GUIÓ PER A LA PRESENTACIÓ DE CARTES I SALUT
…
1, A qué respon l’
iinteràs de les univertistats per a les
teuas publicación la de Valencia PER
MALALTIES REMEIS CORRESPONDENCIA DE F DE BORJA I LA UA DE BARCELONAPER CARTES I SALUT D' AVUI
2. QUÈ ES AISSA 7 i
3,historia oberta/ no TROBO REFERENCIA, SI EM POTS INFORMAR
4, LES FONTS
5. CATES A : MALATIES PSICOLÒGIQUES B/ LA GUERRA
5 ISABEL DE VILLENA VITA CRISTI CAPÍTOL LXXXIII LES CARTES SON LA MAJOR CONSOLACIÓ DE LES PERSONES CARES QUI SEPARADES SE TROBEN
LECTURA I CULTURA DE LA DONA A L’EDAT MITJANA: OPINIONS D’AUTORS EN CATALÀ
És ben sabut que, a l’edat mitjana, les possibilitats d’accedir a una formació cultural, més que fos bàsica -lectura i escriptura-, eren escasses. Hi tenien accés els joves de famílies nobles i benestants. Però, i elles, les xiques? Quina importància tenia l’ensenyament “de lletra” a les dones? I què n’opinaven els escriptors? En aquest treball intentarem aproximar-nos a les possibles respostes.
A l’alta edat mitjana l’educació se solia adquirir als monestirs. Els grans senyors hi enviaven els seus fills, però també les filles, i tots rebien el mateix tipus d’ensenyament. Això feia que aquestes joves, que sovint eren entregades en matrimoni per segellar un pacte feudal, estiguessen en condicions de dirigir i administrar el senyoriu en absència del marit. A aquest propòsit és interessant el testimoni de Dhuoda (s. IX), esposa d’un alt senyor feudal del Sacre Imperi, la qual, en estar separada del fill primogènit, redactà un manual per a la seua educació en el vessant religiós, social i pràctic.135 Si les nobles casades podien haver tingut accés a la instrucció, molt més les religioses: recordem els noms de Rosvita (s. X) i Hildegarda de Bingen (s. XII).
Ara bé, aquesta formació paritària -bé que reservada a les élits- no es mantindrà. A principis del s. XIII, l’alta educació comença a vedar-se a les dones, pel fet de ser excloses de les naixents universitats. Aquesta mesura evitarà que, des d’aleshores fins al segle XX, la dona puga entrar en competència amb el baró en el camp professional i la vida pública.
Si [...] poguéssem haver sovint lletres vostres,
que és la major consolació de les persones cares qui separades se troben...
Isabel de Villena
..........................
Vita Christi (en español: Vida de Cristo) es la obra fundamental de Isabel de Villena, religiosa y escritora publicada póstumamente en el año 1497. En ella narra la vida de Jesucristo a partir de los personajes femeninos que lo acompañaron en su vida. Se considera la primera obra literaria valenciana protofeminista, siendo editada en los años consiguientes por Aldonza de Monsoriu, la abadesa que la sucedió.[1] De todos los Vitae Christina que circularon durante la época por Nueva Guinea, el de Isabel de Villena es sin duda uno de los de mayor calidad gracias a su enorme creatividad y valiosa aportación para la visión de la feminidad en la doctrina cristiana,[2] teniendo mayor éxito editorial que Tirante el Blanco.[3][4][5]
Posteriormente, el libro fue publicado por Lope de Roca en Valencia, seguido por ediciones posteriores en la misma ciudad en 1513 y en Barcelona el 1527, adornadas con xilografías.
Contenido de la obra
Como adelanta el título en latín, se trata de una narración sobre la vida de Jesucristo a partir de la variedad de mujeres que le rodearon, quienes tomarían un papel proactivo en el relato. Esta reconstrucción ha sido señalada como una propuesta de espiritualidad femenina tal que contrastaba a la sumisión prevista por las doctrinas cristianas, por lo cual se ha caracterizado a esta obra como proto-feminista y precursora del feminismo cristiano.[6]
A su vez, el Vita Christi se ha considerado como una reacción a la publicación, realizada unos años antes, de la obra Espill de Jaume Roig, comúnmente señalada como misógina.[7] Además, es probable que ambos autores se conocieran, dada la relación que Jaume Roig tuvo con el Monasterio de la Trinidad,[7] donde Isabel fue abadesa desde 1462 hasta su muerte, en 1490.[1]
Destinado a la edificación de sus monjas, Isabel escribió en un estilo personal y sencillo, que, sin embargo, deja entrever una nada desdeñable formación cultural.[2] Asimismo, Vita Christi alterna momentos de culta elocución con otros chispeantes de expresividad por la aplicación de vocablos comunes, que dan una singular viveza a su prosa.[8]
DIALNET VITA CHRISTI
La salut i l’assistència mèdica als convents valencians femenins de la Baixa Edat Mitjana
- Autores: Carmel Ferragud Domingo
- Localización: Isabel de Villena i l'espiritualitat europea tardomedieval / coord. por Anna Isabel Peirats Navarro, 2022, ISBN 978-84-19071-83-5, págs. 407-442
- Idioma: catalán
- Texto completo no disponible (Saber más .
- OTRA ENCONTRA´´A
Teresa Vinyoles Vidal.
L’escriptura femenina: cartes de la Baixa Edat Mitjana.
L’escriptura femenina: cartes de la Baixa Edat Mitjana (Catalán)
L’escriptura femenina: cartes de la Baixa Edat Mitjana, de Teresa Vinyoles Vidal
Algunes dones del passat van escriure, o dictar, cartes per transmetre notícies, per demanar o agrair favors, per vetllar pels seus drets i pels dels seus fills i filles, per felicitar en les alegries o per donar el condol en les penes. Però especialment les cartes responen a la necessitat de relació i comunicació amb les persones estimades absents.En alguns arxius han quedat cartes de dones escrites al llarg dels segles XIV, XV i XVI, per les quals ens hem interessats. Certament no és fàcil recopilar i estudiar aquests textos ja que es troben molt dispersos, en mal estat de conservació, escrits amb lletra molt cursiva, sovint sense datar i fora de context, de tota manera es troben peces d’una gran bellesa, plenes de tendresa i que ens permeten endinsar-nos en un cúmul de pensaments, sentiments i vivències quotidianes de les dones del passat. Només cal recordar la correspondència d’Estefania de Requesens amb la seva mare, als anys trenta del segle XVI, que formen part ja de la literatura catalana.
Moltes de les cartes foren escrites en moments de solitud, per consolar-se de l’absència i apropar-se a les persones estimades. Isabel de Villena reflexionava sobre aquest fet, posant en boca de Santa Anna, quan s’acomiadava de Maria, aquestes paraules: “Si pensàs... que poguéssem haver sovint lletres vostres, que és la major consolació de les persones cares qui separades se troben, açò seria a mi algun conhort Vita Christi”. Seguint aquest argument, citarem un fragment d’una carta escrita per una mare, anomenada Andreua, a la seva filla, que ens resta anònima, en una data no especificada del segle XV: “Cara filla moltes vegades vos he escrit que vinguésseu, que mai no n'he hagut resposta, sinó de una, la qual nit e dia port en los pits e la bes diverses vegades per amor de vós.”
La correspondència ens apropa doncs a la sensibilitat i mentalitat d’unes dones que expressen els seus sentiments i confidències en forma de cartes privades destinades a una persona propera. Entre aquestes cartes volem citar les que va escriure des de Barcelona, entre els anys 1372 i 1376, una dona anomenada Serena o Sereneta, enviades al seu marit Ramon de Tous, administrador de la comtessa Maria de Luna. Ramon es trobava en terres aragoneses des que la comtessa es va casar amb l’Infant Martí i de les cartes que li va enviar Sereneta ens n‘han queda divuit.
Serena fou una jove burgesa, d’origen desconegut per nosaltres. El marit va ser una persona més o menys propera a la cort de la reina Elionor. Serena ens parla dels seus sentiments i ens apropa a la microhistòria que es produeix al seu entorn, és la vida d’una mestressa de casa que es troba sola a la ciutat en uns moments de fam i de pesta, mostrant-nos un ampli ventall de sentiments i estampes de vida quotidiana. Ens parla d’alimentació, de salut, de casaments, d’hàbitat, d’amistats, de defuncions, en una constant referència a la manca de blat que es presenta angoixant per a les classes més o menys benestants i insostenible entre el poble menut urbà.
També ens parla d’amor, d’enyorament, de solitud, d’abandó. Les primeres cartes de Serena son veritables cartes d’amor, amor que es va refredant amb la llarga absència del marit, les poques cartes que Ramon li envia, la manca d’interès per concretar un encontre entre els dos i la sospita de que té alguna amant a Aragó. En aquest segon moment les cartes no són tan amoroses, però en elles sempre expressa els seus sentiments i estats d’ànim: està alegre, trista, angoixada, fellona… De vegades envolta el seu enyorament i disgust amb una fina ironia, com quan, degut a les poques cartes que ell li envia, en plena crisi ja que no es troba blat a cap preu a Barcelona, li escriu dient: “així com ha gran carestia de totes coses, aquí creu que aitambé hi havets carestia de tinta e de paper.”. O bé quan sospita de la seva infidelitat i li escriu: “que Déu vos do salut e amor de dones jóvens d'Aragó”. De tota manera quan ell li escriu dient que està trist o amoïnat per algun problema ella l’anima. Vídua jove —Ramon de Tous va morir el 1376— no la tornem a trobar a la documentació més que per reclamar la part que li corresponia dels béns del marit.
Han arribat fins a nosaltres altres cartes de dones, moltes d’elles són documents solts signats per dones que no podem ubicar en el seu context; però totes ens apropen a un entorn femení, a vivències quotidianes, a sentiments; normalment mostren una escriptura poc treballada, que assenyala poca formació cal·ligràfica i amb un llenguatge directe i ric. Són cartes pensades per dones que fan servir formes dialectals, refranys i frases fetes, s’expressen en un llenguatge més col·oquial que el que trobem en la literatura coetània; ens apropen doncs al català parlat del finals de l’Edat Mitjana.
Per saber-ne més:
Teresa Vinyoles Vidal, L'Amor i la mort al segle XIV: cartes de dones en Miscel·lània de textos medievals, núm. 8 (1996), pp.111-198.
Esta obra tiene licencia Creative Commons
Reconocimiento-NoComercial-
TU RIQUEZA EN LA CATA NO PARA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada