EXILI REPUBLICÀ

JORGE ROSELL GRAU

escriu en la seva targeta, 

"Memorias y recuerdos

de mis ayeres 

____________

 Mi razón de ser 

El camino hacia lo inseguro "

LLUÏSA MIRALLES

Fent testimoni amb les seves paraules  en la Commemoració institucional , el dia 18 d' octubre del 2014,  75 anys després en la mateixa ratlla fronterera que la va veure partir un dia de febrer de 39. Va Parla  d' espera en mig del fred a què els gendarmes obrissin la frontera,  parla de la solidaritat  que va trobar als CAMPS . Parla que va poder seguir aprenent perquè va trobar voluntaris que li feien escola.

Parla... 

La segona generació  coneixem el que ens han explicat. 

I tenim molt a parlar 

Som dipositares de relats que ens comprometen  amb el present. La reflexió personal no els fa estèrils Ens han construït el que som.  L' experiència de saber del passat no sempre ha estat possible ni ha estat fàcil. Demana  coratge  i suport del dolor.

El relat del passat, la història ens obre processos de reflexió, mou engranatges , possibilita la relació entre punts aparentment inconnexos... mou al diàleg, i a compartir. 

Confiem plenament en l' educació . ( La imatge és el lema d' una escola, tinc consentiment de la seva directora, persona sensible,  que educa  utilitzant l' art i la creació  )

Na LLUÏSA, va parlar  de la seva experiència educativa en aquelles condicions.

Mirar enrere, veure les flors del  terra,  Com  diu JORGE, camino inseguro.

Camins de l' exili. Molts

l paisatge ja no és només literari, escrit , és memòria, és PASSATGE, és ferida.

Important tant la  divulgació el coneixement com la reflexió compartida.

Des de XILE I MÈXIC  punts d' exili senyalats, ens  fa un acostament poètic  que ajuda a suportar l' emoció amb paraules que superen l' emoció,    Alberti,  Neruda, 

FILLS I NETS JUNTS.

Significat del ferro en el MEMORIAL

LES SABLES D' ARGELERS

Darrer encontre a la sala  Municipal d' ARGELERS envoltats de fotografies  i   planant  per sobre nostre els colors de la nostra  memòria

MACHADO, i altres  En quina mena de país  vivim que no pot enterrar dignament els seus morts. LORCA som tots encara , com va dir PEPE EL RUBIANES.

Tercera generació,
Molt a dir. El llibre és un relat  sobre  les vivències  del seu avi PERE ROCA I PLA
De tota marera els francesos diuen les coses més clares.  no se n' estan. Ens porten molt d' avantatge en revolucions, en construcció de país social.  Tots dos alcaldes de les poblacions visitades es presenten com a FILLS DE L' EXILI. i Així és realment. Metafòricament tots ho som , si més no tots tenim un deute.
I finalment puc però no ho faré aquí  parlar dels exiliats que vaig conèixer. Dels avis del meu fill, del tio paco del  tio Juan, Història no escrita   però si viscuda i compartida  en el seu moment. de la guerra,  postguerra de les presons, dels documents escrits,i de la memòria oral
etc
etc
està bé, de moment escoltar
No vull oblidar les sigles de qui ha estat darrera l' exposició 
FFREE
FILL I FILLES DE REPUBLICANS EXILIATS I DE L' EXODE
Tampoc el nom de l' associació 
ASSOCIACIÓ PER A LA MEMÒRIA  HISTÒRICA I DEMOCRÀTICA  DEL BAIX LLOBREGAT
i de la seva  revista portanveu.  un dels números dedicat a LA REPRESSIÓ FRANQUISTA AL PAÍS VALENCIÀ i a difetrents comunitats.
..........
tornem a casa
i trobo  el de sempre, molt per fer, molt a construir,  la TRICOULEUR plana  encara en la meva memòria sense parar

 

 Definitivament, a més de ser GAVATXO per naixement, arrelat  per emigrants  aquí, vull ser també ciutadà de FRANÇA 

Hi ha tant per fer !

Ara i aquí  en la meva  sempre apuntalada pàtria interior penso que 

PER CONSTRUIRE IL FAUT de DE CONSTRUIRE, clarament 

DESTRUIR 

Per tenir llet il faut alimenter la vache