred,

i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,

damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,

i s'assembla al silenci de la mort

aquest tebi silenci de la vida.

 Marià MANENT
Prenc el so de les sirenes d' avís d' alarma  captat pel meu fill el dia del simulacre 24 d' octubre El so, 36 segons,  acompanya la lectura  d' aquest escrit fins aquí.
Terrorifíc, vivim en un lloc sotmès a perill i cal estar amatent  ,
Impressiona  aquest so,com  el so pregon del poema de Manent  
NOTES
................................
 1. Impressiona la forma  com acampanya de paisatge  les lectures que fa. És una forma prou  experiementada
En aquesta entrada del  Full de dietari. la descripció, què representa ?
 

26 juny 1976. Vaig llegint les memòries d’Alberti —La arboleda perdida— sota el noguer. Escolto llargament la melodia suau, delicada, dels merlots, feta d’estances de quatre o sis notes, entre silencis. De tant en tant, entre aquell comentari apagat, gronxadís, variadíssim en la seva deliciosa insistència, irrompen les notes ardents, apassionades del rossinyol amagat al barranc. Són dos elogis de la vida, però que diferents! El del merlot és com una meditació esborradissa; el refilar del rossinyol és un crit d’entusiasme, un doll incontenible de passió i de música, una afirmació exaltada: «All is well with the world!» (Borwning).

Forma subtil de parlar del contingut de la lectura ? Il·lustració ? Complicitat de l' espai i de la lectura ?
Triar entre el lloc
No és el mateix de lloc 
Armonia de benestar emoció  
Complicitat  pel teu cos
 
     22 agost 1976. Cap al tard m’he assegut al terrat i he llegit el llibre de L. B. Salomon sobre semàntica. A la banda de l’Albiol, un núvol enorme es dreçava sobre la muntanya. Era d’un groc daurat, però amb el cim completament blanc. Les gegantines masses del cúmulus configuraven monstres fabulosos: se’n veia, confusa, la testa, però ben clares les poderoses urpes. Després, en una gran zona grisa que es destacava damunt el groc, s’ha format com un cap de dona, amb abundós cabell. I tot d’una, l’enorme massa s’ha il·luminat per dins: hi llampegava.
     20 agost 1977. A la tarda he anat a rellegir Macbeth al Puig d’en Gulló. M’he assegut a terra, vora el bosquet. Inclinant-me, m’he adonat que vora meu hi havia una herbeta amb dues flors morades; sobre el fons de granit descompost, les flors es gronxaven delicadament. El terra era d’un to rossenc i gris, amb taques fosques (potser de mica). L’herba humil amb les flors i aquella sorra neta, amb els grans ben destacats, m’han semblat, tot d’una, extraordinàriament bells, estranyament guarnits amb la glòria de l’ésser. «Veure un món en un gra de sorra...» —va dir Blake. Les dues flors morades es balancejaven sobre aquell univers de grans nets i purs; era un moviment suau, precís, silen
     7 agost 1978. Ha fet un capvespre inoblidable, un dels més impressionants que he vist al Mas. A ponent, el cel netíssim, escombrat per la ventada, era verd-groc i, més amunt, blau. Però damunt de nosaltres, agafava un to més fosc, gairebé moradenc. Cap al coll d’Alforja brillava, fina, la Lluna nova, encarada amb Venus. Tot era encantat, transparent, irreal —o sobrereal. Tots hem sortit al terrat per contemplar-ho. Era un d’aquells moments en què un sent —com si fos un perfum, com si fos un so— l’enigma i la màgia del Cosmos.
     6 setembre 1978. Després d’un matí trist, amb núvols alts, com d’hivern, bufa el vent del sudoest i tenim una tarda serena, amb llunyanies netes, i la verdor de la vall unida i daurada com una molsa. Cap al tard, flotava a ponent un núvol com una balena de mars titànics, amb la silueta ben marcada per una ratlla de llum; petits cetacis la seguien i al darrera hi havia uns nuvolets que estrafeien, amb petites onades, com un mar de nacre. La posta ha estat d’or, transparent, puríssima. Cap al cantó de mar ha persistit llargament un núvol rodó com un pastís: primer era magenta i després s’ha agrisat, amb les vores esmolades pel vent.
     15 setembre 1978. A la tarda vaig, sol, muntanya amunt. Al Cremat hi ha un gran tros furgat, molt remogut, segurament pel senglar; i també a la part baixa d’un conreu pròxim he vist la terra furgada en un bocí d’uns tres metres. El Sol de la posta resplendia enllà dels pins. Ha quedat un cel net i rogenc, una posta encara estiuenca, amb llunyanies d’un blau una mica gris. M’he estat una estona llegint al terrat gran. Tot d’una he vist una resplendor groga a la carena de Rocanys. Ha sortit, lenta, la Lluna. De primer era com el front d’un rostre que sorgia espiant. Després s’ha vist tot el rostre de llum: nas, ulls i boca, com si un demiürg sorneguer s’aboqués a contemplar el món, com si digués: «Què fan els homes i els arbres?»
     19 juliol 1979. Aquest matí, quan pujava a l’indret on vaig a llegir, pel camí del bosc, he sentit com un xerric, un so indefinible que sembla cant d’ocell però no ho és. No he trigat a identificar-lo: era el lleu grunyir musical d’un esquirol. Aviat l’he vist. Pujava i baixava pel tronc d’un pi pròxim. Era un esquirol jovenet. Em mirava, tímid. Jo veia el seu ull gros, ben rodó; quan li tocava una pinzellada de sol, brillava com una gemma negra. Ha passat una bona estona amagant-se darrera el tronc, tornant a sortir, amb moviments ràpids, sacsejats, una mica mecànics. A moments, jo només li veia el caparró i la punta de la cua, que se li arquejava al damunt. Tot d’una s’ha quedat aclofat, recolzant-se en un tros de branca tallada. Estava immòbil, i m’ha semblat que s’adormia. Al voltant, no parava mai el xerric de les cigales; breument, dues o tres vegades ha parrupejat, ben a la vora, una tórtora. Però l’esquirolet no ha trigat a eixorivir-se. He picat amb el meu bastó de bambú: calladament, l’esquirol s’ha esvaït.
 
 Igualment impressiona la forma  de referir-se en el quotidià, la guerra i el so, la natura, EL PIRINEU  un  referent quasi diari

En el pròleg del 1971 escriu Manent. que allò que l' acompanya,  elements del paisatge  real eren , 
...ben mirat, com una sorneguera il·lusió, com aquell vel de maia dels seguidors del brahmanisme:l' enganyosa irrealitat d' un Univers fet d' aparences , d' un "torrent  de movedisses quimeres "
El 24 de maig del 1938 , és a Barcelona , porta la seva Tria de versos...a la Institució de les Lletres.
Escriu:
A la una, quan era prop de la plaça  de catalunya , sonen les sirenes.
I continua....
El vel de maia  no pot ocultar  la realitat   ni de les bombes  ni els avions
en un camp, ocells terribles en un dolç paisatge
.....................................
Nietzsche cree que el arte puede disolver el velo de Maya( Naixement de la tragèdia ) El velo és lo APOLINEO, , las formas, lo cubierto, LO DIONISÍACO
Un vel sempre cobreix alguna cosa , i si és mot transparent , només deixa entreveure,  pot distorsionar, desfigurar, el vel és l' aparença . Un engany, com diu Manent de la realitat
Per EUGENIO TRIAS, LA BELLEZA  és el velo que cubre el caos,  recordo una vegada més del seu LA DISPERSIÓN
En la CORTINA RASGADA, Torn Curtain ,  Hitchcock, què rasga ?  pot ser la seva  cortina ja estava prou  malmesa.
...........................................
NOTA DOS 
En la seva introduccció  Manent explica 
Veia el  terrible  perfil de la guerra a través  d' un vel de núvols  delicats de pomeres florides, de faig d' abril o de tardor...
La irisació del vel s' esvaí,  diria que per sempre , en els darrers dies. p12. 
Explica  la vivència del mateix paisatge en temps diferents. és imprtant la construcció que hom  pot ferdel paisatge a través de la pròpia subjectivitat
Recordo  encara l' estranya, l' encongidora  impressió  que em feien aquells mateixos  camps, aquells mateixos  castanyers magestuosos, l' endemà dels dies crucials , quan quedaven sobre l' ordi  o les farigoles embalatges  de municions  o càpsules d' obusos antiaeris. Durant mols anys va ser per a mí  un paisatge fadat, profanat, hanté, absolutament diferent  del que , en la meva joventut , m' havia estat el marc de tants dies feliços, p12 ( Pròleg, setembre 1971 )
,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,
NOTA TRES
Uns ,Manent llegeix al camp la biografia d'  ALBERTI,  el 1976, acabat el seu exili, 
Les referències a VINYOLI tenen presència   en  el llibre,  com la companyia del paisatge
Uns i altres aboquen al tema  del poetes, uns i altres,  en temps de guerra
Altres: LORCA, victima , ni temps de respirar va tenir, encara sense tomba,
MIGUEL HERNANDEZ, presoner a Alacant, abans recitant als soldats del front
VINYOLI dedica aquest poema a ALBERTI
A RAFAEL ALBERTI DES DE CATALUNYA
ombres, records, paraules
des de molt lluny i sempre.

mentre la dalla  ens tingui  marginats , 
vivim, cremen, clamem.
                                    Després  tan sols ens cal 
morir amb honor .
                                    Aquí sovint ho fan 
alguns herois .
                      plou sang.

JOAN VINYOLI, VENT D' ARAM
 El va escriua a Barcelona, Les Tres Torres , setembre del 1975
..................................................
NOTA QUATRE
No perlen com els meus, família, parents, amics dels pares, etc. ni de la mateixa manera , ni de les mateixes coses. Els escolto però, és a dir, els llegeixo
Les paraules varien, el vel  de Maia actua
Ni parlen com els meus poetes, cantats o no per veus   que em sonen molt meves.
Ni  és possible sentir  allò que sentien, malgrat els sons de sirena, puguin despertat sentiments  semblants.
M' aturo en aquesta pàgina   de MARIÀ MANENT

En ella escriu el 14 de maig de 1938 : Al matí  vaig a Espinelves, on oïm missa. De tant en tant en tant la gent mirava, inquieta, finestra enllà
A l' altra pàgina  escriu   el 24 de maig: A la una , quan era prop de la plaça catalunya , sonen les sirenes.
És el seu VEL DE MAIA
Al mateix temps, o no, que ell es  reflectia d' aquesta mannera  , a les planures del  Baix Aragó, en l' AZAILA, lluny d' ESPINELVES algún intentava que la terra canviés de propietaris,  i que els amos del paisatge  no fossin els de sempre... altres a les trinxeres de Terol o del Pirineu ,
Els vels de Maia  poden ser diferents per a cadascú de la mateixa manera que els paisatges que encobreixen poden ser igualment  diferents.