diumenge, 10 d’agost del 2014

Juan Goytisolo, La destrucción del paisaje

El culto al dinero fácil ha convertido la costa mediterránea de España en un espectacular adefesio


Juan Goytisolos un dels noms propis que vull tenir aquí.. És un referent per diferents motius.  L' article d' avui  10 d' agost  que publica el  diari El Pais no el puc deixar passar 


L' article fa referència a les costes més enllà del Sènia- Vinaròs  just on acaba  fins el moment la ruta per la costa  que intento completar. 

Goytisolo nomena llocs, ignominiosos  molt coneguts, pot ser per mediàtics.
No menciona cap  de Les Cases d' Alcanar en amunt fins a Port Bou , perquè ?  Pot ser perquè  pensa que  el nostre estimat paisatge costaner s' ha preservat  millor ? o només que això no és ja EPANYA Atenció a la moguda  en contra del projecte Ferran Adrià i Cia.-   cada vegada que pengi publiqui imatges dels nostres "llocs" costaners, em recordaré d' aquest article. Contundent, clarificador i molt trist .La foto d' ahir amb la creueta mirant la Mediterrània, com un rèquiem per aquests paisatge que l' autor va viure també fa 50 anys, penso que oportunament pot ben bé acompanyar les seves paraules avui.
.
Per si un cas aquí  deixo l' article sencer  com memorial 

"Para quien haya conocido la costa mediterránea española de hace medio siglo viajar hoy día por ella es presenciar una feria de horrores y un involuntario ejercicio de masoquismo. ¿Qué queda de las playas cercanas a la audaz incursión marítima de Peñíscola, de la orografía rocosa de Altea, de la suave manga de arena del mar Menor de Murcia?
Recuerdo mis visitas a ésta cuando el único edificio existente en ella era un pequeño pabellón de recreo situado junto a la gola y los pescadores sólo podían acceder a la zona de mayor riqueza piscícola una vez al año, en el día fijado por el cacique de aquel impoluto lago que imitaba a Franco con traje y gorra blancos, erguido en la cubierta de su pequeño yate.
...... 
( falta un tros )
La estrechez de miras, el señuelo del provecho inmediato, la perspectiva ilusoria de una prosperidad ininterrumpida acabaron con una España que debía cambiar pero no del modo insensato en el que se efectuó.Hermosos pueblos de Andalucía, configurados con la delicada imbricación de las aldeas bereberes del Atlas, cedieron el paso al desastre urbanístico de Mijar o Mojácar con sus casas encaramadas unas sobre otras a fin de avistar el mar garantizado por los promotores en un amazacotado conjunto falto de gracia que alcanza las proporciones de una pertinaz pesadilla o espectacular adefesio.Eramos pobres, nos soñamos ricos y al despertar del sueño descubrimos que somos pobres de nuevo
Eramos pobres, nos soñamos ricos y al despertar del sueño descubrimos que somos pobres de nuevo y, como hace medio siglo, tenemos que buscarnos no ya los garbanzos sino el menú de los fast-food fuera de nuestras fronteras. A la autosatisfacción chovinista de los años de vacas gordas ha sucedido el desengaño y amargura provocados por la falta de futuro y el naufragio de nuestras previsiones y anhelos. Ni siquiera nos queda el refugio de volver al claustro materno de unos pueblos devastados por la barbarie inmobiliaria. Los parques naturales que sobreviven en las proximidades de la costa andaluza, de La Almoraina a Cabo de Gata, perduran de forma precaria. Los planes faraónicos permanecen al acecho de nuevas presas. Alcornocales, pinares y otros bosques centenarios corren el riesgo de ser barridos por un monstruo como el del hotel de Carboneras, un golf resort de 18 hoyos o un coto de caza para jeques del Golfo. (¿Para qué ir a masacrar elefantes a África si podemos traernos unos cuantos ejemplares a la Península y disparar heroicamente a su manso testuz en un cómodo safari sin correr el riesgo de una caída y rotura de cadera?). La prepotencia de los saqueadores campa a sus anchas y son recibidos como reyes por nuestros políticos (Barcelona y Madrid emularon noblemente en rendir tributo al Gran Casino de Las Vegas, el filántropo Adelson). 

Lo elaborado pacientemente por nuestros agricultores y artesanos —los bancales cuidadosamente escalonados de la costa alicantina, las bellas alquerías almerienses— ha sido víctima del atropello por una seudomodernidad sin contenido estético alguno. Nada o casi nada del nuevo panorama arquitectónico de la oxidada Marca España está hecho para durar sino como ejemplo de estropicio y absurda grandilocuencia: Ciudades de las Artes sin arte y de las Ciencias sin ciencia, convertidas en una concha vacía como el cráneo del cerebro que las concibió.
Las generaciones venideras juzgarán como corresponde la codicia de unos y prepotencia de otros en su miope concepción de un progreso que se ha desvanecido como un espejismo a costa de la destrucción de un paisaje que permanece vivo en la memoria de los viejos pero que ya no se recuperará jamás.
Juan Goytisolo es escritor.



Juan Goytisolo sempre tindrà nom aquí . . per ell vaig a DARWISH, a Palestina, des de sempre,   a JEAN GENET fins  al darrer lloc. És un referent.
El darrer encontre va i em porta de la mà un altre nom propi i referent  de tota la meva  vida:   JOAN BAIXES ,amb el curt MEMORIAS DE TORTUGA  Curt cinematogràfic de Frederic Amat amb guió de Juan Goytisolo  que té com artista a més d' en Joan  " nimanimenos" que ALBERT PLA. el poeta, convidat enguany  al festival de Caldetes,lloc senyalat del Maresme,  con PACO el  IBÀÑEZ...  L' anunciat POR EL LADO MAS SALVAJE DE LA COSTA m' ho he de prendre seriosament.

NOTA el 29 d' agost ( surt amb data del 10 )  : en l' anterior entrada REPÚBLICA VALENCIANA, nomeno JUAN GOYTISOLO. En realitat  aquesta entrada amb l' article  està preparada des del dia 10 d' agost. L' a/ costa/ ment, és un continu lament siguis on siguis. Ni Vinarós, ni, per suposat Benicàssim s' escapen . El record de l' article ha estat, per desgràcia molt present. Què fem,  Juan  ? 




dissabte, 9 d’agost del 2014

NAGASAKI, 69 aniversari

Un altre any, només un altre any
74.000 persones, assassinades .. a la ciutat japonesa,  de l' impacte de la segona bomba.
i des de llavors i abans, tantes i tantes  víctimes allà i aquí, les   massacres  sobre la gent semblen no tenir aturador...

LLUÍS FOIX, LA PETITA I GRAN HISTÒRIA

Pedalejo pel bloc de Lluís FOIX:   www.foixblog.com    El seu ordre fa palès el desgavell d' aquest, no? És un plaer comptar amb les seves paraules i les dels seguidors a punt i actuals, sense vacances; sper pensar sobre  temes que  són més que candents.
Quan pugui li preguntaré  si aprenem alguna cosa de la història a propòsit de tots i cadascun dels conflictes actuals, dissortadament tan sanguinaris i cruels amb les poblacions innocents com sempre-  En la que podria ser la primera entrada del Blog, em crida l' atenció l' article , IRAQ TIENE HISTORIA, maig 2004, ja fa deu anys! Apuntaria un senyal per trobar resposta  Copio i enganxo el final de l' article:

"En el Pentágono saben de estrategias para derrocar regímenes por la fuerza. Y lo hacen bastante bien. Pero no conocen la historia. Y contra ella se van a estrellar."

És oblit o desconeixement de la Història ? 
M' agradaria continuar preguntant  a ell o a d' altres amb més coneixement d' aquí o d' on sigui. Continuaré des d' aquí, com no ? 

UNTOLD HISTORY , HIDDDEN HISTORY ? 

És d' agrair que TV2 hagi programat aquest dies la  la sèries d' Històries no explicades o amagades del cineasta OLIVER STONE 
No dic que sigui l' explicació del perquè de tot plegat, però ajuda a formar criteri  i entendre també  algunes coses 
...

Estic pedalant també   per la vall del Riu Corb,molt àvid però amb  ordre, capítol a capítol amb la guia del  llibre  LA MARINADA SEMPRE ARRIBA del mateix  Lluis Foix No paro de recollir  paraules, SORT,TROS, ROVINES COVI, CUGULES...  pot semblar una  petita història , és la  seva història. Però no ho és. Em sembla  molt gran  per la forma i pel contingut  El que la fa dimensionar  és que és la de tots, quan ens recorda els noms de cada cosa, els origens, d' on venim...  i valora per exemple "Les Catedrals dels Pobres... i, sobre tot,  no oblida, crec que tampoc no amaga. Quan acabi aquesta  ruta i m' hagi signat el llibre... una altra entrada específica.

Ah !  Foto. Un altre MONUMENT:


Ningú dels qui vam preguntar ens van saber donar raó de la localització d' aquest monument ben cèntric vora el port a Sant Carles de la Ràpita, potser el coneixen per un altre nom  o no vaig explicar-me prou bé.. El vam localitzar , o millor, com les coses importants, ens va sortir  al pas...
El monument recorda els milers i milers de persones que van ser expulsades per decret  de les seva terra i van ser embarcades en aquest port, punt de concentració i sortida ... fa 400 anys i una mica més...
La història,  com llavors, continua arreu.

NOTA: la foto de l' inici la vaig prendre  a la platja entre Cambrils i Miami  just a la zona  on van a parar el reguitzell  de càmpings  que no deixen altra alternativa de pas amb bici que   la platja o pels propis carrers dels mateixos càmpings.
M' ho vaig trobar.No em va passar per alt. Era el dilluns de la segona pasqua, festiu,  9 de juny, a les 13 hores , hora punta i jo de ciclista penitent arrossegant la bici per la sorra...
Quí  ho va fer ? què volien dir? I sobre tot a qui podria anar  dirigit  ?
 No deixo de pensar que estava en  un territori MIRONIÀ,tendre, i per la senzillesa, de TÀPIES. Sovint amb les  coses més petites, i simples ens porten  a emocions molt grans.



divendres, 8 d’agost del 2014

MONUMENTS BIKE

 Planet of the Apes ?


NO.  Badalona !
------------------------------------------------------------------
Great  puss in boots ?

No. In my little BIKE
----------------------------------------------------------

Forest wolf ?


No ! Castelldefels

--------------------------------------------------------------
In my  land:
My favorite nun

My favorite grandfather in VENDRELL

The Dwart in my great BIKE ?

Yes ! In Vendrell too.
-------------------------------------------------------------------------------------------
My bike in HUMAN TOWERS ?
Yes, in ALTAFULLA

-----------------------------------------------------------
Com m' agradaria compartir, intercanviar, veure  imatges semblants  de DAMASC, GAZA,, TRÍPOLI, EL CAIRE,KABUL, BEIRUT,BAGDAD, i de les ciutats del KURDISTAN o d' UCRAÏNA  i tants d' altres llocs on  la  bici no fos res més que la més innòcua de les  eines per la pau.
SERÀ POSSIBLE ?

dimecres, 6 d’agost del 2014


Foto: EFE



La foto és del meu ordinador  . 

El que diu el peu de foto és prou eloqüent:
Foto: EFE
Un niño y un joven permanecen cerca del mar, entre escombros, en la playa de Gaza. La destrucción, no solo física, es el signo de la Gaza de hoy.
,,,
Obro una  altra finestra:  les paraules de Darwish. Voldria saber si com a mi, també a d' altres fan una mica com d' antídot.  Són  com  l' aire  que t' arriba quan camines  en un dia xafogós com avui, donen  consol i  esperança 


Que sigui una treva ben llarga  !
Apunto:
(amb )
"...   PROU TEMPS PER A DONAR A LA IDEA  EL COS DE
L' ASSUTZENA "




MAHMUD DARWIX en català : NOMÈS... UN ALTRE ANY
Em troba el llibre "Només un altre any" antologia bilingüe,àrab - català, a la biblioteca de Martorell. (Amb traducció de Dolors Cinca. Edicions 62 /1993) Trobo interessant la nota  informativa en la pàgina anterior al pròleg : "Aquest llibre ha estat editat amb la col·laboració de departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya"   Molt bé !!
Al matí la casualitat, si es que existeix, em fa prendre aquesta imatge. A la biblioteca, en una pàgina ja doblada per algú em salta aquest vers:
QUI OBRE EL MEU COR ALS GATS ?
 

El poema es diu precisament  com el títol que  porta el llibre. Comença així:

"Amics meus,
amb els qui quedeu  en tinc prou per a viure un any, 
només un altre any."
El poema és llarg,. Uns quants versos abans de la pregunta anterior desitja   el poeta:
"No us moriu ara, no us allunyeu de mi, "
I pregunta: 
"Què faré després de vosaltres ?
Què faré després  dels enterraments ?
Per què m' enamoro de la terra  que us arrenca del meu costat
i  us amaga del mar ?
...

Veig les imatges  de la treva. per TV Em sorprenen les imatges dels soldats. Em pregunto, saben el que han fet ? 
Si parlés amb els nois  que vaig trobar a l' estació de Monistrol els preguntaria pels seus poetes i preguntaria si  coneixen  Mahmuh Darwich. 



dimarts, 5 d’agost del 2014

NEVER. NEVER ?

La proppassada tardor, en el transbord al cremallera per pujar al monestir de Montserrat  vaig coincidir amb dues noies i un noi de vacances que em van dir que eren d' ISRAEL  . Vam entrar en  conversa, informal de circumstàncies... recordo  el NEVER del noi al meu comentari sobre  la condició  d' anar a l seu país si no es solucionava prèviament el problema amb els palestins.
Mai podré anar amb la meva bici per les platges i recórrer la   Ciutat Blanca de TEL-AVIV  ?  I fer una ruta fins la propera GAZA per exemple ?
M' agradaria molt  connectar amb aquells nois israelians   per si les mancances en el meu  anglès va ser causa  d' un més que possible malentès.
Recordaran un lloc com Monistrol ? Seria molt bo obrir amb ells de nou les finestres del diàleg iniciat amb una conversa en un dia de tardor...
Mai s'obren aquestes finestres que van semblar  tan tancades  ? Ja ho preguntaré.
......
Pesco,   del llibre de Josep Maria  ESPINÀS "Relacions particulars" pres aquesta tarda a la Biblioteca  i amb posterioritat de l' entrada, que ara amplio   , dos versos del poema CANÇÓ DEL DIA QUE JA VE que SALVADOR ESPRIU li va dedicar:

"Si volguéssiu escoltar,
obriu ara la finestra: "

El poema porta  data  gener del 1963.

En la conversa amb els excursionistes inclouria , per què no ?  aquesta pesca d' avui: ESPRIU, ESPINÀS, i també la de MAHMUD DARWIX ( = DARWIRSH) , però la deixo per demà, em convé passar-la  per marinada, especialment  per les imatges dels soldats  en estat de TREVA que ens ofereix la nostra TV3-

dilluns, 4 d’agost del 2014


MAHMUD  DARWISH
És un poeta palestí, ja desaparegut,  que no puc deixar de considerar ara en un mar  de poesia, com un pilar important  de paraules entre aquesta i aquella riba. Escullo aquestes: 

"Este mar nos deja sus oidos y sus ojos  
y regresa al mar por el mar"
...
"Cargad con vuestros nombres y marchaos
Tomad lo que queráis del azul del mar 
y de la arena del recuerdo"



És una foto prop de Sinera. Quan quasi tinc ja apamada, pedalada i passejada   quasi tota la costa d' aquí em pregunto,com de possible ha de ser  una cosa així  per tota la Maditerrània  Per què no conèixer els  100 pobles que canta  Serrat,   les seves costes i llocs?  Arribar a l' extrem orient i visitat  les escoles  i universitat bombardejades  de la FRANJA DE GAZA  i la seva gent i els seus poetes . 
Un dia o altre serà ... 
El coneixement purament geogràfic d' aquesta part de Palestina  no deixar de ser  un al·licient  al pedaleig,si obviem naturalment el perill de les canoneres  del bloqueig.  Les dimensions de la Franja   en extensió, Km2, són similars  a la del  nostre estimat llargarut ,comprimit i edificat Maresme. 
 La dimensió de la tragèdia traspassa qualsevol distància, la història , tota ella,  les raons polítiques i geoestratègiques, qualsevol  opinió a una i altra banda...
 .
Els pobles amb voluntat de ser no poden desaparèixer, per més conflicte circumstancial o permanent que tinguin, no? 

Com és de gran la CLAROR  de la mar què ens uneix !