JUAN MARSÉ, JOIER
¿Quién ha sido el destrozón - destraler- de la costa  o del  paisaje interior ?  El Pijoaparte  visitante ocasional, seguro que no fue   ¿El arquitecto constructor  de edificios ostentosamente ruinosos ?
En una recent ruta descobreixo la GRAN BAIXADA de Vallvidrera  a SANT JUST, pel Coll de (?) La casualitat, si es que existeix, fa que em quedi tancat al primer vagó del tren de Barcelona a Terrassa. Viatjo amb la intenció de circuitar per Collserola i anar - GRAN BAIXA-  fins Molins. Les portes del vagó en què viatgem no s' obren. Hi ha un avís, però no me l' acabo de creure, com és possible ? Pues sí.: l' estació  BAIXADOR DEL PEU DEL FUNICULAR,  no dóna més de si, queda curta  per convoys tan llargs. Per no molestar als passatgers, nombrosos, em quedo on soc.
Atenció ciclistes que no us  agafi desprevinguts. El funi és un instrument ideal per pujar força amunt i   fer el Cami de les Aigues ,  la baixada fins al' Hospitalet, des de Sant Pere Màrtir  o... infinites possibilitats, Collserola dóna molt de si. Sort que un ciclista plegable, present en el mateix vagó, on hem d' estar amb les bicis,  m' orienta i aconsella. Baixo a Vallvidrera Baixador. No torno enrera. Surto de l' estació i pregunto per la carretera de Molins. Una parella  reciclant als contenidors, per tant informadors, se suposa fiables, m' anuncien la molta pujada fins  trobar la cruilla, i afirmen  que és el millor camí per anar a Molins. . Segueixo amunt. passo per carrers amb noms de bolet: Carrer FREDOLIC, CAMA-SEC, TORRENT DEL ROVELLÓ,PEBRÀS, que, juntament amb el Carrer DE LA FONT DELS PINS, I DE LA REINETA  i altres,  dona sensació de bosc total. NO. És una urbanització total,.  esparramada por ese monte de Dios, més que com un laberint, que també,  com un budell recargolat,interminable d' asfalt.
Aviat entro   en l´atra  civilització, la dels dels senders i camins senyalats. Maco . En arribar  a la cruïlla  de la carretera pregunto a dues persones que no semblen gens pijos. , tampoc xarnegos disfressats.Semblaven autèntics.M' informen de les condicions de la carretera fins a Molins i de com puc anar també a Sant Just, la gent és tan maca, amb tantes ganes de servir al foraster, desvalgut,, no vaig de ciclista a l' ús.
Segueixo la carretera, però quan arribo al trencall que indica SANT JUST, deixo Molins per un altre dia. Com excusa penso jo que Sant Just Desvern vincula molt clarament com territori poètic.I no és tan lluny. És el que penso. tiro avall. Agradable GRAN BAIXADA DE CATALUNYA !
A. la cruïlla de la N II paro.  
 Les moles  enlairades, com la xemeneia   de la cimentera conservada i reciclada en observatori del Baix  i amb  restaurant,  o com el CAVALL BERNAT punxant descaradament el cel, encara m'   im pressionen.
Faig la foto de l' emblemàtic edifici. El més de la zona. L' entorn està molt arregladet,
No sóc conscient al moment   de l´alta densitat que aquest edifici   que pot tenir  com paisatge escrit a més de seu  evident  de paisatge arquitectònic  i de remodelació.
Vist així és l' habitacle ideal per un AMANTE BILINGÜE,  i essencialment transformista. Podia haver trobat JUAN MARSÉ un altre lloc més idoni ?
La penetrant descripció que fa Marsé   no deixa de ser subjectivament parcial  si es refereix només a l' edifici, evidentment:
"... maltrecha fortaleza de formas cambiantes , roja , misteriosa  y sideral  com un crustáceo gigantesco  bañado por la luna. "
Igualment passa amb  la descripció del seu estat físic amb la particularitat que  realment el que diu va passar de veritat  i va ser molt polèmic:
" Abajo , en torno  al edificio, las losetas desprendidas del revestimiento  se estrellaban  contra el suelo a intervalos regulares , produciendo un leve chasquido en las simas de la noche, casi un gemido.
"...camaleónico edificio  que albergó tantas ilusiones  en los años setenta, fue a su vez un sueño. un habitáculo concebido para la pareja antiburguesa  y no conformista  que Norma habia imaginado representar  ante sus amistades , un edificio, según su creador , erigido para  propiciar otras formas de vida  y de relación ... para exaltar la libertad del individuo  y la convivència en comunicdad ...
Todo se habia ido al traste , y Marés aún se preguntaba por qué  oyendo caer  las losetas  en las tinieblas del exterior " 
La presència de l edifici és constant al llarg de tot el relat
"¿ Què ha sido eso ? dijo Faneca.
- Losetas  que se desprenden de la fachada. Este edificio  se cae como mi vida . pero no importa, porque estoy teniendo un sueño,  y las losetas que se caen  en los sueños  no hacen daño a nadie..."
"...esas losetas  del revestimiento  que caen en la noche  se desprenden de mi cerebro, se dijo, esas redes de ahí abajo  e esperan a mí..."
Els problemes dels arquitectes com el d' aquest edifici són d' actualitat, siguin  "losetas" o peces de  trencadís, etc alguna cosa sempre els està caient... serà cosa del temps que està caient quasi tot allò per  massa, per massa feble, per insuportable ?
Novel·la escrita  el  1990,  No ha perdut el to. El tema de EL PEZ DE ORO ,  les escenes amb la nena  que està oblidant els colors,   a qui el protagonista  li explica les pel·lícules  no crec que mai  puguin caure per mes temps que passi. Coses de l' arquitectura de ficció: petites i grans joies que sempre podem gaudir
L' edifici continua en peu. Com en el cas de BELLÍSSIM d' Espinàs el temps ha passat  i la vida continua. Bé,  sospitosament una malla cobreix una part...  conec gent que l' està habitant. Estan prou bé. De la salut  de l' edifici no  sé res. Preguntaré.

Sant Just en la cruilla que li diuen ELS TRES SANTOS,passant amb EL GUIXAIRE, bus del moment  cap a Barcelona,  el recordo com un poble desgraciat perquè vèiem les taulades  brutes  de la pols de la fàbrica de la factoria del ciment allà mateix. No era un poble sa. En aquells temps no hi havia manies d' omplir els pulmons de  la gent i les seves teulades i terrats amb essencies polsoses i contaminants a més d' enriquir les orelles amb un soroll  maquinal i apocalíptic.  Ara tampoc. Vegeu sinó SANT VICENS DELS HORTS, ALCANAR ,GARRAF  LA CREU D' OLORDA (Afortunats els de Sant Feliu , els queda prou lluny  ) per parlar només de ciment eres...
Sant Just, a partir de la remodelació i transformació,  s' ha fet fi , residencial, d' una alçada notable ,i car lògicament ,  no?  Crec que per ell mateix s' esdevé un símbol. L´edifici, la xemeneia, el taller, etc,  son  només com un senyal,  post industrial,evidentment. Com aquells  estables i porcateres  de les vivendes dels pobles que ara s' han  re inventat en  magnifiques dependències  de cases rurals    o simplement cases dels nous amos de la ruralitat. o del nou capital especulador i en aparença més net.

Com JOSEP MARIA ESPINÀS,caminant  JUAN MARSÉ, amb las coses que troba al camí i al JO,, són  constructors en un territori que no és el que  se´ns presenta a vista real.

Bici, què fas aquí ?


"Obre els teus braços - PEDALS -  al buit
i espera la collita"
Els versos vindran no saps d' on
Abans no arribin  a la boca,
el cor ja te´ls recita "


Aquest  versos de JOANA RASPALL són com losetas que espero  triguin molt a caure del meu edifici. 

A JOANA RASPALL de Sant Feliu, segur que també li agradava aquest jardí de nens envoltat de rosers  al bell mig de la seva  ciutat: Un poble,Sant felu,  final i principi  no de tot , com diu ESTELLÉS, només d' etapa per a  la meva juganera bici
Construir agradables espais és cosa d' arquitectes , també de poetes. Un arquitecte bo ha de ser poeta , un poeta sempre és  arquitecte.

Joana Raspall ha viscut  a Sant Feliu cent anys. JOAN MARGARIT, arquitecte   està a Sant Just.
ESTELLÉs, forner , cou en la memòria...
JOAN MARSÉ, JOIER.Algú en  dubte ?
i DE MONTSERRAT ABELLÒ, mira que ens queda ...  que ens queda, ?  joies, edificis, un cor,..
...

BELLÍSSIM  ESPINÀS
El poble  de bellíssim nom no està encara del tot esmicolat. Després de 52 anys...

Part de la muralla està ben restaurada

Molt ben restaurada

A l' interior  no es veuen canaleres d' aigua trencades. La vitalitat , les ganes de viure, han guanyat

No veiem habitants, potser per l' hora de la tarda, excepte aquests gats. Hi ha un restaurant.
i sobre tot la volta al poble  ens regala vistes  d' una comarca també BELLÍSSIMA

i que la tenim al cor 

no és que ens l' hagi robat només, es que se´ns ha instal·lat 

Com molt bé dius, de lluny aquest poble sembla una maquina de tren

La xemeneia seria el campanar de l' església

Contundent la comparació, La muralla també  és la paret de l' àbsis de l' església.

És una comarca que la gent se l' estima molt, són molt acollidors. Ha donat gent molt ferma. I uns poetes... uf!  A la cas rural,  del poble  on estàvem, diferent del Bellíssim  anterior vam trobar  aquesta delicadesa

La comarca , escrius, "és plena de  pobles enlairats, una mica escenogràfics, dramatitzats per les restes d' un castell  o un torre antiga. Però  BELLÍSSIM és la peça  més aconseguida de la sèrie"  És veritat.

COSTA BRAVA DESBRAVADA

ESBRAVADA
DESBRAGADA
DESTRAVADA
DESGRAVADA

Quan algú rera l' ordinador em  subratlla incorrecte "desbravada", apunto les alternatives.Són igualment escaients aplicades a la costa entre BLANES i   PORT BOU, especialment el "DES-"  despectiu,  li escau quasi sempre. Costa molt de  trobar-hi algun pam  de net.
El mar entre PORT DE LA SELVA  i LLANÇÀ sempre es bonic. La ratlla costanera... uf ! Pel CAMÍ DE RONDA es troba aquesta farola trencada

Crec que la COSTA BRAVA és això. Una trencadissa continua del paisatge. Un invent que algú va dissenyar fa ja més de 100 anys i que ha rebut  de valent per tot arreu,  com  aquesta farola, diuen de disseny també.
O no ?
Seguim el camí

Som  en una   GR , la 92, un tram de luxe, 

Una costa és brava, ho diu el  meu manual de  Geografia catalana, sempre que la muntanya arriba al mar directament. La dissenyada Costa Brava geogràficament, a vegades  és brava, a vegades, no. A la majoria d' aquesta costa allò que s' aboca directament  davant  de la muntanya, són   cases, urbanitzacions , construccions de pisos, apartaments. La costa se´ns ofereix així molt  poc brava, més aviat  la veiem  des merescudament ESBRAVADA,, i EMBRAGADA , i poc DESTRAVADA.

És un miracle o el  fruit de la voluntat i lluita que   hi hagi  camins  vora mar  com aquests i que els podem gaudir  a pesar de...

Mireu aquest com de "Brava" té   la casa :

La GR li passa a tocar les cortines, segurament penjades pels amos  farts de voyers. Pitjor per ells 

LUIS GOYTISOLO, va estiuejar  de petit amb la seva família a PORT DE LA SELVA. Els seus records estan recollits en el seu llibre ANTAGONIA. L' episodi  on descriu alguna cosa d' aquí sona a AGONIA.

JUAN GOYTISOLO, què diria ? El seu article del 10 d' agost a EL PAIS  no nomena la Brava. El que s'  ha  fer al CLUB MEDITERRANÉE del Cap de Creus,( al fins de la foto ) caldria  que tingués continuïtat   aquí i allà ? 

L' excursió del dia comença i acaba a l estació de Llançà

Lleig ? 

No pas mes  que els "adefesios"  ( com diu GOYTISOLO )  costaners  que acabem de deixar al nostre pas.

En el  lloc i l' entorn   hi ha poca cura, com en tot el que és públic. A la costa imperen uns altres valors.

Al centre del nucli antic de LLANÇA no passem de llarg ni per LA PLAÇA DE LA REPÚBLICA ( Amb el forat del  refugi de la guerra  )

Ni sense que el seu ARBRE DE LA LLIBERTAT, amorosament  ben conservat,  de les agressions  històriques  que també ha  rebut,  ens aculli  amb la seva beneficiosa i protectora ombra.

ESTELLÉS, dia  QUATRE, no et  podem oblidar

Tres i quatre, FUSTER
Quatre i tres, ESTELLÉS
PANADER

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS va néixer a Burjassot el dia 4 de setembre del 1924. Algú va pensar que de la data de l'  aniversari , és a dir, avui,  tindria 90 anys, era un motiu per homenatjar-lo de continu.  Es va fer fa poc. No em consta la continuïtat. Tal com està la República...

L' HOTEL PARÍS el va acabar a Burjassot el 1954. , l' edició de la foto  és del 1973.
Es l' únic llibre seu que compartim calladament a casa.
És foc.
i fa alguna cosa més que cremar: desperta,inquieta.,trenca,
ni bonic ni lleig és el que és
no parla de floretes
És un forn,,  viu no sempre coent delícies.
Qui és Françoise ?
...
Apunto:

"El prinicipi i la fi són la mateixa cosa.
El principi i la fi són un poble, Françoise

Poema VIII, primer i darrer versos
Hotel ParísEls llibres de l' Escorpí, p23. Edicions 62 

NOTA: Em surt la paraula PANADER, la poso tal qual . No existeix així. Estellés  va ser FORNER, està clar, la deixo, perquè  PANADER podria assimilar-se a derivat de  PANADA : batuda herba dallada... etc; també PANADERA  pallissa i, metafòricament els seus versos  actuen d' encara d' aquesta manera. dallen la superficialitat i són una sacsejada fonda. No em conformo a dir que com el pa els seus versos m' alimenten , perquè no ho sé, m' apallissen , segur

TRES,
amb la mirada i reflexions de JOSEP MARIA ESPINÀS recordo l' estada que vam fer  i la   GRAN BAIXADA EN BICI inclosa  d' aquesta primavera  en  un poble de la bella comarca que ell ja va recórrer a peu l' agost del 62, (any en què  vam sobreviure a la gran riuada del setembre  i a la gran nevada  del desembre i any en què  vaig iniciar la meva singladura afortunadament molt curtam amb l' etiqueta  de XARNEGO en el meu  trasplantament migratori al febrer  ) Espinàs diu d' aquest poble:

Té un nom bellíssim
Té alguna cosa de prodigi , d'imaginació
Cal pujar-hi, - els pendents són durs. Penso que viure "allunyats" no és sempre viure"enllà" sinó viure "amunt" La distància vertical és també una frontera.
La gent normal hem d' evitar , davant d' indrets com aquest ,la temptació  d' immortalitzar-los  gràficament. És una pretensió inútil. El resultat...no paga la pena, perquè només recull "la cosa" , però no recull la nostra emoció davant la cosa. i molt sovint retratem  un paisatge, un poble o un riu  perquè ens ha emocionat , ens ha sorprès, ens ha produït un sentiment ; no perquè sigui especialment plàstic Per això fotografiem , a vegades , coses que els altres  no els interessen  gens, no "els diuen res
...és la manera més segura de renunciar, a canvi d' unes imatges parcials, a un record profund, autènticament viscut , aquest records naturals  i inesborrables que només es formen en nosaltres  quan ens hem decidit   a "perdre el temps", a deixar.nos omplir lentament per la realitat que ens envolta.
Veig a les façanes de les cases , les canals que recullen l' aigua  de la pluja. Hi ha canals trencades  i aquesta ruptura  és exactament un certificat de defunció
... és encara un ésser viu - dir-ne "poble" és , ben mirat donar-ne una idea falsa - però d' una vida molt precària . qualsevol dia serà abandonat  del tot i a la llarga es farà a miques. Llàstima. O serà comprat per algú, i conservat dins el possible com qui conserva un museu popular. No serà  tanta llàstima, evidentment. sigui com sigui , aquest ésser viu , dèbil si, però amb la mateixa mena  de vida  transmesa naturalment i ininterrompudament   a través dels segles, aquesta  mena de prodigi està a les acaballes.
Una de les coses que cal fer ... és donar una volta  per fora de les muralles per contemplar el paisatge.
...
El panorama,  circular, és magnífic. És  un panorama que dóna  una imatge  d' una  COMARCA més verda, més rica, més confortable  que l' habitual. Des de ... es veu la cara i la creu  del mateix país.

...
Han passat 52 anys  d' aquestes paraules.
Què se n' ha fet d' aquest indret ?  Com està ara ? Esmicolat ?
És certa la magnificència del paisatge ?
Les respostes, i les imatges , demà.

DOS,
GELIDA,  ets SUITE:

Paisatge amb bèstia i figura

Tu ets l' única que no m'abandona

En les meves fugides de cap de setmana

L única que em vol acompanyar sempre
arreu on em  menin les meves passes,


l' única a qui no semblen molestar
uns esbufecs de persona cansada
aquest darrer esforç absurd
per caure vençut sense motiu


un dia en què res no m' obliga;
l' única a dedicar-me,
de tant en tant , una mirada


tan desvalguda i espantada

que em  conforta com poques coses...
però si veus que no et responc
i a penes et faig cas,
no t' impacientis, no m' ho retreguis,
 
que ja  em borden prou els dies feiners !

( Poema d' Àlex Susanna
del seu  poemari SUITE DE GELIDA 
de Proa, Barcelona 2001 ) 
...
Gelida territori poètic  i  molt  ciclista
Després de la punxada de MONTANEJOS m' atenen molt bé aquí.

El lema del l' establiment  és molt bo...
Té el  bon gust de tenir aquest llibre  entre les moltes coses  per a la de bici que es poden adquirir

El recomano. Crec que també és un "accessori " imprescindible  pels que pedalem  sense aturador.

Gelida  vista des del CAMPANAR. 

Visible atalaia que inicia l' extensa poètica del Penedès.

Observatori privilegiat del poble, ens van deixar pujar el dia dels museus. Experiència BESTIAL. Gelida és BESTIAL.  Des d' allà   vam abocar versos  arreu entre copes de cava i coca. Versos  del poeta local molt adients al lloc on érem . Amb l' agradable i instructiva  companyia de l' ENRIC CARAFÍ  i la bibliotecària del poble, crec que són mes que ningú poetes,constructors amb allò  que no sempre és material,  la meva família i jo vam gaudir tant de les vistes - Gelida als nostres peus com en un plànol. tridimensional i dels entorns, com un mapa enorme d' aquest tros de País... -  com  del també enorme paisatge sonor que ofereixen les campanes allà dalt. L Enric   ens fa sentir com és d' important  aquest  patrimoni immaterial de tots que té intenció de no deixar perdre.

ALEX SUSANNA és un poeta important. Els seus versos de SUITE DE GELIDA   espeteguen propers i  "suaument a l' oïda" com les moltes altres gràcies d' aquest poble que inunden tots els sentits:  els  GELIDENCS, els FUNIS, el  PA d' ALIMENT, LA CONFIANÇA...  els bocates de L GRALLA, allà baix, tan ben fets i servits  per l' ASSUN.

U

Gran baixada de Catalunya

És inevitable projectar des de l' imaginari , tot passant  per aquestes baixadotes  i davant l' espectacular indret amb profunds precipicis a banda i banda , l' ombra d' aquella irònica tràgèdia- afortunadament només literària -  que JOAN MARSÉ   va imaginar a  EL AMANTE BILINGÜE  per acabar amb els pares de... mentre  contemplaven la Santa Muntanya amb el cotxe DESFRENAT.  Com em puc lliurar d' una imatge així tan ben clivellada en paret pròpia? Em passa a mi sol ?  Pot ser la manera és passar , a pesar del perill,sense ventura  tot tenint ells ulls i els sentits  ben oberts. I els frens de la bici ben segurs i revisats. Ai! Ui!

Fins el Pont GÒTIC DE MONISTROL 

Bien por el INTERMEDIO ! En el dia  U,  no se olvidan de GAZA. U de setembre, el curs  comença...

Sota el pont, el Llobregat continua i el camí...  fins a la Puda,sempre a punt.