RELAT  U DE GANDESA
UNA CASA AMB PEDRES AL BALCÓ 

Les imatges  de benvinguda que  m' esperen només en   baixar del bus a l' estació   no  semblen no tenir  cap concessió   a turistes o visitants  en   recerca de les bondats de la zona. No fugim  de    representacions  tan  post apocal:liptica  i sinistre,  ans el  contrari fem  un motiu  ( semblen rerecents , almeny no hi ha deteriorament )per   saber més  sobre les coses d' aquí , sobre la gent i  uns artistes  plàstics que tan bé ens vapulean 
Ni la super  granota  acompanyant els murals  suavitza el tenebrós panorama  de les representacions   ,el seu salt, per a mi el darrer de l' itinerari  comarcal,  més que  promesa  de paradís ecològic, anuncia   una  perillosa  ciènaga  a més de mortífera,   radioactiva

 Marxaré, contaminat o no  però primer  he de complir amb l' obligació cultural de passar  per l'  Oficina de Turisme. Son entranyablement imprecindibles .M' he fet un assidu. M' agrada mirar mapes i estar al dia de les novetats territorials preguntant sobre el que ja sé i explorart el territori de les ingognites.   La OI    o cau gaire lluny de l' estació,  és  en el mateix edifici de l' Ajuntament (1). Un cop fet  l' intercanvi de rigor amb la l' amable persona  que atén al públic,són la primera cara que parla al visitant,  aprofito per   visitar el Museu   en al mateix edifici  , una exposició permanent  amb objectes, imatges  i records de la guerra   i una d' itinerant sobre ELS AVIADORS DE LA REPÚBLICA  

 Som en un espai dedicat a la memòria , però res  no invita  a romandre massa temps  i menys a dedicar-lo a la  recreació, 

 Axò si, prenc nota d' aquest text , el propòsit  el comparteixo plenamament ,  de totes les paraules,però descontextualitzo  aquestes

... que fan visibles  en el territori les marques...

La mirada de la mirada ,   marca 

Una  preciosa i sensilla maqueta   senyala  què mirar 
Sigui com sigui  hom  es troba  i identifica  les  senyals  del passat. A vegades venen  sense indicadors ni cartells,  
 i sovint  la troballa  és circumstancial, no és del passat sinó d' un present  que no serà ,  que  no el veuràs   mai més,
Yo no queria pero passa como cuando pruebas algo bueno y quieres repetir, así passa com Manuel RIVAS  el más loco de los gallegos, y va  el muy santo  y  empieza así  un libro citando el MAIRENA DE DON ANTONIO MACHADO,

Veritablement és incert el futur . ¿Qui sap què passarà ?
Però també és incert el passat . ¿ Qui sap què va passar ?

MANUEL RIVAS , ELS LLIBRES FAN DE MAL CREMAR 
  
i trobo una casa amb pedres al balcó
Estan fent obres  amb  unes pedres, vull creure que estan casualment posades, com  apunt per un el performance.
Normalment puc  recollir imatges de   balconades  guapes, el balcó és com un aparador de la casa i una mena de targeta pública dels seus habitants

(imatge de balcó amb pedres voluntàriment suprimida aquí ) 

Un balcó  com aquest  no és freqüent. recullo la imatge i una mala experiència.
Qui està fent les obres no li resulta agradosa la meva presència  fent fotos. Em demana explicacions  i jo no estic massa a l' alçada normalitzadora , em manquen paraules per justificar el que ell viu com intromissió . Li resulto sospitós  i raro., m' ho diu .  Porta una càmera a la mà, vol registrar, em demana d' esborrar les possibles imatges que creu que he pres, pel seu accent dedueixo que és estranger, el conflicte ha esclatat , les nostres armes / càmeres  entren en la lògica  entre les paraules poc compreses, la meva ja  havia entrat en acció en el desencadena ment d' hostilitats,  ell dispara la seva.
Opto per prudent  retirada,  ho faig a poc a poc  sense massa esparavents deixant entreveure la meva no perillositat .( La palabra esparavents  no está en el diccionario, pero ha salido asi del mio y hoy és un dia, tremendo  de aire, por algo sale así  vestida  y ¿quien puede parar la loca cuando quiere salir?   Aquí no se nota , el tramado de viejas calles  estrechas puede parar el viento, las  locuras  humanas... uf! .
M' allunyo, penso que m' he equivocat  , que el dret d' imatge  no es pot violentar, en   cap espai per   més públic que sigui. A més,  ell què farà amb la meva imatge ?  Què pensarà si pot descobreix  el seu balcó aquí, una  cosa no gens  descartable  com veuré més endavant en una altre experiència amb Sen un altre carrer o al al bar de la GRAN PLAÇA ?
Sigui com sigui, no ha estat agradable , les ganes de marxar  ja no venen  del mural  amb un guitarrista  agressiu que ens vol fer fora , sinó d' un dels  habitants reals  amb qui no he pogut congeniar, avui.
La darrera ciutat  (cap capital de comarca em sembla poble )   i jo carregat d' amarga pesantor . Espriu,socorrro,  ¿ por què  pedaleo donde no debo ?
Sort de les dues experiències  que es van produir a continuació  i que  afortunadament   canvien a bé  un estat més que depriment.
Em semblava que un  balcó amb  pedres de runa és  una  metàfora important en una ciutat   maltractada on la guerra va tenir destacada i dissortada presència,. Què queda  ? Tot és  record   de museu ?   Els senyals, en les cases , les ferides de les persones poden desaparèixer ? o hi són per ser vistes  exposades com en un aparador, i amb una cortina, teló ( o vitrina )   que no ha baixat  o que està pujant , però que de cap manera  no oculta el drama  de la destrucció  que representa  ?    ¿Com  li explico tot això al meu interlocutor d' accent estranger  quan només es tracta de una circumstància casual d' una vivenda del casc antic  en fase de restauració ?
Quan tornem a coincidir  tindré  més paraules  i li explicaré com això que ens ha passat és   representació, a més de veritat, d' un   un drama  que   sense nosaltres saber   hem estat els seus mitjancers. 

És un vell quadern de viatges i  el dibuix el fa la musa mentre escolta  el meu relat   i veient la imatge  captada , no publicada  Suficient 
En un dia de vent en aquesta terra que diuen ALTA,  el més raonable hagués estat quedar-se  a l' empar  de carrers bars i esglésies, però es veu que  el destí  d' avui  em tenia reservat de tastar una altra força també d molt poderosa i  aquesta vegada  per contra  no gens invisible, Me`n vaig , desafio total,,   això si amb dues anècdotes més que quasi no em caben  a les butxaques.