bv ici

PUES SÍ, LO HE DISFRUTADO MUCHÍSIMO

UN REGALO DE MI MUJER

ME GUSTO LA IMAGEN DEL DÍA, COMENTARIO EN COPE DE LUIS DEL VAL A PROPÓSITO DEL PREMIO RECIBIDO EN ABC (?)INICIÉ LA LECTURA DE SIDI PENSANDO QUE SERÍA COSA PARA EL LARGO VERANO Y...

QUÉ PENA SÓLO DOS DIAS

QUIERO MÁS

MARSÉ EN EL CORAZÓN
MUY DOLIDO HOY
UN REFERENTE
ALGO TENGO DE TI AQUÍ
PARA RECORDAR
Y AQUEL DÍA EN LA ÓPTICA DE L A RAMBLA CATALUÑA ,
ERAS TÚ ?

Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta JOAN MARSÉ. Ordena per data Mostra totes les entrades

dimarts, 9 de setembre de 2014

JUAN MARSÉ, JOIER
¿Quién ha sido el destrozón - destraler- de la costa o del paisaje interior ? El Pijoaparte visitante ocasional, seguro que no fue ¿El arquitecto constructor de edificios ostentosamente ruinosos ?
En una recent ruta descobreixo la GRAN BAIXADA de Vallvidrera a SANT JUST, pel Coll de (?) La casualitat, si es que existeix, fa que em quedi tancat al primer vagó del tren de Barcelona a Terrassa. Viatjo amb la intenció de circuitar per Collserola i anar - GRAN BAIXA- fins Molins. Les portes del vagó en què viatgem no s' obren. Hi ha un avís, però no me l' acabo de creure, com és possible ? Pues sí.: l' estació BAIXADOR DEL PEU DEL FUNICULAR, no dóna més de si, queda curta per convoys tan llargs. Per no molestar als passatgers, nombrosos, em quedo on soc.
Atenció ciclistes que no us agafi desprevinguts. El funi és un instrument ideal per pujar força amunt i   fer el Cami de les Aigues , la baixada fins al' Hospitalet, des de Sant Pere Màrtir o... infinites possibilitats, Collserola dóna molt de si. Sort que un ciclista plegable, present en el mateix vagó, on hem d' estar amb les bicis, m' orienta i aconsella. Baixo a Vallvidrera Baixador. No torno enrera. Surto de l' estació i pregunto per la carretera de Molins. Una parella reciclant als contenidors, per tant informadors, se suposa fiables, m' anuncien la molta pujada fins trobar la cruilla, i afirmen que és el millor camí per anar a Molins. . Segueixo amunt. passo per carrers amb noms de bolet: Carrer FREDOLIC, CAMA-SEC, TORRENT DEL ROVELLÓ,PEBRÀS, que, juntament amb el Carrer DE LA FONT DELS PINS, I DE LA REINETA i altres, dona sensació de bosc total. NO. És una urbanització total,. esparramada por ese monte de Dios, més que com un laberint, que també, com un budell recargolat,interminable d' asfalt.
Aviat entro en l´atra civilització, la dels dels senders i camins senyalats. Maco . En arribar a la cruïlla de la carretera pregunto a dues persones que no semblen gens pijos. , tampoc xarnegos disfressats.Semblaven autèntics.M' informen de les condicions de la carretera fins a Molins i de com puc anar també a Sant Just, la gent és tan maca, amb tantes ganes de servir al foraster, desvalgut,, no vaig de ciclista a l' ús.
Segueixo la carretera, però quan arribo al trencall que indica SANT JUST, deixo Molins per un altre dia. Com excusa penso jo que Sant Just Desvern vincula molt clarament com territori poètic.I no és tan lluny. És el que penso. tiro avall. Agradable GRAN BAIXADA DE CATALUNYA !
A. la cruïlla de la N II paro.
Les moles enlairades, com la xemeneia de la cimentera conservada i reciclada en observatori del Baix i amb restaurant, o com el CAVALL BERNAT punxant descaradament el cel, encara m' im pressionen.
Faig la foto de l' emblemàtic edifici. El més de la zona. L' entorn està molt arregladet,
No sóc conscient al moment   de l´alta densitat que aquest edifici que pot tenir com paisatge escrit a més de seu evident de paisatge arquitectònic i de remodelació.
Vist així és l' habitacle ideal per un AMANTE BILINGÜE, i essencialment transformista. Podia haver trobat JUAN MARSÉ un altre lloc més idoni ?
La penetrant descripció que fa Marsé no deixa de ser subjectivament parcial si es refereix només a l' edifici, evidentment:
"... maltrecha fortaleza de formas cambiantes , roja , misteriosa y sideral com un crustáceo gigantesco bañado por la luna. "
Igualment passa amb la descripció del seu estat físic amb la particularitat que realment el que diu va passar de veritat i va ser molt polèmic:
" Abajo , en torno al edificio, las losetas desprendidas del revestimiento se estrellaban contra el suelo a intervalos regulares , produciendo un leve chasquido en las simas de la noche, casi un gemido.
"...camaleónico edificio que albergó tantas ilusiones en los años setenta, fue a su vez un sueño. un habitáculo concebido para la pareja antiburguesa y no conformista que Norma habia imaginado representar ante sus amistades , un edificio, según su creador , erigido para propiciar otras formas de vida y de relación ... para exaltar la libertad del individuo y la convivència en comunicdad ...
Todo se habia ido al traste , y Marés aún se preguntaba por qué oyendo caer las losetas en las tinieblas del exterior "
La presència de l edifici és constant al llarg de tot el relat
"¿ Què ha sido eso ? dijo Faneca.
- Losetas que se desprenden de la fachada. Este edificio se cae como mi vida . pero no importa, porque estoy teniendo un sueño, y las losetas que se caen en los sueños no hacen daño a nadie..."
"...esas losetas del revestimiento que caen en la noche se desprenden de mi cerebro, se dijo, esas redes de ahí abajo e esperan a mí..."
Els problemes dels arquitectes com el d' aquest edifici són d' actualitat, siguin "losetas" o peces de trencadís, etc alguna cosa sempre els està caient... serà cosa del temps que està caient quasi tot allò per massa, per massa feble, per insuportable ?
Novel·la escrita el 1990, No ha perdut el to. El tema de EL PEZ DE ORO , les escenes amb la nena que està oblidant els colors, a qui el protagonista li explica les pel·lícules no crec que mai puguin caure per mes temps que passi. Coses de l' arquitectura de ficció: petites i grans joies que sempre podem gaudir
L' edifici continua en peu. Com en el cas de BELLÍSSIM d' Espinàs el temps ha passat i la vida continua. Bé, sospitosament una malla cobreix una part... conec gent que l' està habitant. Estan prou bé. De la salut de l' edifici no sé res. Preguntaré.

Sant Just en la cruilla que li diuen ELS TRES SANTOS,passant amb EL GUIXAIRE, bus del moment cap a Barcelona, el recordo com un poble desgraciat perquè vèiem les taulades brutes de la pols de la fàbrica de la factoria del ciment allà mateix. No era un poble sa. En aquells temps no hi havia manies d' omplir els pulmons de la gent i les seves teulades i terrats amb essencies polsoses i contaminants a més d' enriquir les orelles amb un soroll maquinal i apocalíptic. Ara tampoc. Vegeu sinó SANT VICENS DELS HORTS, ALCANAR ,GARRAF LA CREU D' OLORDA (Afortunats els de Sant Feliu , els queda prou lluny ) per parlar només de ciment eres...
Sant Just, a partir de la remodelació i transformació, s' ha fet fi , residencial, d' una alçada notable ,i car lògicament , no? Crec que per ell mateix s' esdevé un símbol. L´edifici, la xemeneia, el taller, etc, son només com un senyal, post industrial,evidentment. Com aquells estables i porcateres de les vivendes dels pobles que ara s' han re inventat en magnifiques dependències de cases rurals    o simplement cases dels nous amos de la ruralitat. o del nou capital especulador i en aparença més net.

Com JOSEP MARIA ESPINÀS,caminant JUAN MARSÉ, amb las coses que troba al camí i al JO,, són constructors en un territori que no és el que se´ns presenta a vista real.

Bici, què fas aquí ?

"Obre els teus braços - PEDALS - al buit
i espera la collita"
Els versos vindran no saps d' on
Abans no arribin a la boca,
el cor ja te´ls recita "

Aquest versos de JOANA RASPALL són com losetas que espero triguin molt a caure del meu edifici.

A JOANA RASPALL de Sant Feliu, segur que també li agradava aquest jardí de nens envoltat de rosers al bell mig de la seva ciutat: Un poble,Sant felu, final i principi no de tot , com diu ESTELLÉS, només d' etapa per a la meva juganera bici
Construir agradables espais és cosa d' arquitectes , també de poetes. Un arquitecte bo ha de ser poeta , un poeta sempre és arquitecte.

Joana Raspall ha viscut a Sant Feliu cent anys. JOAN MARGARIT, arquitecte està a Sant Just.
ESTELLÉs, forner , cou en la memòria...
JOAN MARSÉ, JOIER.Algú en dubte ?
i DE MONTSERRAT ABELLÒ, mira que ens queda ... que ens queda, ? joies, edificis, un cor,..
...

dilluns, 1 de setembre de 2014

Gran baixada de Catalunya

És inevitable projectar des de l' imaginari , tot passant per aquestes baixadotes i davant l' espectacular indret amb profunds precipicis a banda i banda , l' ombra d' aquella irònica tràgèdia- afortunadament només literària - que JOAN MARSÉ va imaginar a EL AMANTE BILINGÜE per acabar amb els pares de... mentre contemplaven la Santa Muntanya amb el cotxe DESFRENAT. Com em puc lliurar d' una imatge així tan ben clivellada en paret pròpia? Em passa a mi sol ? Pot ser la manera és passar , a pesar del perill,sense ventura tot tenint ells ulls i els sentits ben oberts. I els frens de la bici ben segurs i revisats. Ai! Ui!