dissabte, 22 de novembre del 2014
divendres, 21 de novembre del 2014
MAGAROLA
ABSÈNCIES
Deixo que el gran riu s' endugui la riera. En aquest punt és una platja nua, perfecta, vitalment fluvial, plena de sorres fines i còdols esgotats.
Segueixo l' espectacular ramblada fins Esparreguera, sempre per la llera. No hi ha cap més camí que les marques d' una força immensa, que sembla ho ha arrabassat tot.
L' aigua circula dins d' una canalització de ciment , com una claveguera que l' haguessin volgut desenterrada i no en el subsol, a cada tram, un tap de ferro amb la corresponent estructura encimentada recorda que potser circula alguna cosa més que no aigua.
L' aigua està absent, la seva força , no.
L' aigua, la que mulla, es fa tangible molt amunt, brolla modestament de terra mateix forma un riuet, que aviat es fa invisible.
Sorpren la netedat de rastres tipus humà propis d' abocador descontrolat, aquest seria un lloc perfecte, lluny de mirades urbanes solitari, accessible... I no, ABSÈNCIA important de restes no naturals. la por i l' angoixa d' estar en un lloc que sembla verge augmenta. estarés circulant per un lloc protegit ? les roderes de camió, alleugeren la mala consciència fins els ponts de les autovies. A partir d' aquí la tenebror augmenta, els marges es fan més opressius i les parets més altes. No hi ha roderes de vehicles i tampop de bici. Uf !, a la meva dreta les naus industrials del polígon semblen muralles d' un castell inexpugnable. Em té atrapat sense sortida, qui sap on i quan podré eixir !
Amb la figura humana absent, sembla que el grafiero vulgui compartir alguna cosa del sentiment que aquest lloc transmet
Les rieres tenen mala fama en general. Un aiguat les transforma en violentes i imprevisibles camins de forces naturals incontrolades. que poden ser mortals com és el cas. Fa fressa pasar per un lloc on saps que algú ha deixat la vida.
Em fan saber que aquí va tenir lloc un episodi de la guerra de 1714. Les cròniques nomenen EL MAS MAGAROLA . caldrà estudiar si és o no absent en l' actualitat
MAGAROLA, és el nom de la publicació d' ABRERA dels anys 70, fins... 1980 ?, Una altra absència. El nom de la revista, em va portar l' interès pel nom geogràfic i pel lloc , mil vegades sobrevolat en cotxe, en el carrilet, poques a peu , i algunes travessada en la bicicleta per sota els ponts cami d' Esparreguera o d' Abrera, és la ruta a peu a Montserrat.
Una pelegrinatge per aquesta riera des del riu fins on sigui possible s' ha de fer, al mennys una vegada a la vida. Un lloc tantes vegades vist, si els peus - poc pedal puc fer- no el trepigen pot deixar un buit massa gran en la geografia mental o un espai en blanc en el mapa de cadascú, i com aquells mapes d' Àfrica antics, que jo he pogut veure encara,que digui territori desconegut. Per conèixer un pais a fons cal endinsar-se també en les seves rieres, estic més que convençut si es deixen o no són espais protegits o paradisos perduts. Els talls que ha deixat LA MAGAROLA visibles riera amunt, l' ample i fèrtil plana en el seu final , la platja fluvial, són pàgines geològiques que ens parlen amablement , malgrat les aparences , les absències i els episodis de natural desbocament.
La sortida de la riera la puc fer per un caminet que porta just davant el conegut paisatge que porta penjat darrera el camió allà aparcat, es tracta segurament d' un camió que fa ruta per països estrangers que entenen que les rieres de Catalunya s' han de conèixer i compartir
Les absències , també
Aquest carrer d' Esparreguera fa memòria històrica. En ell PARA la bici, i RES més, jo acabo la ruta d' avui. És el primer carrer venint del sud i relativament a prop de LA MAGAROLA, pels ponts o lluny en la corba que jo he volgut seguir.
Les formes informes, tremendes surrealistes, de natural salvatgina de la MAGAROLA i les sensacions agobiants, queden enrere, com aquell paisatge somiat una nit que, com a tal somni, feia la funció de tallar i obrir la superfíe de la terra per aprofundir en els misteris que ens deixa al descobert
Els PARAIRES avui dia són també com un somni absent.
Deixo que el gran riu s' endugui la riera. En aquest punt és una platja nua, perfecta, vitalment fluvial, plena de sorres fines i còdols esgotats.
Segueixo l' espectacular ramblada fins Esparreguera, sempre per la llera. No hi ha cap més camí que les marques d' una força immensa, que sembla ho ha arrabassat tot.
L' aigua circula dins d' una canalització de ciment , com una claveguera que l' haguessin volgut desenterrada i no en el subsol, a cada tram, un tap de ferro amb la corresponent estructura encimentada recorda que potser circula alguna cosa més que no aigua.
L' aigua està absent, la seva força , no.
L' aigua, la que mulla, es fa tangible molt amunt, brolla modestament de terra mateix forma un riuet, que aviat es fa invisible.
Sorpren la netedat de rastres tipus humà propis d' abocador descontrolat, aquest seria un lloc perfecte, lluny de mirades urbanes solitari, accessible... I no, ABSÈNCIA important de restes no naturals. la por i l' angoixa d' estar en un lloc que sembla verge augmenta. estarés circulant per un lloc protegit ? les roderes de camió, alleugeren la mala consciència fins els ponts de les autovies. A partir d' aquí la tenebror augmenta, els marges es fan més opressius i les parets més altes. No hi ha roderes de vehicles i tampop de bici. Uf !, a la meva dreta les naus industrials del polígon semblen muralles d' un castell inexpugnable. Em té atrapat sense sortida, qui sap on i quan podré eixir !
Amb la figura humana absent, sembla que el grafiero vulgui compartir alguna cosa del sentiment que aquest lloc transmet
Les rieres tenen mala fama en general. Un aiguat les transforma en violentes i imprevisibles camins de forces naturals incontrolades. que poden ser mortals com és el cas. Fa fressa pasar per un lloc on saps que algú ha deixat la vida.
Em fan saber que aquí va tenir lloc un episodi de la guerra de 1714. Les cròniques nomenen EL MAS MAGAROLA . caldrà estudiar si és o no absent en l' actualitat
MAGAROLA, és el nom de la publicació d' ABRERA dels anys 70, fins... 1980 ?, Una altra absència. El nom de la revista, em va portar l' interès pel nom geogràfic i pel lloc , mil vegades sobrevolat en cotxe, en el carrilet, poques a peu , i algunes travessada en la bicicleta per sota els ponts cami d' Esparreguera o d' Abrera, és la ruta a peu a Montserrat.
Una pelegrinatge per aquesta riera des del riu fins on sigui possible s' ha de fer, al mennys una vegada a la vida. Un lloc tantes vegades vist, si els peus - poc pedal puc fer- no el trepigen pot deixar un buit massa gran en la geografia mental o un espai en blanc en el mapa de cadascú, i com aquells mapes d' Àfrica antics, que jo he pogut veure encara,que digui territori desconegut. Per conèixer un pais a fons cal endinsar-se també en les seves rieres, estic més que convençut si es deixen o no són espais protegits o paradisos perduts. Els talls que ha deixat LA MAGAROLA visibles riera amunt, l' ample i fèrtil plana en el seu final , la platja fluvial, són pàgines geològiques que ens parlen amablement , malgrat les aparences , les absències i els episodis de natural desbocament.
La sortida de la riera la puc fer per un caminet que porta just davant el conegut paisatge que porta penjat darrera el camió allà aparcat, es tracta segurament d' un camió que fa ruta per països estrangers que entenen que les rieres de Catalunya s' han de conèixer i compartir
Les absències , també
Les formes informes, tremendes surrealistes, de natural salvatgina de la MAGAROLA i les sensacions agobiants, queden enrere, com aquell paisatge somiat una nit que, com a tal somni, feia la funció de tallar i obrir la superfíe de la terra per aprofundir en els misteris que ens deixa al descobert
Els PARAIRES avui dia són també com un somni absent.
BICIS A DAMASC
BICIS PER A UNA GUERRA
El conflicte sirià i les seves penúries omplen
de bicicletes els carrers de Damasc
TOMÁS ALCOVERRO
Damasc
Enviat
especial
ADamasc
hi
ha
novetat.
Milers
de
bicicletes
han
inundat
la
capital
siriana.
Des
de
l’últim
viatge
que
hi
vaig
fer,
l’any
passat,
l’antiga
ciutat
dels
omeies,que
presumeix
de
ser
la
més
antiga
del
món,
s’ha
convertit
en
un
espai
urbà
recorregut
perunriu
de
bicicletes
quen’han
fet
canviar
el
paisatge.
“La
vida
–ha
proclamat
l’imam
d’una
mesquita
de
la
ciutat–
és
massa
curta
per
passar-
se-la
en
un
autobús”.
Aquesta
vegada
he
arribat
amb
autobús
des
de
Latakia,a
348
quilòmetres
de
distància,
a
la
zona
litoral
de
nucli
de
pobla
ció
alauita,
dominada
pel
Govern
d’Al-Assad,travessant
Tartus,
amb
la
seva
famosa
base
naval
russa
de
la
qual
els
habitants
amb
prou
feines
parlen,
iunpaisatge
mediterrani
de
camps
conreats,
tarongerars,
muntanyes
de
pins
ieucaliptus,
molt
diferent
del
d’altres
regions
d’estepesideserts.
Xiprers
ben
alts
protegeixenels
horts
del
vent.
Els
controls
militars
ielpreu
de
la
gasolina
valoritzen
les
bicicletes,
abans
malvistes
Hi
ha
plantacions
de
cereals,
molts
hivernacles
de
plantes,
i
als
llocs
més
secshicreixen
les
oliveres.
Les
bicicletes
em
van
sorprendre
en
entrar
alaciutat.
Els
damasquins,
que
suporten
un
trànsit
rodat
apocalíptic,
consumeixen
hores
ihores
per
desplaçarse
acausa
de
la
proliferació
de
controls
militars
per
verificar
la
identitat
dels
automobilistes
isovint
escorcollar-los
els
vehicles
per
por
d’atemptats
terroristes.
Les
bicicletes,
lleugeres
ifàcils
de
fer
anar,
són
un
mitjà
de
transport
útil
en
una
població
de
vora
dos
milions
d’habitants.
Des
dels
carrerons
modestos
i
antics
de
la
ciutat
emmurallada,
del
barri
cristià
de
Bab
Tuma
fins
ales
zones
residencials
d’Abu
Rumaned
oMezeh,
les
bicicletes
s’han
escampat
per
tot
el
seu
àmbit
urbà.
Molts
ciclistesviuen
als
suburbis.
No
noméspoden
evitar
els
embussos
i
estalviar
hores
perdudes,
sinó
que
també
es
poden
estalviar
la
gasolina
ielgasoil,
que
han
augmentat
de
preu.
Els
venedors
de
bicicletes,
de
fabricació
xinesa,
fan
l’agost
en
un
país
postrat
en
una
creixent
penúria
econòmica
acausa
de
la
guerra.
Costen
entre
65
i100
euros,
un
preu
molt
alt
per
alamajoria
de
sirians.
ASíria
la
bicicleta
era
tradicionalment
considerada
de
baixa
categoria
social,
en
feien
servir
sobretot
els
repartidors
de
botigues
de
queviures,
humilsempleatsi
obrers.
Ara,
estudiants,
professors
universitaris,
funcionaris
ifins
itot
noies
en
fan
servir
per
anar
ivenir
per
aquesta
ciutat
desbordantd’habitants
i
vehicles.
S’ha
organitzat
una
campanya
per
promoure
la
bici-
En
una
societat
conservadora
com
la
siriana
hi
ha
campanyes
perquè
les
dones
les
utilitzin
cleta
entre
la
població
femenina,
en
una
societat
conservadora
on
no
està
ben
vist
que
una
dona
empunyi
el
manillar
i
pedali
dalt
d’aquest
simple
mitjà
de
transport.
Al
principi,
policies
imilitars
van
ser
molt
reticentsi
fins
itot
van
confiscar
algunes
bicicletes.
Quan
la
premsa
local
va
difondre
el
tema
es
va
normalitzar
la
situació.
Valdria
la
pena
compondre
un
elogi
de
la
bicicleta
de
Damasccom
un
avenç
de
la
inde
pendència
iautonomia
dels
seus
ciutadans,
inonomés
com
una
necessitat
de
locomoció
alternativa
per
donar
la
volta
àgilment
als
controls
iels
molts
carrers
tancatsa
la
circulació.
Aquestes
mesures
de
seguretat
es
van
adoptar
–especialment
als
barris
més
estratègics–
per
impedir
l’entrada
d’armes
alacapital.
Els
damasquins
no
van
amb
bicicleta
ni
per
esport
ni
per
ambicions
ecològiques.
Les
bicicletes
no
poden
circular
pel
popular
mercat
de
Hamedie,
alcentre
històric
de
la
capital.
El
mercat,
amb
les
seves
voltes
de
pedra,
és
un
riu
de
vida
bigarrada
que
desemboca
ala
gran
mesquita
dels
omeies,amb
botigues
de
roba
femenina
d’estil
islàmic,
mercaders
de
catifes
id’espècies,
venedors
de
joies
i
d’antiguitats,
de
pastisseries
igelateries
com
la
prestigiosa
Bagdach,
propietat
d’una
família
d’un
destacat
líder
comunista.
Des
de
fa
dècades
aquest
recinteészona
per
als
vianants.
Els
divendres
idissabtes
són
una
festa
davant
la
gran
mesquita,
amb
els
coloms
que
voletegen
entorn
dels
seus
minarets,
i
la
canalla
que
assaboreix
els
famosos
gelats
del
mercat.
Mentrestant,
la
guerra
continua.
c
......................................Nota, LA VANGUARDIA es caracteritzava per la exhautivitat de la informació, la opinió és cosa del lector, la tendència en aquest cas sembla evident, parlar de bicicletes des de Síria pot ser tant com un contrapunt al trauma viscut i a l' article de sobre la mateixa pàgina com una manera de tenir una postal d' allà per pensar en una tendència de més abast i general, fomentar l'ús de la bicicleta, tema molt d' aquí.
La forma com l' he copiat és un intent de passar dessapercebut, per i difcultar la lectura.
També eperquè aquesta forma paraula a paraula pot ser més propera al desplegament poètic.
Intentaré connecar amb lel cronista, Lluis Foix em va contesta , pero amb la La bici de la Rahola , què faig ? és el mateix diari ?
BICIS PER A UNA GUERRA
El conflicte sirià i les seves penúries omplen
de bicicletes els carrers de Damasc
TOMÁS ALCOVERRO
Damasc
Enviat
especial
ADamasc
hi
ha
novetat.
Milers
de
bicicletes
han
inundat
la
capital
siriana.
Des
de
l’últim
viatge
que
hi
vaig
fer,
l’any
passat,
l’antiga
ciutat
dels
omeies,que
presumeix
de
ser
la
més
antiga
del
món,
s’ha
convertit
en
un
espai
urbà
recorregut
perunriu
de
bicicletes
quen’han
fet
canviar
el
paisatge.
“La
vida
–ha
proclamat
l’imam
d’una
mesquita
de
la
ciutat–
és
massa
curta
per
passar-
se-la
en
un
autobús”.
Aquesta
vegada
he
arribat
amb
autobús
des
de
Latakia,a
348
quilòmetres
de
distància,
a
la
zona
litoral
de
nucli
de
pobla
ció
alauita,
dominada
pel
Govern
d’Al-Assad,travessant
Tartus,
amb
la
seva
famosa
base
naval
russa
de
la
qual
els
habitants
amb
prou
feines
parlen,
iunpaisatge
mediterrani
de
camps
conreats,
tarongerars,
muntanyes
de
pins
ieucaliptus,
molt
diferent
del
d’altres
regions
d’estepesideserts.
Xiprers
ben
alts
protegeixenels
horts
del
vent.
Els
controls
militars
ielpreu
de
la
gasolina
valoritzen
les
bicicletes,
abans
malvistes
Hi
ha
plantacions
de
cereals,
molts
hivernacles
de
plantes,
i
als
llocs
més
secshicreixen
les
oliveres.
Les
bicicletes
em
van
sorprendre
en
entrar
alaciutat.
Els
damasquins,
que
suporten
un
trànsit
rodat
apocalíptic,
consumeixen
hores
ihores
per
desplaçarse
acausa
de
la
proliferació
de
controls
militars
per
verificar
la
identitat
dels
automobilistes
isovint
escorcollar-los
els
vehicles
per
por
d’atemptats
terroristes.
Les
bicicletes,
lleugeres
ifàcils
de
fer
anar,
són
un
mitjà
de
transport
útil
en
una
població
de
vora
dos
milions
d’habitants.
Des
dels
carrerons
modestos
i
antics
de
la
ciutat
emmurallada,
del
barri
cristià
de
Bab
Tuma
fins
ales
zones
residencials
d’Abu
Rumaned
oMezeh,
les
bicicletes
s’han
escampat
per
tot
el
seu
àmbit
urbà.
Molts
ciclistesviuen
als
suburbis.
No
noméspoden
evitar
els
embussos
i
estalviar
hores
perdudes,
sinó
que
també
es
poden
estalviar
la
gasolina
ielgasoil,
que
han
augmentat
de
preu.
Els
venedors
de
bicicletes,
de
fabricació
xinesa,
fan
l’agost
en
un
país
postrat
en
una
creixent
penúria
econòmica
acausa
de
la
guerra.
Costen
entre
65
i100
euros,
un
preu
molt
alt
per
alamajoria
de
sirians.
ASíria
la
bicicleta
era
tradicionalment
considerada
de
baixa
categoria
social,
en
feien
servir
sobretot
els
repartidors
de
botigues
de
queviures,
humilsempleatsi
obrers.
Ara,
estudiants,
professors
universitaris,
funcionaris
ifins
itot
noies
en
fan
servir
per
anar
ivenir
per
aquesta
ciutat
desbordantd’habitants
i
vehicles.
S’ha
organitzat
una
campanya
per
promoure
la
bici-
En
una
societat
conservadora
com
la
siriana
hi
ha
campanyes
perquè
les
dones
les
utilitzin
cleta
entre
la
població
femenina,
en
una
societat
conservadora
on
no
està
ben
vist
que
una
dona
empunyi
el
manillar
i
pedali
dalt
d’aquest
simple
mitjà
de
transport.
Al
principi,
policies
imilitars
van
ser
molt
reticentsi
fins
itot
van
confiscar
algunes
bicicletes.
Quan
la
premsa
local
va
difondre
el
tema
es
va
normalitzar
la
situació.
Valdria
la
pena
compondre
un
elogi
de
la
bicicleta
de
Damasccom
un
avenç
de
la
inde
pendència
iautonomia
dels
seus
ciutadans,
inonomés
com
una
necessitat
de
locomoció
alternativa
per
donar
la
volta
àgilment
als
controls
iels
molts
carrers
tancatsa
la
circulació.
Aquestes
mesures
de
seguretat
es
van
adoptar
–especialment
als
barris
més
estratègics–
per
impedir
l’entrada
d’armes
alacapital.
Els
damasquins
no
van
amb
bicicleta
ni
per
esport
ni
per
ambicions
ecològiques.
Les
bicicletes
no
poden
circular
pel
popular
mercat
de
Hamedie,
alcentre
històric
de
la
capital.
El
mercat,
amb
les
seves
voltes
de
pedra,
és
un
riu
de
vida
bigarrada
que
desemboca
ala
gran
mesquita
dels
omeies,amb
botigues
de
roba
femenina
d’estil
islàmic,
mercaders
de
catifes
id’espècies,
venedors
de
joies
i
d’antiguitats,
de
pastisseries
igelateries
com
la
prestigiosa
Bagdach,
propietat
d’una
família
d’un
destacat
líder
comunista.
Des
de
fa
dècades
aquest
recinteészona
per
als
vianants.
Els
divendres
idissabtes
són
una
festa
davant
la
gran
mesquita,
amb
els
coloms
que
voletegen
entorn
dels
seus
minarets,
i
la
canalla
que
assaboreix
els
famosos
gelats
del
mercat.
Mentrestant,
la
guerra
continua.
c
......................................Nota, LA VANGUARDIA es caracteritzava per la exhautivitat de la informació, la opinió és cosa del lector, la tendència en aquest cas sembla evident, parlar de bicicletes des de Síria pot ser tant com un contrapunt al trauma viscut i a l' article de sobre la mateixa pàgina com una manera de tenir una postal d' allà per pensar en una tendència de més abast i general, fomentar l'ús de la bicicleta, tema molt d' aquí.
La forma com l' he copiat és un intent de passar dessapercebut, per i difcultar la lectura.
També eperquè aquesta forma paraula a paraula pot ser més propera al desplegament poètic.
Intentaré connecar amb lel cronista, Lluis Foix em va contesta , pero amb la La bici de la Rahola , què faig ? és el mateix diari ?
dijous, 20 de novembre del 2014
CAN VIES
M' agrada la profunditat de la mirada. Aquella que dóna dimensió històrica al que tens davant. Sigui un edifici, un paisatge, un poema, ...
L' article d' ISABEL LOPEZ I PEREZ professora de C Socials relata la seva experiència personal els dies de lluita al Barri de Sant per CAN VIES.Em recorda que l' acció educativa si no té la perspectiva històrica que ella veig que hi posa , s' esdevé alienació.
Si les rodes de la bici no saben res dels qui han passat i fet el Camí abans, punxen amb més facilitat.
La Mirada, en aquest cas d' Isabel, sobre els esdeveniments de Can Vies val per posar com peu de foto a les possibles imatges que ens puguin venir al cap o les que podrem fer o ens facin mirar.
El seu article és una fulla de tardor en la revista PERSPECTIVA ESCOLAR del present més nº 378
i com els noms a vagades fan la cosa el nom CAN VIES l' adopto en sentit literal
En el mateix número el professor MANUEL DELGADO en l' entrevista que ressenyen va deixant pensaments que val la pena recollir pel canvi i nova via al pensar que la seva perspectiva ofereix. La dialèctica funciona per moure les dues rodes i no acabar punxant amb qualsevol entrebanc que se'ns presenti.
faig un aplec de frases que diu , en tot cas escapçades del context poden tenir una dimensió no del tot ajustada, millor. Les puc contrastar amb ell personalment quan pugui. estic segur que es deixa i més si sap de la meva perspectiva ciclista de a vida
Li pregunten pel paper que juga l' arquitectura i l' urbanisme en l' educació dels infants
ell contesta:
1."... ( els infants, la gent jove ) han estat expulsats d' aquest espai ..." desactivats ..." de la naturalesa intrínsecament educativa del carrer, que és una institució social en si mateixa, on la gent aprèn coses que importen motltíssim i segurament molt més del que aprèn a cas seva, , a la televisió i per descomptat , a l' escola , el carrer, sempre s' ha dit. és una escola."
2. Nomena Els 400 cops de TRUFFAUT quan parla de l' apropiació i del que aprenia al carrer.
3. Nomena La biopolítca de FOUCAULT el sentit de controlar.ho tot
, i d' una creativitat que no pot ser domesticada,... parla de dret al carrer.
4. el carrer com espai MÀGIC.
5. hi ha una jornada Els efectes socials de l' espai urbà
( paro aquí, continuar, la perspectiva d' obrir la reflexió tan ben acompanyat, no la puc menystenir , si ajornar )
El carrer...
"
M' agrada la profunditat de la mirada. Aquella que dóna dimensió històrica al que tens davant. Sigui un edifici, un paisatge, un poema, ...
L' article d' ISABEL LOPEZ I PEREZ professora de C Socials relata la seva experiència personal els dies de lluita al Barri de Sant per CAN VIES.Em recorda que l' acció educativa si no té la perspectiva històrica que ella veig que hi posa , s' esdevé alienació.
Si les rodes de la bici no saben res dels qui han passat i fet el Camí abans, punxen amb més facilitat.
La Mirada, en aquest cas d' Isabel, sobre els esdeveniments de Can Vies val per posar com peu de foto a les possibles imatges que ens puguin venir al cap o les que podrem fer o ens facin mirar.
El seu article és una fulla de tardor en la revista PERSPECTIVA ESCOLAR del present més nº 378
i com els noms a vagades fan la cosa el nom CAN VIES l' adopto en sentit literal
En el mateix número el professor MANUEL DELGADO en l' entrevista que ressenyen va deixant pensaments que val la pena recollir pel canvi i nova via al pensar que la seva perspectiva ofereix. La dialèctica funciona per moure les dues rodes i no acabar punxant amb qualsevol entrebanc que se'ns presenti.
faig un aplec de frases que diu , en tot cas escapçades del context poden tenir una dimensió no del tot ajustada, millor. Les puc contrastar amb ell personalment quan pugui. estic segur que es deixa i més si sap de la meva perspectiva ciclista de a vida
Li pregunten pel paper que juga l' arquitectura i l' urbanisme en l' educació dels infants
ell contesta:
1."... ( els infants, la gent jove ) han estat expulsats d' aquest espai ..." desactivats ..." de la naturalesa intrínsecament educativa del carrer, que és una institució social en si mateixa, on la gent aprèn coses que importen motltíssim i segurament molt més del que aprèn a cas seva, , a la televisió i per descomptat , a l' escola , el carrer, sempre s' ha dit. és una escola."
2. Nomena Els 400 cops de TRUFFAUT quan parla de l' apropiació i del que aprenia al carrer.
3. Nomena La biopolítca de FOUCAULT el sentit de controlar.ho tot
, i d' una creativitat que no pot ser domesticada,... parla de dret al carrer.
4. el carrer com espai MÀGIC.
5. hi ha una jornada Els efectes socials de l' espai urbà
( paro aquí, continuar, la perspectiva d' obrir la reflexió tan ben acompanyat, no la puc menystenir , si ajornar )
El carrer...
"
PACO
a cabalgar, a cabalgar
FELICITATS en els teus 80
La veu del meu pare s' assemblava a la teva, només quan el sentiem cantar
.
Quan renegava...,
no renuncio a asaludar-te personalment per sentir la teva en aquesta situació,
de motius no ens falten, oi ?
....
I l' empresa que gestiona la comunicació, em contesta
a cabalgar, a cabalgar
FELICITATS en els teus 80
La veu del meu pare s' assemblava a la teva, només quan el sentiem cantar
.
Quan renegava...,
no renuncio a asaludar-te personalment per sentir la teva en aquesta situació,
de motius no ens falten, oi ?
....
I l' empresa que gestiona la comunicació, em contesta
dimecres, 19 de novembre del 2014
OLESA, NO MOR , E
Allà dalt el PUIGVENTÓS, CREU DE SABA, LA GRONYA amb afloracions d' eres geològiques importants,
Aquí VORA RIU, floracions de l' era POSTINDUSTRIAL, POSTCRISI, POSTMODERNA
No ha estat un dia més
NOTES.
En la ruta d' avui recordo i consulto a casa l' Itenerari 19: ARENY DEL MOLÍ,L' itinerari entre el gran canyar. de la GUIA EXCURSIONISTA Olessa de Montserrat i Entorns, de JOAN SOLER GIRONÈS ( editat per la Comunitat Minera Olesana el 2012 ) A peu i en bici , arribo fins la resclosa inici del canal,sota la fàbrica no es pot passar més enllà i vagarejo per on es pot pel paisatge de naus abandonades properes Identifico elements que l'autor descriu. No identifico però l' associació entre grafits i vandalisme, ni com a causa o efecte. Vandalisme de qui ? p. 169. Cito:
El camí mira cap a l' oest i passa per una edificació abandonada i malmesa,pintada amb grafits a causa del vandalisme.
Si que identifico la brutalitat i el vandalisme de qui ha fet que el territori i el paisatges estigui així . De qui ha tractat l' entorn sense escrúpols, com una còlonia on només l' explotació, expoli dels recurasos interessa.
Puc llegir inadequadament en la pintada de la imatge ES PUTO i , perquè no ? OLESA MOR E. però puc estar confonent el desig amb la realitat ja que la lletra M pot ser una H , amb la qual cosa el sentit varia, o no ? Des d' aquí contesto la pintada i a al Joan autor de la Guia
M' agradaria contactar amb ell. Con estudiant de Geografia i ordenació del territori la seva visió m' interessa no exclusivament pel sentit de la seva frase, també com habitant compromés d' un territori ara per ara molt desordenat
També m' agradaria connectar amb els grafiteros constructors de sentits.
Els AMOS o gestors que tan bé han facilitat aquest art efímer , no m' ineressen ,crec que són els de sempre, els pispes, beats, gent ben pensant, del sistema, depredadors, castors més que de la casta, és di.. els de sempre ela PUTOS AMOS, , que esconfesen i els seus pecats nets queden immunitzats també ? L' aigua del Llobregat no té prou cabal per netejar tanta merda ...
Al final de la Guia Excursionista l' autor menciona els patrocinadors. Destaco un de molt significatiu ja mencionat en l' entrada del blog quan parlo de la Puda i del KAOS
Els grafiteros actuen sobre una mena de vandalisme brutal previ de que ha deixat malmés territori i paisatge i que ha abandonat un cop explotat, ESPUTAT, edificacions i persones.a la seva sort.
Quan algú passeja per un lloc com la part baixa d' Olesa com jo avui,-
uf! Quanta feina encara ens queda encara per fer bonicament
transitable, el cami pensat perarribar a Montserrat des del Pont
del Diable -
és com si encara rodés per la Barcelona preolímpica i el Llobregat fos el mar d' una Olesa que ha de tenir més arreclada una part molt important de la seva cara. Els grafiteros fan el que poden...
Tot i que l' accés és el que és, de moment, a puesto,, a la riba , el riu dibuixa llocs molt bonics. I la travessa pel CANYAR (,llàstima m' agradava més CANYISSAR, però la bona forma ortodoxal no em permet passar perinculte en excés) una canya !
No puc estar d ' apuntar el primer vers d' un gran Olesà dedicat al poble i que tothom pot llegir al final de la ruta d' avuí , perquè està a la paret de l' escola que ell va fundar ja en els anys 30.ës molt visible venint per la carretera de LES CARPESi a l' inici del carrer que travessat tota la ciutat
Els peus dintre del riu , la testa enlairada
Joan Povill, Sonet d' Olesa
Aquesta és la imatge del pedrísamb el poema. Pot formar part de la lectura d' avui ?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)