Lanfranc Cigala = Guillelma de Rosers

 

 

 Lanfranc en un chansonnier del siglo XIII.

 

 

Lanfranc era tanto un crítico de las políticas del Papado sobre las Cruzadas, como un entusiasta de la Cruzada albigense.¹​ Haciéndose eco de la declaración de Inocencio III que los cátaros eran peores que los sarracenos (1208), en su poema Si mos chans fos de joi ni de solatz (dirigido al Conde de Provenza, entonces Carlos de Anjou), Lanfranc escribió:

Coms Proensals, tost fora deliuratz Lo Sepulchres si vostra manentia Poges tan aut com lo prets qui vos guia,... Mas del passar non ai cor que'us destregna, C'obs es qe sai vostra valors pro tegna A la gleiza d'aitals guerreiadors. Ja de lai mar non queiratz Turcs peiors!

Conde de Provenza, pronto será liberado El [Santo] Sepulcro si usted desea Correspondido por la estima que usted inspira,... Pero carezco del corazón para urgirlo a que cruce [el mar], Porque hay necesidad de su valor para defender La Iglesia de sus atacantes. Al otro lado del mar hay turcos que son peores!1​

 

 

UN SIRVENTÉS

 Un sirventes m'aduz tan vil razos,
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Non dic eu ges qe solaz de baros
E de dampnas e d'omes d'aut parage
No si'ades de ioi plus avondos
Per bos ioglars adretz senes follage!
Qar, enaissi com cill de q'eu vos dic
Fan bonas cortz de solatz mais valer,
Aissi las fan li avol deschazer,
Q'ill ioc qe fan son trop piez de fastic.

 

OTRA S' ACOSTA 

Tan franc cors de dompn'ai trobat
A Villafranca e tan plazen,
Qe m'acoilli tan francamen,
Qe de franc m'a son serf tornat.
Mas franqeza com m'adui a servir,
Qe.m deuria, s'eu era sers, franqir
Car dompna pros ab sa franca douzor
Cor d'ome franc fai leu son servidor.

S'ieu agues ges de franqetat,
Eu amera son franc cors gen,
Mas no ai tan franc ardimen
D'entendr'en tan franc'amistat!
Mas son franc pretz sivals farai auzir,
Tan qe mains francs farai sers devenir
De lei, cui am francamen ad honor,
Ab fi cor franc, mas no en dreit d'amor.

Dompna, ia mais no voill francs devenir
De vos honrar francamen e servir,
Q'eu fora fols, pois ai tan franc seignor,
Si franqetat demandava maior.

 

 282,14) Na Guillelma, mant cavalier arratge (partiment amb Guilhelma de Rosers; en un cançoner va precedit d'una llarga razó^[2])Vegeu-ne els detalls a l'article sobre Guilhelma de Rosers

 

 

 

Guillelma de Rosers

Guilhelma de Rosers¹​ (fl. 1235 - 1265) fue una trobairitz occitana.

Vida

No se conserva vida de Guilhelma de Rosers ni documentos que contengan información sobre ella. Habría sido originaria de Rougiers, según se deriva del nombre. La cronología de su producción poética en tanto, se basa en que su única poesía conservada es un joch part con Lanfranc Cigala, que sí tiene cronología conocida.

Se supone que habría pasado algún tiempo de su vida en Génova, no solo por su relación literaria con Lanfranc, sino porque además se conserva una poesía anónima (PC 461,204 Quan Proensa ac perduda proeza) que alaba a Guilhelma y lamenta su larga estancia entre los genoveses.²​

El partiment conservado va precedido en el cançoner P de una razó que quiere explicar las circunstancias. Lanfranca plantea a Guilhelma una cuestión sobre el comportamiento correcto de dos caballeros que iban a visitar a sus damas en una noche de tormenta; uno de ellos vuelve a su castillo para socorrer a unos caballeros que no tenían alojamiento en aquella noche y el otro continúa el camino hacia el castillo de su dama. La pregunta es si ha actuado mejor el que mantiene la palabra con su dama o el que retorna a su castillo. Guilhelma opta por defender al que busca a su dama. 

TROBADORES

Trobadores

Salta a la navegació Salta a la cerca

Trobadora

Comtessa de Dia

 

“ La comtessa de Dia si fo moiller d’ En Guillem de Petieus,
bella domna e bona. Et enamoret se d’En Rambaut d’Aurenga,
e fez de lui mantas bonas cansos”.

“La Condesa de Dia fue mujer de Guillermo de Poitiers,
una señora bella y buena. Y se enamoró de Rimbaud de Orange,
e hizo sobre él muchas bellas canciones”.

 Breve estudio en torno a la "Condesa de Dia"

Rosario Delgado Suárez

 Rosario Delgado Suárez. Licenciada en Filología Hispánica, finalizando su D.E.A de "Investigaciones Filológicas" en la Facultad de Filosofía y Letras de Cádiz. A su vez ya ha obtenido el diploma de D.E.A "Etudes Romanes" de la Université Paris IV La Sorbonne. Pertenece a la revista de Historia y Cultura "Ubi Sunt" de la Facultad de Cádiz, y ha colaborado en el congreso multidisciplinar de "Brujería, Magia y Esoterismo en la Historia", organizado por esta revista, a través de una comunicación: "La medicina, la magia y los milagros en el Lapidario de Alfonso X". Ha pertenecido también al grupo de investigación del Departamento de Filología Románica de la Facultad de Cádiz.

 Beatriz de Noche

 

A chantar m´er de so qu´eu non volria

Castelloza

Les trobadores o trobairitz van ser les creadores de l'anomenada cultura de l'amor cortès que va néixer a l'Occitània (territori situat al sud de França entre el riu Loira, els Pirineus, l'Atlàntic i la Mediterrània) als segles XII-XIII, estenent-se pel nord d'Itàlia i Catalunya.^[1]

Aquests segles baix medievals van ser una època d'inestabilitat política, de lluites entre faccions i senyorius feudals, però també ho van ser d'intercanvis comercials, culturals i espirituals. Per això, en el segle XII i part del XIII, es va donar lloc a nous espais de llibertat i actuació espiritual i política, especialment per a les dones.

Algunes d'aquestes dones foren les protagonistes i les impulsores de l'esplendor de la cultura occitana, convertint Occitània en un dels centres més actius de la cultura medieval de l'Occident europeu, on, en contrast amb l'ambient bel·licós i brutal de les guerres feudals que assolaren Europa, naixia un entorn cultural de música, poesia, jocs d'amor, i una nova forma de relacionar-se entre homes i dones, que s'havia anat forjant a l'interior dels castells occitans que elles governaven i administraven, en les corts anomenades salons de pierre –salons de pedra– sota la seva influència. Aquestes dones apostaren per una forma d'estar en el món, exercint una notable autoritat en la política i en la cultura del seu temps, sent creadores i portadores de cultura. Practicaren i ensenyaren a estar en el món amb el seu desig, sense violència, reconeixent la força creadora i civilitzadora de l'amor.^[1] Per això elles crearen l'amor cortès, perquè va ser un desig i una necessitat latent en una societat marcada per la guerra i la barbàrie. Aquesta cultura que la filòsofa Simone Weil va definir com "el refugi del geni mediterrani"^[2] va entendre una forma de política i de relacions humanes en què l'amor se situà en el mateix centre de la política, perquè elles es mantingueren fidelis a l'intelectus amoris o enteniment de l'amor.

Contingut

• 1 L'amor en el centre de la política
• 2 Mestres de civilització
• 3 Llista de trobairitz
• 4 Vegeu també
• 5 Referències
• 6 Bibliografia

L'amor en el centre de la política

Aquestes poetes de l'amor eren anomenades trobairitz, que en occità deriva de trobar; trobadora era, per tant, aquella que sabia ben trobar, trobar la paraula precisa per expressar un sentiment. En les Vida o Raó, que és una breu biografia o testimoni, es diu que la trobadora de qui es parla era ben enseignada, culta i que sabia ben trobar, compondre poesia i música. Eren dones molt cultes; pertanyien a la noblesa i, per tant, tingueren accés a la cultura de la seva època; sent elles, alhora, fundadores de cultura, influenciades per les obres llatines clàssiques i per la poesia andalusina, van fer de la poesia l'element fonamental de la cultura del seu temps. Componien versos en els quals dictaven normes de comportament a aquells homes que pretenien establir relacions amb elles, una manera directa de dir-los que ni la força, ni la bravura, ni la violència tenien cabuda en les relacions que elles desitjaven. Fou mitjançant la poesia que les trobairitz expressaren el seu desig lliure de ser dones. Tant és així que la historiadora Marirí Martinengo^[3] sosté que en aquests segles a Occitània es va donar una societat femenina, és a dir, que es va donar un context social en què es va tenir en compte la paraula de les dones.^[1] Per la seva part, la historiadora María Milagros Rivera Garretas^[4] entén com a societat femenina, aquella en la qual les dones tingueren en compte altres dones.^[5]

Elles van gosar a escriure i cantar en la seva llengua materna -que era la llengua d'oc, la llengua que va donar nom a part del seu territori, el Llenguadoc-; aquesta transposició en escriptura de la llengua materna va ser per a elles un canvi necessari per a poder expressar-se partint dels seus sentiments, perquè és amb la llengua materna que aprenem a significar el món en la nostra infància, a relacionar-nos en aquest i amb aquest; per això, la filòsofa Luisa Muraro^[6] destaca aquesta invenció femenina d'independència simbòlica. Aquesta llengua de relació, la van fer servir per a anomenar la seva experiència amorosa; amb les seves poesies entren en diàleg a l'entorn de qüestions amoroses, discutint sobre els codis d'amor cortès i, en particular, les relacions entre dones i homes sobre qüestions d'ètica amorosa; en les seves poesies hi ha lloc per al lament, un cant a l'amor, també a l'amor no correspost; per això, tant homes com dones acudien a una dona coneixedora de l'amor en qui confiaven i en qui reconeixien autoritat per demanar-li consell i mediació per poder entrar en diàleg amorós. Aquesta conversa era escenificada en la tençó i el partiment, que era un diàleg en poesia, quasi sempre cantat a dues veus; en aquests diàlegs, tots dos exposaven els seus arguments, d'aquesta manera es feia palesa la consciència que dones i homes són diferents i, per tant, senten de forma diferent. Les trobairitz eren dones força agosarades que cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Les trobairitz varen dirigir, sense lleis, les qüestions amoroses de les corts. Es varen servir de la relació d'autoritat, que és diferent del poder.^[7]

Mestres de civilització

Elles posaren mesura a l'amor, perquè interpretaren que l'exaltació amorosa havia de ser mesurada per erradicar de la relació la bravura i la violència. Entenien que en l'erotisme no existia una escissió entre allò físic i espiritual de l'amor, sinó que l'amor es gestava amb la contemplació de la bellesa de l'estimat o l'estimada, però sobretot emanava de les seves capacitats intel·lectuals i espirituals; per tant, aquell poeta que volia cortejar la seva dama, havia d'aprendre les qualitats per trobar la mesura adequada perquè la dama li correspongués, una mesura que no passava ni per la força, ni per la violència; d'aquesta manera, elles escollien qui era la persona digna de ser estimada per elles. Va ser la brutalitat de la guerra i la violència masculina allò que va portar aquestes dones a pensar i practicar una forma diferent de govern. El seu desig de governar amb amor les va portar a crear una nova forma de relacionar-se entre els sexes, perquè entenien que aquesta era l'única via d'entesa capaç de civilitzar les relacions polítiques i garantir la vida en pau. Canviaren el brandar de les espases per l'art de la conversa; per això, són anomenades creadores de civilització, i són també les precursores de les precioses del segle xvii en l'art de la conversa amorosa.

Les trobairitz es nodriren d'un règim de mediació que donava lloc a estar en el món des de la diferència sexual lliure. Potser per això mateix, o perquè algunes trobadores i càtares pertanyien als mateixos llinatges, després de la croada albigesa^[8] (s. XIII) contra càtares i càtars, ja no tenim notícies de les trobadores i el seu civilitzador amor cortès.

Moltes reines com Elionor d'Aquitània, i les seves filles, Maria de Xampanya i Joana de Toulouse, les seves netes, Blanca de Castella i Constança, i dones de la noblesa occitana com Adelaida de Burlat, Ermengarda de Narbona, etc., totes impulsaren l'amor i les relacions interpersonals perquè es convertiren en el nus central tant de la vida política com de l' Leonor de Aquitania, reina de Inglaterra.

Duquesa de Aquitania y Guyena

---

^{(junto a Luis VII de Francia hasta 1152)
(junto a Enrique II de Inglaterra de 1152 a 1189)
(junto a Ricardo I de Inglaterra de 1189 a 1199)
(junto a Juan I de Inglaterra desde 1199)}

Llista de trobairitz

• Alais^[9]
• Alamanda^[10]
• Almucs de Castelnau
• Azalais d'Altier
• Azalais de Porcairagues
• Beatriu de Dia (comtessa de Dia)
• Bieiris de Romans (o Beatritz de Romans)
• Carenza (vegeu Alais)
• Castelloza
• Clara d'Anduza
• Garsenda de Provença (o Garsenda de Sabran o Garsenda, comtessa de Forcalquier)
• Gaudairenca^[11]
• Gormonda de Monpeslier
• Guilhelma de Rosers
• Domna H^[12]
• Isabella^[13] del Perigord?
• Isabelle de Lorena
• Iselda (vegeu Alais)
• Isolda de Capio
• Lombarda
• Maria de Ventadorn
• Tibors de Sarenom

Vegeu també

• Llista de trobadors i trobairitz
• Protofeminisme

Referències

1. 
   

13. O Ysabella o Ysabel. Coneguda només per una tençó amb Elias Cairel (vegeu aquest article)

Bibliografia

• Les trobairitz, Clàssiques Catalanes, de Magda Bogin, ed. Horsori. (català)
• Las trovadoras, poetisas del amor cortés, de Marirí Martinengo, Madrid, Horas y horas, 1997. (occità) (castellà)
• La diferencia sexual en la historia, de María-Milagros Rivera Garretas, Ed., PUV Publicaciones Universitat de València, València, 2015. (castellà)
• El orden simbólico de la madre, de Luisa Muraro, Ed. horas y HORAS, Madrid, 1981, ISBN 9788487715341. (castellà)
• Pierre Bec, Chants d'amour des femmes-troubadours. París: Stock, 1995, pàg. 121-124. (francès)

Simone Weil, L'agonia d'una civilització vista a través d'un poema èpic, en Ead., Escrits sobre la guerra, trad. de Anna Berenguer e Isabel Ortega, Alcira, Edicions Bromera, 1997, pp. 113-123.

Martinengo, Marirí; Giraud, Marie-Thérèse «La herencia de las trovadoras: de las trovadoras a las preciosas». Revista DUODA: Estudis de la diferència sexual, Any 2010.

Rivera Garretas, María-Milagros «Signos de libertad femenina. En diálogo con la historia y la política masculinas». Biblioteca Virtual de Investigación Duoda, 03-02-2012.

María Milagros Rivera Garretas, La diferencia sexual en la historia, Ed., PUV Publicaciones Universitat de València, València, 2015.

Muraro, Luisa. El orden simbólico de la madre (en castellà). Madrid: horas y HORAS, 1981, p. 200 pàgines.. ISBN 9788487715341.

Les trobadores Versió en català de María-Milagros Rivera Garretas, traduït del castellà per Núria Jornet. Publicat a la web de la Generalitat de Catalunya, Departament d'Acció Social i Ciutadania, Secció Cultura, Comunicació i TIC. 2009

Les trobadores. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008 [Consulta: 20 agost 2013].

Se'n conserva només una tençó amb Carenza i Iselda: Na Carenza al bel cors avenenz

• (200,1 = 282,14) Na Guillelma, maint cavalier arratge (con Lanfranc Cigala).

Bibliografía

• Pierre Bec, Chants d'amour des femmes-troubadours. París: Stock, 1995, pàg. 150-157.
• Alfred Pillet / Henry Carstens, Bibliographie der Troubadours von Dr. Alfred Pillet [...] ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle : Niemeyer, 1933 [Guilhelma de Rosers és el número PC 200].
• Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 311-313.
•  A chantar m´er de so qu´eu non volria

 

1