dilluns, 5 d’octubre del 2015

MERCAT DEL TRASTO  ? 
EL REMATE 
Cada dia quan surt de casa seva el Sr Alcalde de Martorell   pot veure aquesta commemorativa placa, de malaurada  malhumorada  memòria  històrica. La trobo  encara enganxada al piló  de pedra de conglomerat, que sempre veiem en sortir de l' escola,GENERALÍSIMO FRANCO, ara ELS CONVENTS  - hi  ha noms i mencions que fan mal, són com  trastos en el pitjor sentit,  en als bons  records -   queda just en  acabar el carrer de pujada, sota del complex escolar.   La que fou destruïda va ser l' antiga creu del 1835. La restauració de la QUINTA DEL 64  amb motiu de los 25 AÑOS DE PAZ, del dictador,   a banda de la incrustació en el pedral   de la placa , en què va consistir ?  Posar la creu ?   AMEN.
Recuerdas demasiado, ¿ Te das cuenta  que el paraíso  seria  precisamente un mundo donde  no existiera la memoria ?
Sí: a los siete días Dios descansó, Sabes lo que hizo el octavo ? Se olvidó de lo hecho . Dejó memoria. La que le falta.  
MAX AUB, EL REMATE , Número extraordinario de Sala de Espera , Impreso el 19 de agosto de 1961 a los XXV  años del asesinato  de Federico Garcia Lorca, ( Exemplar regalat pel director gerente de la Fundació MAX AUB de Segorbe F.J Tortajada, un record i tota la sort del món per ell i llarga vida a  la Fundació. )  

( Mentre això escric  la tele  informa que E I està dinamitant  PALMIRA , es veu que ja ho han fet amb l' arc de triomf romà  )
El MERCAT DEL TRASTO es fa a la pista del Progrés com un acte de la Festa del Roser  i en sortir no puc estar de prendre aquesta imatge  pujant uns esglaons per l' interior d' una escala veïnal  sense porta.  Aquesta visió , per aquí han passat moltes persones, forma part de la petita gran memòria personal i col·lectiva , com tots els  racons  d' una  vida, té un valor. Tots ?  Malgrat la consideració de trastos amb destinació al possible bescanvi ?    Carrer amunt, al final , ens topem també amb la placa commemorativa.

Sucede que hay compartimentos  donde descansan ( ¿descansan? ) algunas imágenes de nuestra vida, un escondrijos del que tenemos la llave; sabemos la que hay adentro, no lo dejamos  salir. Si se escapan ¿ quién las vuelve a encerrar vírgenes ? 
Max AUB OC, p 18


Trastos ?


También estos libros adquiridos en el mercat por un euro ?

 Forats,  carrerons.
No se sabe nunca a donde se va a salir . Escribir es morir un poco, puedo decir parodiando a un secundón. Escribo para olvidar
¡Calla !
Aquí, el único trasto  soy yo.  Ya me lo decían de pequeño.
I ara  de VELL
¿Quanto me das  ?

...
Nota
No seria just amb les darreres  paraules de  MAX AUB  si no explicito una mica més el contingut de la cita.
El personatge del relat  en tal data  de 1961 llegeix  en el diari ABC   el  recordatori  - vomitivament laudatori- de la mort de Quipo de Llano deu anys abans. el 1951.
Dieu el personatge:
Pero, si bien está bien que se olvide a los muertos, que los muertos - naturalmente-  olviden a los muertos , lo que no  me cabe  en el entendimiento  es la glorificación del asesino. ¡No! Que se sepa, aunque  sólo sea una vez, por un Llorens del porvenir , que Queipo fue un asesino, un cochino asesino, un asesino...
No es lo que quería hacer constar al empezar a escribir. No se sabe nunca a donde se va a salir . Escribir es morir un poco, puedo decir parodiando a un secundón. escribo para olvidar . Creo que al dejar estas hojas en un cajón de mi escritorio descansaré.
OC, p. 24

No sé què dirà Tarenci Moix   en els retrats de personatges i  familia d' aquelles mateixes  èpoques  i d' aquell dia , després de 25 anys de aquella no paz.   Quan Maruja a ESPERADME EN EL CIELO els fa passejar  per una interessant  vida  ultraterrena juntament amb Manolo VAZQUEZ MONTALBAN, són capaços  de tot, fins i tot d' aturar el sol  per fer el  gaudir més llarg.  El gran trasto de cada dia. a disposició  de  tan màgica voluntat. una bona anècdota del llibre
Max Aub ens porta aquesta altra:
( Recuerdo   ahora a Juanito Miralles que escapó estando condenado a muerte. Le salvó un cura. Por un chiste . palabra. Le llevaban a fusilar . Estaba a punto de acabar la guerra. El cura le consolaba:
- La muerete es una liberación.
Entonces Juanito, que es un tío de una vez, le dijo:
- ¡Vaya por Dios ! ¡Antes de morir por fin he sabido porque llamáis ésto: "Guerra de Liberación"!
El cura se puso blanco ; no sé como se las arregló , pero lo trajeron de vuelta a la cárcel ).
OC, p. 24
 
Divina literatura.
Divina memòria
A vegades hemeroteques  pel pensament.
 ¿Olvidar ?
Nunca 





 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada