LA CÁRCEL,  CASTELLÓN
En el laberint de Castelló de la Plana dos punts son importants per no perdre el fil de la història: LA PRESÓ, l' antiga , no la d' ara, i el CEMENTIRI  , l' antic també, ara ja ple.

Pregunto, cerco i trobo.
Fins i tot trobo aquelles reixes  de l' estació fixades en la memòria  del nen  de cinc anys que les va veure per primera vegada fa més de cinquanta anys.

Recintes tots  tancats de CASTELLÓ  ?  Sí però  de records oberts i aquesta vegada  no els ofegats ni distorsionats per la memòria.  Ni tan sols m' equivoco en la orientació de la porta del cementiri, lloc de pas per arribar a la caseta  on estava instal.lada la família en aquells anys . Tot està igual ? No, però la vista em dóna més del que esperava. Hi  puc tornar,   les cosines m' han indicat llocs que encara m' esperen 

 Quan pregunto per la PRESÓ de  CASTELLÓ a la Oficina d' informació de la la Plaça Major  m`orienten molt bé:  vol anar a ALBOCASSER, la presó de Castelló  ?  em pregunten  un tant estranyats,. Contesto que no cerco cap lloc precisament turístic, només  un punt molt trist del ressó de la memòria personal, familiar i col·lectiva ; les noies que m' atenen  cerquen en la xarxa i em donen  la referència exacta. No ha desaparegut encara. La xarxa recorda que va ser presó durant la REPÚBLICA.    He d' anar a la Plaça de LES ILLES COLUMBRETES o a la policia, on es renoven els DNI , etc. un lloc conegut. 
A casa trobo més informació , Google facilita les coses en la informació sobre la ruta  ja iniciada
Mirem enrere

En un país com el nostre sotmès durant més de 40 anys a una dictadura basada en els pilars del terror i la impostura, els silencis d’una transició que va fer possible l’adveniment de la democràcia tingueren un cost intel·lectual i moral molt elevats, com és sabut: el passat de mort i persecució quedà arraconat i al seu lloc es creà una mitologia light en paraules de Javier Alfaya, sobretot per evocar l’anomenat tardofranquisme. La visió admesa i oficial d’aquells anys s’ha convertit en un servei a la carta que disposa de semblants respostes per a víctimes i botxins, tots units a dins d’una dolça i còmoda atmosfera sociopolítica que mai ha existit. El pensament ultraconservador ha passat a fer una cosa impensable els anys 80: recuperació històrica del franquisme com una època “necessària”, positiva en última anàlisi i resposta al caos que regnava a la II República. La propaganda de la dreta actual serà prompte més esfereïdora: Franco salvà Espanya del comunisme i l’esquerra ha de demanar disculpes a l’església catòlica. Una vegada més l’esquerra es converteix en qui descarregar els càstigs ja que ella i només ella és la culpable de tots els mals.
Caballero Bonald a una entrevista a El País, al suplement cultural parla ben clar: fou un error decretar una història sense culpables. El franquisme no ha tingut un tribunal que jutge els crims de guerra d’algú que morí matant. Aquella transició feble i acomodada que decretà l’oblit ha provocat que a la vida espanyola actual hi haja grans lloses pesades i visibles del franquisme.
Encara que 30 anys després no podem començar de zero. Castelló i Benicàssim més necessita que els seus rojos es senten volguts, tant o més que els nacionals, vencedors de la barbàrie, i dignificats fins a la sacietat a pesar de la comissió d’actes dignes d’un tribunal de l’Haia. Dignitat per als perdedors de la injustícia, reconeixement per als republicans que callen encara amb por, en una democràcia que les generacions més joves encara creiem, il·lusos, justa i igualitària.
Víctor Escoín i Reula

Recuperant el patrimoni, recuperem la memòria

Fa pocs dies, les excavacions que es realitzen en la plaça de les Illes Columbretes, amb motiu de l’execució d’un pàrking subterrani, van deixar al descobert les restes de galeries i dependències, del que va ser l’antiga presó de Castelló, derruïda fa més de 25 anys, restes igualment derruïdes per les màquines excavadores. Amb la mateixa rapidesa, alguns interessats en el tema, per ser coneixedors de testimoniatges o simplement portats per l’ànim de recuperar la memòria històrica en aquesta ciutat, vam plasmar fotogràficament els últims moments d’aquestes pedres, d’aquests vestigis de la nostra història.
Alguns, pocs encara, però cada vegada més, ens preguntem si estem davant d’un altre xicotet episodi de pèrdua del nostre patrimoni recent, especialment del que fa referència a la guerra civil i a la nostra immediata postguerra, tantes vegades ocultat, destruït i silenciat. No som nosaltres qui devem decidir sobre la conveniència de la conservació o valorar la importància d’unes restes, és evidentment tasca de tècnics i arqueòlegs, encara que ja hàgem estat més d’una vegada testimonis de l’oblit o la destrucció de vestigis materials en la nostra ciutat i en les nostres comarques; però sí ens correspon oferir, com a ciutadans compromesos amb la nostra història, testimoniatge de la informació que ens donen, del seu valor i dels records que ens inspiren i que la memòria oral ens ha fet arribar.
Què ens haurien contat aquestes pedres si pogueren parlar? Segurament ens haurien relatat episodis de la vida quotidiana a la presó, ens haurien parlat dels sofriments i les penúries de centenars de presoners, víctimes injustificades de la repressió franquista, dels seus escassos moments de tendresa, dels seus riures, segurament també ens haurien parlat dels seus plors i de l’olor a mort en el pati de la presó un matí de primavera.
Una olor a mort que coneix molt bé Manuel Miralles, en els soterranis de la presó el 25 d’abril de 1940, quan 25 joves van ser absurdament assassinats en aquest mateix pati per negar-se a agenollar-se en un ofici religiós. Aquesta mateixa olor, que va impregnar el vell quadern de Francisco Mezquita Peris, qui també va perdre allí a alguns dels seus amics, víctimes de la “justícia de Franco”, i així ho va deixar plasmat per escrit.
En la seua memòria, en la de moltes altres víctimes del feixisme, però també per a la nostra memòria, la dels joves i la de les generacions futures, pensem que l’ocultació del passat recent que freqüentment hem sofert, és una falta de respecte, en primer lloc a qui van patir i van protagonitzar aquest passat, i en segon lloc, als ciutadans en general. Per a enfrontar-se al passat amb la maduresa necessària és bàsic incorporar els records del patrimoni històric a la nostra societat, incorporar així la memòria dels qui van desaparèixer dues vegades, la primera amb la seua mort i la segona per l’oblit al que han estat sotmesos durant i després de la dictadura.
Juan Luis Porcar Orihuela
GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Esperadme en el cielo  escribe MARUJA TORRRES  mencionat avui en el programa "COSER I CANTAR " de la Dos

Nos veremos en la etenidad , 

dijo alguien aquí  dentro y aquellas palabras dichas por un testigo  perduran.
Inútilmente , queriendo y sin querer busco una placa , un recuerdo,  un escrito recordatoria que contraste lo que yo sé que  este sitio  fue 
Nada visible
¿Se puede ir a los sitios sin otra informació que la registrada en los pliegues del recuerdo personal  de lo que mi han dicho y dijeron ? Sort d' internet i dels ara ja amics d' ALTRE CASTELLÓ
Estas  casas, alguna  seguro que fue testigo

I el BAR PEÑAGOLOSA...

Tanco el circuit, recorro la plaça   i res

que indiqui que aquí... 

Al centre enjardinat, res. Les fonts poden  ser boniques però avui no corre l' aigua  i les figuretes vidriades resten immòbils

Un cantó de la plaça   està ocupat per l' ambulatori o centre de salut l  just davant a l' altre cantó està l la LLAR D' AVIS, la seua paret dóna  a les dependències de la policia. Hagué pogut entrar i preguntar, no goso, crec que ho faré un altre dia  Quan penso que ja no trobaré cap senyal ,  em cau a sobre la garita   de la primera imatge, no sé si serà de l' antiga presó o està reconstrïda, impactat de ple  acabo com  col.lapsat
Vull deixar memòria,  i explico a la noia estrangera del bar  just al davant de l' entrada a la caserna, el  perquè he vingut . Ella em deixa fotografiar la seva samarreta  i jo la deixo que em faci fotos

No s' han de fer aquestes coses:  mirar enrera sense saber  quina história tenim  sota els peus o al davant.
Tornaré a revisar les  targetes  postals guardades com tresor  que el presoner represaliat ... enviava als de casa  els anys de la immediata post guerra, Dos anys  va  estar aquí. Primer LA GUERRA  y después  LA CARCEL
No és agradable   per una ciutat  tenir llocs com aquest que recorden el cruel passat . Destruir-los, fer com si... crec que és pitjor.