EL COLOR DE LA HISTÒRIA

 

 VERMELL

 BLAU

 

NEGRE

La història mirall en un forat , una esquerda, una escletxa, o en una finestra  com aquesta

Sempre un forat, on mirar i abocar

Una bona pretensió. Quin pot ser  el color d' allò invisible ?

                                                                                                           ESQUERDA
 TE R ODA

en el temps
que encara ens  mira ,també   per aquests carrers de ciutat de mercat  important

Que  obre les seves del temps    en la torre més alta
 abans la fusta no aculli les més sentides paraules

Elterroda

No és un baixell  ni el gran riu americà
Podria ser aquella FÀBRICA que volia esquerdar el destí del poeta ? 
aquella que tenia lloc per a tots en el seu ventre enorme
On algú va establir
premis especials 
per aquells que visiten menys el wàter,

Ara s' ofega ?


Tornarem a Roda a preguntar a la gent del carrer on vivien els seus poetes. Ho saben
Però no cal , ara que sabem on veritablement habiten i com és L' ESQUERDA, on el TER pretenen que s'  aturi .  i  malgrat que
Tot el que es perd, es perd per sempre: 
vosaltres, jo, la Saledat Gonzàlez...

ALÇADA DE CAMPANAR

ESCLETXES
Doom  is dark and deeper than any sea.dingle
   W.H.AUDEN
Time the destroyer is time  the preserver
   T .S. ELIOT

When the Present has latched its postern behind my tremulus stay,
 THOMAS HARDY,

Aquest versos de diferents autors de parla anglesa  agradeven a MARIÀ MANENT. Els prenc del seu recull de poemes EL GRAN VENT I LES HEURES( "Versions de l' anglès . Segona edició ampliada, del 1983 , La primera edició la va fer el 1938, en plena guerra incivil  )

 

Si, sabent  que a la fi em ve el repòs, són a la porta ,
esguardant
la gran celístia  d' ivern  que fa la nit ampla i pia,
pensaran  cor endins , els qui mai més no em veuran:
" Aquests misteris  bé prou que els sabia ! "
Thomas Hardy  Fregment del poema DESPRÉS. El primer vers és a l´inici .
Diu Marià Manent en el pròleg  que aquest poema  "el posaria entre  el centenar dels  millors poemes que s' han escrit al món"
En  les clivelles del temple  de  la natura  jo el dipositaria.
També aquet altre  que el meu fill , com Manent   tan bé  traduïa:

I had  a secret laughter,
I laughed  it near  the wall:
Only the ivy iand the wind 
May tell of at all

WALTER DE LA MARE

"La poesia  és una celebració de la realitat"  diu Marià Manent citant John Press.
També podrien ser les clavilles per sortir de les esquerdes  que  els murs de la vida ens van deixant

SOLC nª 29

SOLC,  era l' òrgan de la Parròquia de Santa Maria  de Martorell.  En el seu interior Josep Alemany dedica setze pàgines al tema de la portada  Escriu en la presentació:

Ens ha semblat  que la millor manera de celebrar aquest trentè aniversari és de donar la paraula a algú  que des del primer moment  combaté contra el nazi -feixisme ( Tomàs Salaet  anà voluntari  al front )   i prosseguint aquest combat arribà com a final d' etapa al camp d' extermini  de Mauthausen, on continuà lluitant contra el nazisme  en la pitjor de les condicions , junt amb altres republicans  espanyols  ( que foren  els primers presoners en organitzar la resistència  dintre el camp ), convençuts de la victòria  final  dels aliats.

L' entrevista és impressionant i encara dol.  Els tres  republicans de Martorell eren JOSEP SANCHEZ , RICART PEÑALVER I VILANOVA , i en TOMÀ SALAET. Van entrar al camp el desembre de 1940. Dels tres martorellencs  només l' entrevistat  va quedar.  L' entrevista acaba amb el relat de l' alliberamet el 1945.
Recordar aquesta publicació .es recordar com  erem i què feiem  40 anys enrere.
La publicació és un tresor igual que la oportunitat de conèixer i  escoltar de viva veu el Sr Salaet  en conversa informal  en el cine fòrum  un dia del mateix més en què  va sortir la revista amb la projecció de NIT I BOIRA d' ALAIN RESNAIS, amb conferència  de JOAN PAGÈS...
 
Josep Alemany fa  una anàlisi brillant, proporciona dades  bibliògrafiques importants, el seu treball encara és un referent, i un antídot davant la possibilitat d' intoxicació   que hom pretengui  exercir.
 
Si hem commemorat l' exili republicà enguany,  el proper 2015,  recordar l' entrada i  la sortida o no sortida, alliberament  dels deportats als  CAMPS DE LA MORT  serà una obligació impresecindible i una necessitat  de  la memòria  personal i col·lectiva. Encara que el record no necessàriament cal vincular.lo a dades concretes del calendari.
SOLC és un paraula bonica, carregada de sentits. sot  de l' arada, evidentment, i fonamental, però també , arruga,daplicat a  encarrilar, , m' agrada especialment TRAÇA LLUMINOSA , emprenta ,  altres fisures, el del vaixell  també  es diu així, encara que aquest s' esborra ràpid...
El que va deixar el 29 i altres, com el somriure  de MARILIN, entre pàgines del DIEC  un dels primers i més valuosos punts de llibre, aquí estan, com si fos ahir mateix igual d'  oberts, no s' esborren  i diuen alguna cosa així. EH, ! QUE NO TE ALVIDO !

 La bellesa, , la paraula, , és l' escletxa  per on ASOMA el caos. EUGENIO TRIAS crec que va dir que LA BELLEZA ÉS EL VELO QUE LO CUBRE,
En aquell temps el  SOLC  aquest i altres, no necessàriament  de la revista ,  ens el descobria,  
 Buen artilugio pera empezar a conciliar ètica i estètica ?

 

SANSON CARRASCO
Bachiller.  de ficció
Javier CERCAS,
escriptor de ficció
Enric MARCO,
 impostor de ficció

CERVANTES,  GOYTISOLO...
i altres narradors.
Infidentes  ?
Sempre ?
La MONJA amaga una VACHE  de Veritat
Només la imatge és de ficció. Tota imatge és ficció.

 

Prefereixo cap imatge del llibre de  GUNTER GRASS, PELANDO LA CEBOLLA  a la d' ahir de JAVIER CERCAS sotmesa al possible INEVITABLE guió , com tot o quasi tot el que ens ensenya la pantalla , pelant una de veritat  en promoció del seu IMPOSTOR . i dient que ell era el SANSON CARRASCO  d' Enric Marco, 

Caldrà lectura per saber si es tracta d' UN REGALO ENVENENADO  segons REYES MATE , 

Un país que no ha pogut reconciliar-se, encara amb el seu passat  fa possibles deventures  ficccioses, impostures corruptes  i perversions interessades  sempre; cas del impostor MARCO ?

La construció del passat  sobre un sorral  com el nostre  fa que qualsevol  aproximació estètica  surti contaminada de valent 

Rere la màscara surt , quasi sempre ,  tant si com no, la merda, , de qui  se la treu  o de qui activament la treu.

Em resulta molt difícil encarar  els escrits de PLA, amb la màscara d' espia  al servei de la seva causa ,

o la del gran  CELA, com delator, i  què dir de DALÍ i tants d'  altres personatges públics. 

En el sorral ibèric qui parla  que descobreix la merda, qui lloa, queda tacat  inevitablement 

Serà qéstió d' explorar noves patries, FRANÇA i  ALEMANIA per veure com s' ho han fet , i ITALIA com no ? 

La revista SOLC  en un dels primers números monogràfics el va dedicar als MARTORELLENCS ALS CAMPS D' EXTERMINI  NAZIS, la memòria local no ens falla, . Vam parlar de coneguts i familiars amb supervivents , tinc record, no bo, el  guardo com un record valuós,  l' escrit a la revista és part del nostre trocet d' història. M' agradaria viure en un país que hagués jutjat  als assessins i criminals i als   qui  van facilitar que alguns no tornessin, però es clar,  van ser els guanyadors i vaig aprendre a callar , els seus hereus, sembla que no , campen  i alguns encara mouen els fils del poder  o ho pretenen... en fi,  per plorar, com quan obro la ceba ... per cert quan la menjo a bocaus, o bacau redondo, , fa un mal intens que  posa a prova meva  la fortalesa  en el tast de productes naturals, , però he comprovat com queda el cos de bé ... un cop passada la insoportable intensitat  inicial

No emqueda més remei que profundir en la veritat de l' afirmació que diu que ÈTICA I ESTÈTICA , són cares delmateix, que l' estètica és l' etica ,

qui em va enverinar d' aquesta manera el meu pensament  ?

Infidentes  artistas,

MIROIES

                                    
FA DOS MIL ANYS,

els romans,
MIR, MARIÀ MANENT,
Josep PLA
Pere GIMFERRER,
posteriorment i succecivament ,
també

van aturar el temps
cadascú a la seva manera : un arc, un paisatge de l' Aleixar, un diari en un quadern gris, en un dietari ...
miroies ( miraderos ) enlluernadors imprecindibles  avui abeuradors del sentit de les coses que hom fa

Qui em barra el pas ?

GIMFERRER  em dóna aquesta sortida:

Heus ací, potser, descompartida la zona fronterera entre el cronista i l'escriptor. El cronista explica coses, l'escriptor, encara que expliqui coses, s'explica a si mateix. Es fa una mena de retrat per persona interposada: la persona que neix per l'acte reflexiu d'escriure un dietari. El que ens interessa del dietari és, precisament, Amiel: no el que opinava, sinó el que era. Ja ho deia el vell Heràclit: "Jo em vaig sotjar a mi mateix."

La guia  de JOSEP PLA, pot servir per tèrboles aigües ?   quan confesa "sentir aquesta secreta i diabòlica mania  d' escrire ( amb tan poc resultat )  a la qual,  ho sacrifico tot . a la qual probablement ho  sacrificaré tot en la vida"  
Tot en la vida !

Puc entendre que al riu no hi ha déu que l' aturi.

Poema Antagonías de Pere Gimferrer

I
No es el sonido del agua en los opacos cristales
(la oscuridad de invierno, que ahoga los sonidos)
ni la luz nebulosa de los astros de acero.
Como si hubiera entrado en un espejo,
la violenta refracción del aire
pone mi cuerpo en pie, galvanizado espectro de una rosa.
Tras un telón de sedas amarillas
bultos de luz, figuras con disfraz.
Los bajíos, la espuma, los rubíes que reflejan unos ojos,
las piedras que incitan al sueño -zafiros-, la significación
del oro y los metales,
el brillo que queda en la mirada después del amor,
la verde oscuridad del mar en sueños,
la simultaneidad de tiempos en el momento de correrse
unos visillos, con el
gesto de ayer, un perfil en escorzo, como en un
boceto de pintor
las figuras del agua en los nublados cristales,
la lucha de dragones en el cielo borrascoso,
el espacio y el tiempo de un poema, el tono en que se dice,
el ritmo de lectura, las pausas, los silencios, lo que alude
entre paréntesis,
(lo que un poema alude entre paréntesis)
la superposición de imágenes que aluden a la muerte, al amor,
al transcurso del tiempo
(la superposición de imágenes que aluden al poema)
cuando en la noche una voz se detiene, se hace una pausa
en la lectura, se alza la mirada
para contemplar el fuego reflejado en el espejo,
y todo queda entre paréntesis, como un lugar santo
en levitación o un lugar maligno tras la silenciosa explosión
de humo de un fakir.
II
Las primeras tentativas daban sólo figuras inciertas,
velado el cliché, todo envuelto en la blancura diabólica
de una placa en negativo,
los ácidos, las sales, mostraban sólo sombras plateadas,
en la pantalla aparecían reflejos crepusculares,
el crepúsculo invadía la habitación con su llamear de vencejos,
y quizá era éste el sentido de la fotografía.
Una experiencia de la ambigüedad
o una experiencia del silencio:
el jardín puebla el triunfo de los pavos reales
en una silenciosa llamarada creciendo ante los ojos,
luz de colores cálidos, otoño.
III
Tambores, oh tambores oscuros del otoño, cobre, lentas cañadas,
estas calles donde a veces los vidrios de los balcones reverberan
-mucho más que mi imagen y sin embargo menos que una
aparición-
creced en mi corazón y sus lúgubres jardines,
en la vegetación de verdes resplandores que oscurecen latiendo
(en este tiempo estamos obligados a escribir sólo esbozos
de poemas)
cuando entre bastidores la oscuridad impide ver los rostros,
pero aún no es de noche: las palabras,
estos bultos de sombra que pronuncian el nombre
de jardines secretos,
la ráfaga de un viento helado en primavera,
los bosques de la helada primavera que oprime los sentidos.

( Pensava reproduir només  el que he marcat en negreta , 
 SIMULTANEIDAD DEL TIEMPOS , 
SUPERPOSICIÓN DE IMÀGENES,
 (    )  
TAMBORES DE OTOÑO, 
VIDRIOS  que  REVERBERAN MI IMAGEN , 

però serien   com mirotes, millor tot sencer )
La paraula sempre atura amb força

Hi ha moltes estacion a la vida. Aquesta pot ser una d' important

 Pot tenir una  simple  imatge  prou força per deturar el temps   ?