dilluns, 16 de gener del 2023

 MARÍA TESSELCHADE 

CUOTÁ  UNIVERSITARIA

ENTIENDO LO POCO QUE DAS CON LO MUCHO RECIBIDO

NADA DE NADA 

LLUIS DE REQUESENS  I JOAN DE SOLER 

1435 - 1509) fou un alt funcionari reial català, segon comte de Palamós.[1]

Fill del governador Galceran de Requesens i de Santacoloma, de qui va heretar la baronia de Molins de Rei, fou fidel a Joan II durant la guerra civil catalana i declarat "enemic de la terra" per la Generalitat de Catalunya (1462).

El 1468 es convertí en conseller del príncep Ferran i progressà ràpidament arribant a capità de Castellví de Rosanes (1472), baró de Castellvell (1474) i governador general de Catalunya després de la capitulació de Barcelona el 1472. Gaudí d'aquest càrrec durant la segona guerra remença i el mantingué fins que morí.

El 1505, es convertí en el comte de Palamós, en morir el seu germà Galceran de Requesens.

Matrimonis i descendents

Va estar casat amb Elfa de Cardona Anglesola i de Centelles (1456), amb qui va tenir un fill, Galceran Lluís de Requesens i de Cardona, comte d'Avellino i governador general de Catalunya el 1485, que va arribar a ser alcaid del Castell de Salses el 1505.

En segones núpcies, el 3 d'abril de 1501, casà amb Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (c. 1479), amb qui va tenir dos fills: Gaspar, que mor infant, i Estefania de Requesens i Roís de Liori, que n'heretà les possessions.[2]

LLUIS DE REQUESENS  I ZÚÑIGA CAMBIO DE APELLIDO 

JUAN DE ZÚÑIGA HAY VARIOS

 Juan de Zúñiga Avellaneda y Velasco,

Al perder a su padre en 1509, heredó todo el patrimonio catalán de los Requesens. Vivió con su madre, la condesa de Palamós, en el Palau menor de Barcelona, hasta que contrajo matrimonio. En los años previos a su boda, formó parte del círculo de seguidores de san Ignacio de Loyola. Por intervención de Carlos V, se casó en Barcelona en 1526 con Juan de Zúñiga Avellaneda y Velasco, hijo segundo del conde de Miranda del Castañar, Pedro de Zúñiga, y de Catalina de Mendoza

 

 artes intimes d’una dama catalana del s. XVI: epistolari a la seva mare la comtessa de Palamós, ed., pról., transcr. y notas de M. Guisado, Barcelona, La Sal, edicions de les dones, 1987; con H. Roís, Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens (segle XVI), ed. y est. introd. de E. de Ahumada Batlle, Valencia, Universidad, 2003.

 

Estefanía de Requesens i Rois de Liori

Biografía

Requesens i Roís de Liori, Estefanía de. ¿Barcelona?, c. 1504 – Barcelona, 25.IV.1549. Noble.

Hija única de Lluís de Requesens i Soler, emparentado con la casa de los condes de Barcelona y gobernador general de Cataluña, y de la valenciana Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, pertenecía a una de las grandes familias de las nobleza española del siglo XVI.

Al perder a su padre en 1509, heredó todo el patrimonio catalán de los Requesens. Vivió con su madre, la condesa de Palamós, en el Palau menor de Barcelona, hasta que contrajo matrimonio. En los años previos a su boda, formó parte del círculo de seguidores de san Ignacio de Loyola. Por intervención de Carlos V, se casó en Barcelona en 1526 con Juan de Zúñiga Avellaneda y Velasco, hijo segundo del conde de Miranda del Castañar, Pedro de Zúñiga, y de Catalina de Mendoza.

En 1535, cuando el Emperador nombró a Juan de Zúñiga preceptor de su hijo Felipe, el matrimonio se trasladó a Castilla.

Las cartas en lengua catalana que, desde la corte, Estefanía de Requesens dirige, entre 1533 y 1540, a su madre (que se encontraba en Valencia) muestran que era una mujer inteligente y bastante instruida.

Ciento dos de estas cartas se han conservado en el Arxiu de Palau (hoy en el Centro Borja de la Compañía de 

 Jesús, Sant-Cugat del Vallés, Barcelona). Se trata de un interesantísimo corpus epistolar que permite asomarse a la vida e inquietudes de una noble catalana del siglo XVI, con los avatares de la política española y europea como trasfondo.

Estefanía aceptó, sin duda, el ambiente castellano y que la lengua castellana fuera la lengua de sus hijos (aunque le gustaba presumir de que su hijo mayor, Luis de Requesens, también hablaba correctamente catalán), pero preservó siempre su identidad cultural.

Un aspecto interesante de su vida radica en el hecho de que, aun cuando compartía con su madre una devoción tradicional (culto de los santos, peregrinación a Montserrat...), coincidió con su esposo en su aproximación a una devoción más nueva, de tipo erasmista. Al morir Juan de Zúñiga en junio de 1546, y su madre en septiembre del mismo año, Estefanía regresó a Barcelona. Residió en el Palau menor hasta su muerte, en 1549. Fue enterrada en la capilla de dicho palacio, donde ya habían sido sepultados su esposo y algunos de sus hijos. Le sobrevivieron cuatro de sus vástagos: Luis, Juan, Hipòlita y Diego.

 

Obras de ~: Cartes intimes d’una dama catalana del s. XVI: epistolari a la seva mare la comtessa de Palamós, ed., pról., transcr. y notas de M. Guisado, Barcelona, La Sal, edicions de les dones, 1987; con H. Roís, Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens (segle XVI), ed. y est. introd. de E. de Ahumada Batlle, Valencia, Universidad, 2003.

 

Bibl.: J. M. Nadal, “El català en el segle XVI i XVII”, en L’Avenç, 100 (1987), págs. 24-30; D. de Courcelles, “Les lettres d’Estefanía de Requesens, épouse de Juan de Zúñiga, à sa mère, la comtesse de Palamós (1533-1540): entre la Catalogne et la Castille, l’affirmation d’un lignage à l’époque de Charles Quint”, en VV. AA., Les rapports entre hommes et femmes dans l’Espagne des XVIe et XVIIe siècles, Paris, Publications de la Sorbonne-Presses de la Sorbonne Nouvelle, 1995, págs. 67-78; E. de Ahumada Batlle, “Estudi introductori”, en H. Roís y E. de Requesens, Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens (segle xvi), op. cit.

 

Dominique de Courcelles

ESTEFANÍA

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada