P99 ELLS VIVIEN ENAMORATS
trobador e soudadier e contador
Aquist foron enamorat
ALLÒ TAN ALLUYAT FA PROPER
ANTON MARIA ESPADALER
PARLARÀ DE RAMON VIDAL DE BESALÚ
ALLÒ D' ENLLA ÉS AQUÍ
DATA
Abrils issi´e mays intrava
DIA 30
PARLARÁ D' AQUELL TEMPS
QUE ES EL NOSTRE
QUE COM ELLS VIVIEN ENAMORATS
AQUELLS ENAMORAYS COM AVUI SEREM APLEGATS AQUÍ
tser no és sobrer de recordar, en la perspectiva exclusivament
laica en què se situa Ramon Vidal, que la difusió de l’heretgia, com ha escrit
Jordi Ventura, “serví a Catalunya els interessos dels feudals en la seva lluita contra
l’església”.16
Potser podríe
Per coherència amb el meu plantejament, vull entendre que el temps que
el joglaret tanmateix més que enyorar voldria revifar plenament no és un temps
mític, sinó un temps històric, la qual cosa no exclou, és clar, que tot plegat vessi
fortes dosis d’idealisme: la plenitud ideal s’hauria produït en el temps de Ramon
Berenguer IV —el “pros coms de Barcelona” del v. 869—, o sia en els mateixos
anys en què Dante a la Vita Nuova situa els inicis de la lírica en llengua vulgar: “se
volemo cercare in lingua d’oco e in quella di sì, noi non troviamo cose dette anzi
lo presente tempo per cento e cinquanta anni” (xxv). No hi pot haver dubte en
aquest punt (vv. 876-878):
Et e·l temps d’aquestz se levero
qu’ieu vos ai dig, li trobador
e soudadier e contado
...
En aquesta educació nòmada, només la pràctica, la disposició, la capacitat d’elec-
ció de corts elevades, els contactes amb la gent entenimentada i l’entrenament
d’un cert olfacte psicològic proporcionen el saber que cal al joglar (vv. 960-963):
Joglaria vol home gay
e franc e dos e conoisen,
e que sapcha far a la gen,
segons que cascus es, plazer.
El particular saber del joglar, i que fa que el seu ofici sigui “nothing less than
a subtle pedagogy”,50 reposa sobre tres principis: ardiment, manieira i sen. Per
ardiment crec que cal entendre esperit de superació, fruit, com deia Ramon Llull
a la Lògica nova definint l’audàcia, de la “nobilitat de la ànima movent lo cors a
aquelles coses per les quals pusca haver nobles actes”,51 altrament dita fortitudo;
per manieira la capacitat de discernir, la qual cosa la col·loca al costat de la filo-
sòfica prudentia, que en d’altres textos pot expressar-se amb el mot conoissensa,52 i
per seny —que no és rar que expressi també la idea de prudència—53 l’exercici de
la mesura perfeccionat a la pràctica de la vida, per la qual cosa no li podem aplicar
la idea clerical de sapientia, que sol acompanyar la idea de fortitudo, i hem de pos-
tular una saviesa de naturalesa diferent. És altament remarcable que Ramon Vidal
no s’aculli a cap dels tòpics que emparen la transmissió del saber i que són tan
freqüents en la cultura literària tocada de clerecia. Demostrant que el seu univers
és exclusivament laic i cortès, no fa com els primers narradors en llengua d’oïl,
que orgullosos de la seva funció i del seu superior saber clerical, es presenten com
a baules d’una cadena on hi ha els noms més prestigiosos del món clàssic i de la
tradició bíblica que han conegut en la llengua sàvia.
Però tampoc fa com Arnaut de Maruelh, que en la mateixa línia situa el seu
Ensenhamen sota la protecció de Salomó, Plató, Virgili o Homer.54 Ni co
...
ho interpreto bé, el joglar, aleshores, se’ns apareix com una mena parti-
cular de filòsof que no ha necessitat entrar a cap aula, on tots aquests conceptes
prenen un altre relleu. O millor encara, el joglar, que és tractat d’igual a igual pel
savi trobador Vidal de Besalú, és el primer dels cortesans. Modest per l’origen i
noble per la funció, se li podria aplicar el que Benvenuto da Imola va dir d’Ar-
naut Daniel: “vir quidem curialis”, i que Chabaneau traduïa com “joglar, home
de cort”.
El segon problema que s’esmenta és el de la pèrdua de generositat, que impe-
deix que el joglar sigui obsequiat amb arnesos, robes luxoses o frens daurats. La
manca de llarguesa s’atribueix de fet a diverses causes:
--
L’important, però, és que Ramon Vidal les fa responsables del poder creixent
dels homes de religió en els àmbits cortesos. I en aquest punt em sembla que hi
ha un dels centres nuclears que de manera tan remarcable com discreta es troben
en els fonaments del poema. Va ser Linda Paterson qui va dir, comentant els
versos que descriuen la conducta de les dames, que “Raimon Vidal, en la época
de la derrota occitana de Muret, achaca la responsabilidad por la decadencia de
la vida cortesana al clero, que no admitía ya la coexistencia pacífica entre valores
cortesanos y religiosos, y presionaba a los nobles para que cambiasen las enseñas
de las damas por rosarios”.65 Monica Calzolari és del mateix parer quan diu que
Ramon Vidal en amplificar les causes que han conduït al deplorable estat present
“sembra mettere in relazione l’indebolimento dell’aristocrazia e dell’autorità regia
col sopravvento assunto da altre forze legate alla Chies
..
Però això, tanmateix, no ho acaba d’explicar tot. El problema al qual es fa
referència més sovint és la pèrdua de paratge. En el poema apareix en contextos
diversos que no s’allunyen d’un mateix camp de significació que crec que no
podem entendre que designi —i vet aquí un altre element per a datar —“col-
lectivament els nobles occitans i les seves terres, la pàtria occitana”, com ha escrit
Zambon respecte de la Canso de croada, i tan vibrantment invocat per Gui de
Cavalhon,74 sinó, com indica el mateix Zambon, el seu fonament: “noblesa,
coratge, esperit cavalleresc”,75 i que en el poema de Ramon Vidal és descrit com
un dels impulsos fundacionals (vv. 264-266), no desvinculable, per cert, del sor-
giment de la literatura en llengua vulgar, car dels seus posseïdors “feron chansons
/ e fon solatz fag e trobat” (vv. 1642-43). Ho confirma, i ho pren com un estímul,
uns pocs anys més tard, Guilhem de Montanhagol:76
Non an tan dig li primier trobador
ni fag d’amor,
lai el temps qu’era guays
72 M. de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona, 1975,
...
«Abrils issia». El món d’ahir segons Ramon Vidal de Besalú 125
potent de totes, vertader estímul i origen de la civilització cortesa, que és l’amor.
Si el saber “vol hom ferm ses mentir / adrey e franc e conoissen” (vv. 988-989), a
So fo e·l temps és amor qui “non es als / mas ferms volers en om lials / e sens engan”
(vv. 1379-1382). Ramon Vidal, no hi ha dubte, aplaudiria un afirmació tan nítida
com la que fa un teòric tan influent com Aimeric de Peguilhan (xx, 1-3):
De fin’amor comenson mas chansos
plus que no fan de nulh’autra sciensa,
qu’ieu non saubra nien s’amors non fos
...
FINAL
És a dir, i resumint, el poema de Ramon Vidal seria la queixa, més que la
lamentació, per no poder bastir un univers laic, basat en un concepte de saber
abocat a la vida de cort, fora del control del saber eclesiàstic i també del saber
tecnificat i autònom, superbament convençut de la seva solidesa, aquella mena
de saber que s’exposa al Tezaur de Peire de Corbian, que no dubta a exhibir amb
orgull el seu lligam amb les universitats, i que acabarà per alterar i desplaçar el dis-
curs sobre la pedra angular de tot l’edifici, que constituïa l’objecte preferent de la
seva reflexió, que és l’amor. Tanmateix cal reconèixer que aquest saber que plau a
Vidal, vinculat a la vida noble, a l’ideal de paratge, era aleshores difícil de sostenir
i portar a la pràctica perquè una conjuntura on es barreja tensió política, tensió
religiosa i crisi econòmica ho obstaculitza poderosament. Amb un greu problema
afegit, i en el fons irresoluble: el saber que Ramon Vidal defensa no es transmet
a l’escola, sinó sobretot en aquesta escola distinta i alternativa que és la cort, en
un ambient distès, quan no francament de festa, bigarrat, sorollós i mogut, en el
qual escoltar i aprendre és per la naturalesa mateixa de les coses d’una notable difi-
cultat, car és pràcticament impossible aconseguir l’atenció unànime d’una gran
diversitat de caràcters i d’interessos. Quan 50 anys més tard, els trobadors es posin
seriosos i reclamin un silenci tot nou, professoral, com Cerverí de Girona, com
At de Mons, com Guiraut Riquier, com Matfre Ermengaud, ho faran adoptant
un posat clerical i un to de dómine que farien sentir a Ramon Vidal, malgrat les
coincidències, que havia perdut la partida. I que l’havien guanyada, i de forma
inapel·lable, aquells que havia combatut, els quals, com havia escrit Guilhem
Rainol d’At, havien “bastit un segle no
SOU CONVIDATS A ' APLEC
E COM
TROBADORS SOUDADIE E CONTADORS
D' AQUELL TEMPS I MANUEL RIVAS I JOAN MARGARIT
AQUIST FOREN ENAMORATS
NO POT FALTAR LA DAMA DELS BONS PASTISSOS
UN BON ACTE PER RECORDAR
NO LA DAMA DEL BON LLEGIR
I EL MILLOR HISTORIADOR
NO LA CAP DE SABER
NI ALGU DEL CASAL
N EL JORDI
NI LA REINA DELS SALÓ
ETC
ESTEU CONVIDATS
ANTON MARIA ESPADALER
FARÁ PROR I MOLT ENTENEDOR AQUELLS TEMPS DERAMN VIDAL DE BESALÚ
TEMPS DE JOGLARS
trobador e soudadier e contador
Aquist foron enamorat
SO FO EL TEMPS
ABRIL
Espadaler, Anton Maria (Universitat de Barcelona)
| Data: | 2012 |
| Resum: | L'article defensa que el temps ideal en què l'art de trobar exercia la seva major funció i influència no és sentit per Ramon Vidal de Besalú com un temps mític, sinó com un temps històric. El poema abordaria la seva crisi i n'assenyalaria les causes, les principals de les quals foren la davallada econòmica dels usuals protectors de la lírica trobadoresca i, molt especialment, la pressió eclesiàstica, en particular sobre les dones, en el clima enrarit dels anys que envolten la croada contra els albigesos. |
| Resum: | The article discusses that the ideal time in which troubadour art exerted its most important role and influence is not considered by Ramon Vidal de Besalú as a mythic but as a historical time. The poem Abrils issia deals with the crisis and points out its causes, which were mainly the economic downturn of the protectors of troubadour poetry, as well as the ecclesiastical pressure, particularly on women in the rarefied atmosphere in the time of the Albigensian crusade. |
| Drets: | Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre que no sigui amb finalitats comercials, i sempre que es reconegui l'autoria de l'obra original. |
| Llengua: | Català |
| Document: | Article ; recerca ; Versió publicada |
| Matèria: | Ramon Vidal de Besalú ; Abrils issia ; Lírica trobadoresca ; Ideologia cortesa ; Anticlericalisme ; Troubadour lyrics ; Courtly arts ; Anticlericalism |
| Publicat a: | Medievalia, Vol. 15, Núm. (2012) , p. 107-125, ISSN 2014-8410 |
Adreça alternativa: https://raco.cat/index.php/Medievalia/article/view/268674
Adreça original: https://revistes.uab.cat/medievalia/article/view/v15-espadaler
DOI: 10.5565/rev/medievalia.17
MASSIP
CONEXIÓ AMB EL BURLESQUE MEDIVAL
REVISTA MEDIEVALIA I ALTRES
PRECIOS PERLES IMATGES
AIEM QUÉ ES
N TROS
3. Producció artístico-literària en l’espai cortesàL’espai cortesà convoca la recerca a l’entorn de la producció artística i literària en l’àmbit privat del palau (reial o feudal), particularment l’activitat de trobadors i joglars, poetes cancioneriles, o novel·lística àulica com el Jauffre i la Flamenca, així com obres plàstiques de clara significació política com el sostre pintat del palau dels Steri de Palerm, raïm temàtic en el qual treballen Costanzo Di Girolamo (UNapoli), Camilo Fernández (UB), Licia Buttà (URV), Anton Espadaler (UB), Llívia Palliso (URV) i Donatella Siviero (UMessina)
ACTIVITS D' ALGUNS DE NSALTRES AL TEATRE UI FARÁNDULES
EL MÉS PASSIONAT F
UUNA OBRA NO ES TAL SIN TAMBÉ LES FINESTREA I PORTES QUE OBRE
ONET PORTA SIGUI PER L TEMA PER LES REFERE'NCIES O ELS CONTACTES QUE DISPOSA PRESENTA
TROBAR : FER VERSOS VERSAR VERSOLARIS TROVEROS JOTEROS
NOMENAR AQUELL QUE FEIA RIURE ALS SEUS COM MEDICINA PER GUARIRLOS
GARGANTUA Pantagruel
La religión de Rabelais y la cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento
La personalidad de Rabelais ha suscitado un debate entre historiadores sobre la cuestión de la incredulidad en el siglo XVI. Abel Lefranc, autor de la primera edición crítica de Rabelais en el siglo XX, sostiene el ateísmo de su autor en una serie de artículos introductorios (1912–1930). Se apoya para ello en extractos de sus obras, en particular la «Carta de Gargantúa a Pantagruel», así como en las acusaciones vertidas contra su autor por Juan Calvino (Des scandales, 1550) y por Robert Estienne (Prefacio del Evangelio según Mateo, 1553).
La tesis inversa fue sostenida en 1924 por el teólogo católico Étienne Gilson y sobre todo por el historiador de los Annales Lucien Febvre en Le problème de l’incroyance au XVIe siècle, la religión de Rabelais (1942). Para este último, las acusaciones de ateísmo formuladas contra Rabelais no deben ser interpretadas a la luz del racionalismo moderno, sino que deben ser vistas en el contexto de la época: era considerado como atea toda persona que no se conformaba a la religión de su acusador. Este debate, iniciado con el análisis de la obra de Rabelais, abre así la vía a una reflexión más general sobre las representaciones mentales y la cultura de la época, de entre cuyos estudios es muy importante el de Mijaíl Bajtín titulado La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento, que es un estudio dialógico sobre la obra de Rabelais, en la cual el crítico soviético lo coloca como el equivalente francés de Cervantes y Shakespeare.
El cuarto de hora de Rabelais
«El cuarto de hora de Rabelais» (quart d’heure de Rabelais) es una frase hecha del idioma francés que se emplea en el momento de pagar la cuenta en un restaurante y, por extensión, ante cualquier situación desagradable.1 Julio Verne usó tal expresión como título de su primera obra teatral.2
Origen de la locución
Tuvo su origen en un episodio de la vida del satírico francés Rabelais, quien, hallándose comiendo en la posada de un pueblo comprendido entre Compiègne y París, al llegar el momento de pagar se dio cuenta de que no tenía dinero. Era ley entonces (dictada para evitar que la gente maleante explotase a los posaderos) que quien se hallase en tal caso, había de sufrir pena de cárcel y de azotes.
Faltaba solo un cuarto de hora para que la silla de postas que conducía a los viajeros públicos saliese de la posada. En ella debía salir también Rabelais, quien, no pudiendo pagar, no tenía más remedio que ser encarcelado y azotado. Por otra parte, Rabelais tenía necesidad absoluta de proseguir su viaje y ante el apuro, se puso a ingeniar medios y ardides para habilitar recursos al instante con que satisfacer la cuenta de la comida. Dicen algunos biógrafos de Rabelais que éste, entonces, encarándose con el posadero, le llamó la atención sobre lo encarnado de su tez, la frecuencia de su pulso, la irregularidad de los latidos de su corazón, etc., en tales términos que afirmó le amenazaba una parálisis de carácter mortal, pero que él, como médico, podría darle un brebaje y una sangría que le salvarían la vida por poco dinero. Se dejó tratar el crédulo posadero y después de recibir la sangría (que no le hizo mal alguno) y de beber una infusión de flor de violeta, pagó sus honorarios a Rabelais, quien satisfizo en el acto el importe de la comida.
Otros usos
Algunos autores le atribuyen una significación amorosa, parecida a las que Ovidio designa en su Ars amandi con el calificativo de la oportunidad de la seducción. Donde más abunda es en las novelas y cuentos amatorios, hallándose ya en escritores de los siglos XVII y XVIII.
medievalia, 15 (2012), 317-348
joglaria i activitat dramàtica
Francesc Massip
Universitat Rovira i Virgili
francesc.massip@urv.cat
Resum
Anàlisi de la rehabilitació de l’ofici joglaresc a cavall dels segles xii-xiii. Classificació de
les distintes especialitats joglaresques segons la iconografia i els textos que normalment
les descriuen per prohibir-les, amb algunes excepcions. Intent de dilucidació de l’escenari
que devia ser habitual en les exhibicions joglaresques d’especificitat dra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada