JUAN MARSÉ, JOIER
¿Quién ha sido el destrozón - destraler- de la costa  o del  paisaje interior ?  El Pijoaparte  visitante ocasional, seguro que no fue   ¿El arquitecto constructor  de edificios ostentosamente ruinosos ?
En una recent ruta descobreixo la GRAN BAIXADA de Vallvidrera  a SANT JUST, pel Coll de (?) La casualitat, si es que existeix, fa que em quedi tancat al primer vagó del tren de Barcelona a Terrassa. Viatjo amb la intenció de circuitar per Collserola i anar - GRAN BAIXA-  fins Molins. Les portes del vagó en què viatgem no s' obren. Hi ha un avís, però no me l' acabo de creure, com és possible ? Pues sí.: l' estació  BAIXADOR DEL PEU DEL FUNICULAR,  no dóna més de si, queda curta  per convoys tan llargs. Per no molestar als passatgers, nombrosos, em quedo on soc.
Atenció ciclistes que no us  agafi desprevinguts. El funi és un instrument ideal per pujar força amunt i   fer el Cami de les Aigues ,  la baixada fins al' Hospitalet, des de Sant Pere Màrtir  o... infinites possibilitats, Collserola dóna molt de si. Sort que un ciclista plegable, present en el mateix vagó, on hem d' estar amb les bicis,  m' orienta i aconsella. Baixo a Vallvidrera Baixador. No torno enrera. Surto de l' estació i pregunto per la carretera de Molins. Una parella  reciclant als contenidors, per tant informadors, se suposa fiables, m' anuncien la molta pujada fins  trobar la cruilla, i afirmen  que és el millor camí per anar a Molins. . Segueixo amunt. passo per carrers amb noms de bolet: Carrer FREDOLIC, CAMA-SEC, TORRENT DEL ROVELLÓ,PEBRÀS, que, juntament amb el Carrer DE LA FONT DELS PINS, I DE LA REINETA  i altres,  dona sensació de bosc total. NO. És una urbanització total,.  esparramada por ese monte de Dios, més que com un laberint, que també,  com un budell recargolat,interminable d' asfalt.
Aviat entro   en l´atra  civilització, la dels dels senders i camins senyalats. Maco . En arribar  a la cruïlla  de la carretera pregunto a dues persones que no semblen gens pijos. , tampoc xarnegos disfressats.Semblaven autèntics.M' informen de les condicions de la carretera fins a Molins i de com puc anar també a Sant Just, la gent és tan maca, amb tantes ganes de servir al foraster, desvalgut,, no vaig de ciclista a l' ús.
Segueixo la carretera, però quan arribo al trencall que indica SANT JUST, deixo Molins per un altre dia. Com excusa penso jo que Sant Just Desvern vincula molt clarament com territori poètic.I no és tan lluny. És el que penso. tiro avall. Agradable GRAN BAIXADA DE CATALUNYA !
A. la cruïlla de la N II paro.  
 Les moles  enlairades, com la xemeneia   de la cimentera conservada i reciclada en observatori del Baix  i amb  restaurant,  o com el CAVALL BERNAT punxant descaradament el cel, encara m'   im pressionen.
Faig la foto de l' emblemàtic edifici. El més de la zona. L' entorn està molt arregladet,
No sóc conscient al moment   de l´alta densitat que aquest edifici   que pot tenir  com paisatge escrit a més de seu  evident  de paisatge arquitectònic  i de remodelació.
Vist així és l' habitacle ideal per un AMANTE BILINGÜE,  i essencialment transformista. Podia haver trobat JUAN MARSÉ un altre lloc més idoni ?
La penetrant descripció que fa Marsé   no deixa de ser subjectivament parcial  si es refereix només a l' edifici, evidentment:
"... maltrecha fortaleza de formas cambiantes , roja , misteriosa  y sideral  com un crustáceo gigantesco  bañado por la luna. "
Igualment passa amb  la descripció del seu estat físic amb la particularitat que  realment el que diu va passar de veritat  i va ser molt polèmic:
" Abajo , en torno  al edificio, las losetas desprendidas del revestimiento  se estrellaban  contra el suelo a intervalos regulares , produciendo un leve chasquido en las simas de la noche, casi un gemido.
"...camaleónico edificio  que albergó tantas ilusiones  en los años setenta, fue a su vez un sueño. un habitáculo concebido para la pareja antiburguesa  y no conformista  que Norma habia imaginado representar  ante sus amistades , un edificio, según su creador , erigido para  propiciar otras formas de vida  y de relación ... para exaltar la libertad del individuo  y la convivència en comunicdad ...
Todo se habia ido al traste , y Marés aún se preguntaba por qué  oyendo caer  las losetas  en las tinieblas del exterior " 
La presència de l edifici és constant al llarg de tot el relat
"¿ Què ha sido eso ? dijo Faneca.
- Losetas  que se desprenden de la fachada. Este edificio  se cae como mi vida . pero no importa, porque estoy teniendo un sueño,  y las losetas que se caen  en los sueños  no hacen daño a nadie..."
"...esas losetas  del revestimiento  que caen en la noche  se desprenden de mi cerebro, se dijo, esas redes de ahí abajo  e esperan a mí..."
Els problemes dels arquitectes com el d' aquest edifici són d' actualitat, siguin  "losetas" o peces de  trencadís, etc alguna cosa sempre els està caient... serà cosa del temps que està caient quasi tot allò per  massa, per massa feble, per insuportable ?
Novel·la escrita  el  1990,  No ha perdut el to. El tema de EL PEZ DE ORO ,  les escenes amb la nena  que està oblidant els colors,   a qui el protagonista  li explica les pel·lícules  no crec que mai  puguin caure per mes temps que passi. Coses de l' arquitectura de ficció: petites i grans joies que sempre podem gaudir
L' edifici continua en peu. Com en el cas de BELLÍSSIM d' Espinàs el temps ha passat  i la vida continua. Bé,  sospitosament una malla cobreix una part...  conec gent que l' està habitant. Estan prou bé. De la salut  de l' edifici no  sé res. Preguntaré.

Sant Just en la cruilla que li diuen ELS TRES SANTOS,passant amb EL GUIXAIRE, bus del moment  cap a Barcelona,  el recordo com un poble desgraciat perquè vèiem les taulades  brutes  de la pols de la fàbrica de la factoria del ciment allà mateix. No era un poble sa. En aquells temps no hi havia manies d' omplir els pulmons de  la gent i les seves teulades i terrats amb essencies polsoses i contaminants a més d' enriquir les orelles amb un soroll  maquinal i apocalíptic.  Ara tampoc. Vegeu sinó SANT VICENS DELS HORTS, ALCANAR ,GARRAF  LA CREU D' OLORDA (Afortunats els de Sant Feliu , els queda prou lluny  ) per parlar només de ciment eres...
Sant Just, a partir de la remodelació i transformació,  s' ha fet fi , residencial, d' una alçada notable ,i car lògicament ,  no?  Crec que per ell mateix s' esdevé un símbol. L´edifici, la xemeneia, el taller, etc,  son  només com un senyal,  post industrial,evidentment. Com aquells  estables i porcateres  de les vivendes dels pobles que ara s' han  re inventat en  magnifiques dependències  de cases rurals    o simplement cases dels nous amos de la ruralitat. o del nou capital especulador i en aparença més net.

Com JOSEP MARIA ESPINÀS,caminant  JUAN MARSÉ, amb las coses que troba al camí i al JO,, són  constructors en un territori que no és el que  se´ns presenta a vista real.

Bici, què fas aquí ?


"Obre els teus braços - PEDALS -  al buit
i espera la collita"
Els versos vindran no saps d' on
Abans no arribin  a la boca,
el cor ja te´ls recita "


Aquest  versos de JOANA RASPALL són com losetas que espero  triguin molt a caure del meu edifici. 

A JOANA RASPALL de Sant Feliu, segur que també li agradava aquest jardí de nens envoltat de rosers  al bell mig de la seva  ciutat: Un poble,Sant felu,  final i principi  no de tot , com diu ESTELLÉS, només d' etapa per a  la meva juganera bici
Construir agradables espais és cosa d' arquitectes , també de poetes. Un arquitecte bo ha de ser poeta , un poeta sempre és  arquitecte.

Joana Raspall ha viscut  a Sant Feliu cent anys. JOAN MARGARIT, arquitecte   està a Sant Just.
ESTELLÉs, forner , cou en la memòria...
JOAN MARSÉ, JOIER.Algú en  dubte ?
i DE MONTSERRAT ABELLÒ, mira que ens queda ...  que ens queda, ?  joies, edificis, un cor,..
...